dilluns, de març 19, 2018

Respostes

La lenta marxa del temps

Preserva un dibuix amb preguntes no resoltes
perquè la boira és com el cotó que dissol la memòria
Quan et giris i no vegis on ets
em tindràs a mi, esperant amb un braç estès
respirant al teu costat
contant els batec del teu debilitat cor
Els anys són com edificis vells que perden color quan el crepuscle els il·lumina.


dimecres, de febrer 28, 2018

Mans que obliden

L'oblit també acarona les mans



Mans que obliden...

Solquen deserts destruïts
pel joc irreversible
del temps que es dilueix.

Juguen dolços amb l’oblit
de capes que perforen grisos,
i miren sense descobrir.

Perquè només es desplacen
amb la brúixola perduda
i arrenquen un somriure.

Encaixen peces
però no el sentit.
Busquen motius
trobant mirades buides.

Perquè ara no hi ha res,
més enllà de noranta anys plens.
Només la senzillesa
dels instants translúcids.

Observes mentre els dies
de consciència esvaïda,
s’apaguen per sempre on comença
la pèrdua definitiva d’un nom.

-->

divendres, de gener 19, 2018

Animals


No puc recordar en quin moment de la meva infantesa vaig prendre consciència de la importància de la pedra com a guia causal del sentiment illenc. Les illes s’aixequen des del fons de la mar obrint-se pas esquinçant les aigües i eixugant-se al sol entre l’escuma de les voreres que formen una randa blanca i persistent. També el fons marí que habita en la memòria és roca, són pedres i arena, amb praderes de posidònia i profunditats de foscor impenetrable. Mires el fons i el fons et parla. La veu i el seu llenguatge és un trànsit insospitat que provoca un calfred, un idioma ancestral que es configura en l’observació, en el tacte, en la mirada tèbia de l’illenc. Potser s’ha d’haver nascut en l’estretor insular per entendre-ho: les pedres també adopten la forma del nostre origen mil·lenari i ens estimen i respecten més del que nosaltres ho fem.

Sí que puc recordar el dia que vaig sentir aquest disc per primer cop i com sonava mentre jo era al llit, malalt de sentiments. Pedres i cel i porcs al vent.

dimecres, de juliol 26, 2017

Quan uns retalls de diari...

Recollir retalls de diari i acumular-los a una carpeta per donar-los una nova vida en forma de relat, observació, reflexió...

Això és «Dels retalls de diaris als relats narratius», un debat sobre #illafarvent.


Ho podem compartir...

dilluns, de juliol 24, 2017

dimarts, de juliol 11, 2017

Persones al marge, gairebé oblidades... també

Taula rodona

«Persones que viuen als marges. Debat sobre el llibre "L'illa, el far, el vent" de J. M. Vidal-Illanes»

Participen: Mercè Borràs Dalmau, regidora de Benestar Social de l'Ajuntament de Palma / Jaume Santandreu Sureda, capellà, escriptor i polític / Lena Serra Capó, professora de llengua catalana / L'autor

Dia: Dimecres 12 de juliol de 2017

Lloc: Llibreria Lluna. Carrer del General Riera, 68. Palma (971 206 527)

Hora: 20.00 hores.


dimarts, de juliol 04, 2017

L'illa, el far, el vent




«Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

JOAN PONS. Artista

«És un retrat col·lectiu de vocació universal, majorment emmarcat en la dècada que ens ha tocat viure, però amb un rerefons intemporal, que tracta de les petites coses que acaben magnificades per una decisió o per un gir en l’esdevenir. Les vides anònimes són així, fins que un dia s’obren pas a les pàgines de successos...»

GREGAL. Redacció


«Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó.»

MIQUEL ÀNGEL LLAUGER, escriptor, traductor i crític. (ARA Balears) 

«J. M. Vidal-Illanes transforma retalls de diaris en odissees interiors dels éssers humans. Som dins d’una gàbia. I l’autor sap on és la clau.»

XISCO ROTGER, periodista i crític. (Diario Mallorca. Bellver)

divendres, d’abril 28, 2017

S'han acabat

Tambors...

Les sirenes que he perseguit avui són de glaç, però no deixen petjades a la neu. A l'hora del descans de l'horabaixa he dibuixat l'escena d'un mar de neu verge i d'una sirena rossa i de mirada d'ulls verds i blaus que feia capbussades impossibles trencant el blanc d'escuma glaçada. A Klaus no li ha agradat el dibuix i m'ha dit que estava boig... i això m'ho deia mentre ell es passejava amb Das Kapital de Marx obert damunt del cap com si fos un capell. Per contra la infermera Baumann m'ha demanat que li faci un dibuix com aquest per penjar a la recepció.

Finestres...

Quan et fregeixen el cervell i s'han acabat les cerveses.

diumenge, de gener 01, 2017

Arriben els Reis i hi ha un llibre que...

Júlia i la xarxa
Probablement la sorpresa sigui que una nova distribució de la novel·la està provocant un increment de vendes i de crítiques positives quan semblava que anava a desaparèixer de les llibreries i del món.

Ara resulta que Júlia resisteix i aixeca el vol. La traducció al castellà és una possibilitat que sona amb força. Romanguin atents que potser hi haurà novetats.

Busqueu-la a la vostra llibreria favorita, i pels que no la pugueu trobar, FNAC l'està movent i la valora molt positivament (aquí):

Alternativament podeu provar de comprar-la a: Amazon

I si el voleu en e-book, proveu aquí.

Aquí teniu la pàgina de l'editorial i l'accés a totes les plataformes de distribució: https://www.puntorojolibros.com/julia-i-la-xarxa.htm

Abraçades i que us toqui molt la fibra!!!! (Plorareu, gairebé segur)

dijous, d’octubre 13, 2016

El Nobel a Bob Dylan

Una modernitat!

Penso que l'Acadèmia Sueca ho ha petat, però no estic d'acord amb algunes veus que ja han sorgit amb exabruptes denunciant el nomenament. El debat rau en si escriure cançons és o no fer literatura. Si arribem a la conclusió que també és una expressió literària (com la poesia escrita no cantada, que en origen era "trovada"), crec que és un premi discutible, com els anteriors, però no desqualificable sense més. Amb tot crec que Leonard Cohen és millor poeta, tant en les seves cançons com als seus poemaris.

Aquí uns quants enllaços pel debat:

Los libros escritos por Bob Dylan

Bob Dylan no es un Nobel de Literatura tan atípico

Bob Dylan, premio Nobel de Literatura 2016

Por qué Bob Dylan ganó el Nobel de Literatura 2016

Resultat d'imatges de Libros escritos por Bob Dylan

dimecres, d’agost 17, 2016

Llegint esqueles

Billy Wilder va dir: «Cada dia miro les esqueles dels diaris i em fixo, sobretot, en l’edat del mort. La majoria són més joves que jo. M’espanto i penso: potser, l’única cosa que succeeix, és que s'han oblidat de mi».

La meva mare em va dir una cosa semblant un dia que va sentir que tothom l'abandonava. Ella segueix llegint esqueles.

dimarts, de juliol 12, 2016

Sentit

Busques sentit a les paraules. Primer a les paraules del senyor que parla per la televisió, després a les de l'exlegionari sorollós de la barra que pren cervesa i entra i surt del bar successivament per fumar una cigarreta darrere l'altre. Passes comptes i calcules una cervesa per cigarreta. Sospires i mirant la cafetera et capbusses en el significat de les rèpliques del cambrer. Et mous girant les pàgines d'un diari que no llegeixes i, finalment, cerques sentit als pensaments que t'envaeixen pintant de gris els barrots de la gàbia que et reten contra la teva voluntat.

«Un boix entra en un bar i treu una pistola»

(com la de Txékhov).


És el primer acte, se suposa que serà disparada al darrer acte. Sentit. Mirades vigilants. Et gires. Mires la persona que entra lentament, amb dubtes, es col·loca devora teu a la barra, a un metre i mig. Agafa una banqueta.

El diari obert, aturat, a la pàgina segona de successos. El boix coincideix amb la descripció del senyor que ha entrat i tens al costat, el senyor que pren cervesa, més pausadament que l'exlegionari, que visiblement nerviós en demana una altra. El senyor és una mena de Txékhov més fornit i jove de com recordes el geni rus. No saps si és boix. La pistola de Txékhov era en realitat un rifle.

Ignores perquè, però calcules el tempo del segon acte i l'exlegionari mira en silenci. Beu i calla, mira i beu. Se suposa que si algú intenta sortir de l'establiment el boix, que potser no està boix, li ho impedirà. L'home de la pistola que encara no has vist, té accent de l'Europa de l'est, impossible determinar més, només ha demanat una gerra de cervesa gran que assaboreix amb un  delit absurd. El sentit de les monedes que cauen dins la màquina escurabutxaques mentre l'home que penses que és el del diari, i que acaba d'entrar, no ha tret cap pistola.

«Però perquè no la treu? Com és possible que pugui beure cervesa amb una parsimònia desconcertant i no la tregui?»

Ensenyes la notícia al senyor de la gerra de cervesa que t'observa estranyat. Esguardes l'exlegionari. Mires el cambrer. Tornes al senyor de l'Europa de l'est. Saps que està a punt de començar el tercer acte, el darrer. Demanes també tu una cervesa i mires fixament al cambrer. Estàs suant, busques sentit a tot. És el darrer acte i el cap sembla que et vagi a esclatar. Mires ara la televisió. Mires també el diari amb la notícia de boix i la pistola. Agafes la teva bossa i demanes el compte: simplement treus la pistola i la descarregues lentament, seguint el sentit de tot plegat.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Imatge extreta d'aquest article de Jot Down