dimecres, d’octubre 03, 2018

Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res

Compartir algunes de les coses que han dit els crítics de «L'illa, el far, el vent» a la premsa escrita és un plaer quan sents l'estima i el valor que desperten el seus relats. Per això ens agrada compartir-ho, volem que llegeixis això i que després corris a la llibreria a fer-te amb un exemplar i que escriguis també les teves impressions. Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res.

#llibres #relats #narrativacatalana

«[...] Josep Manuel Vidal-Illanes parla de persones solitàries, de desnonats, de vells, de desequilibrats, de gent sacsejada per la desventura. La seva prosa, darrere la qual endevinam molt d’esforç d’estilista, transforma aquesta matèria primera de color fosc en un objecte literari que ens acompanya. Les emocions que els relats desperten no són fruit de cap efectisme fàcil sinó del maneig hàbil de tècniques narratives que tenen a veure amb coses l’ús del temps o el punt de vista. En alguns contes, el narrador ens conta la petita vida d’algú adreçant-se-li en segona persona. El “tu” crea proximitat i calidesa: l’autor i la criatura literària es miren als ulls. En un d’aquests, el protagonista ha comès un dels crims que la nostra societat considera, i amb raó, més execrables. La segona persona és arriscada, perquè podria entendre’s com a comprensió o justificació. També és una aposta reeixida, perquè la lliçó profunda és que aquella ànima negra està feta de la mateixa matèria que la nostra. Compartim vulnerabilitat: aquesta és la lliçó de L’illa, el far, el vent.»

M. A. LLAUGER, publicat al "Ara Llegim" (diari ARA).


«Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

JOAN PONS. Artista


«J. M. Vidal-Illanes transforma retalls de diaris en odissees interiors dels éssers humans. Som dins d’una gàbia. I l’autor sap on és la clau.»

XISCO ROTGER, periodista i crític. (Diario Mallorca. Bellver)


«Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.»

A.COLL GILABERT, periodista i crític. (Diario de Tarragona).


«L’he llegit dues vegades. Una rere l’altra, i he de confessar que escric aquestes ratlles amb temor. Temor de no haver sabut copsar tot allò que aquest llibre de relats ens aporta.

Així que cal curar-se amb salut i des d’un bon principi demanar disculpes. No m’ho esperava. No m’esperava un llibre d’imatges i sentiments. Un llibre on les imatges desvetllen sentiments i els sentiments es tradueixen en poderoses imatges.»

EDUARD RIUDAVETS. (Setmanari “El Iris”).


«Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó.»

MIQUEL ÀNGEL LLAUGER, escriptor, traductor i crític. (ARA Balears) 


«És un retrat col·lectiu de vocació universal, majorment emmarcat en la dècada que ens ha tocat viure, però amb un rerefons intemporal, que tracta de les petites coses que acaben magnificades per una decisió o per un gir en l’esdevenir. Les vides anònimes són així, fins que un dia s’obren pas a les pàgines de successos...»

GREGAL. Redacció



dilluns, de març 19, 2018

Respostes

La lenta marxa del temps

Preserva un dibuix amb preguntes no resoltes
perquè la boira és com el cotó que dissol la memòria
Quan et giris i no vegis on ets
em tindràs a mi, esperant amb un braç estès
respirant al teu costat
contant els batec del teu debilitat cor
Els anys són com edificis vells que perden color quan el crepuscle els il·lumina.


dimecres, de febrer 28, 2018

Mans que obliden

L'oblit també acarona les mans



Mans que obliden...

Solquen deserts destruïts
pel joc irreversible
del temps que es dilueix.

Juguen dolços amb l’oblit
de capes que perforen grisos,
i miren sense descobrir.

Perquè només es desplacen
amb la brúixola perduda
i arrenquen un somriure.

Encaixen peces
però no el sentit.
Busquen motius
trobant mirades buides.

Perquè ara no hi ha res,
més enllà de noranta anys plens.
Només la senzillesa
dels instants translúcids.

Observes mentre els dies
de consciència esvaïda,
s’apaguen per sempre on comença
la pèrdua definitiva d’un nom.

-->

divendres, de gener 19, 2018

Animals


No puc recordar en quin moment de la meva infantesa vaig prendre consciència de la importància de la pedra com a guia causal del sentiment illenc. Les illes s’aixequen des del fons de la mar obrint-se pas esquinçant les aigües i eixugant-se al sol entre l’escuma de les voreres que formen una randa blanca i persistent. També el fons marí que habita en la memòria és roca, són pedres i arena, amb praderes de posidònia i profunditats de foscor impenetrable. Mires el fons i el fons et parla. La veu i el seu llenguatge és un trànsit insospitat que provoca un calfred, un idioma ancestral que es configura en l’observació, en el tacte, en la mirada tèbia de l’illenc. Potser s’ha d’haver nascut en l’estretor insular per entendre-ho: les pedres també adopten la forma del nostre origen mil·lenari i ens estimen i respecten més del que nosaltres ho fem.

Sí que puc recordar el dia que vaig sentir aquest disc per primer cop i com sonava mentre jo era al llit, malalt de sentiments. Pedres i cel i porcs al vent.

dimecres, de juliol 26, 2017

Quan uns retalls de diari...

Recollir retalls de diari i acumular-los a una carpeta per donar-los una nova vida en forma de relat, observació, reflexió...

Això és «Dels retalls de diaris als relats narratius», un debat sobre #illafarvent.


Ho podem compartir...

dilluns, de juliol 24, 2017

dimarts, de juliol 11, 2017

Persones al marge, gairebé oblidades... també

Taula rodona

«Persones que viuen als marges. Debat sobre el llibre "L'illa, el far, el vent" de J. M. Vidal-Illanes»

Participen: Mercè Borràs Dalmau, regidora de Benestar Social de l'Ajuntament de Palma / Jaume Santandreu Sureda, capellà, escriptor i polític / Lena Serra Capó, professora de llengua catalana / L'autor

Dia: Dimecres 12 de juliol de 2017

Lloc: Llibreria Lluna. Carrer del General Riera, 68. Palma (971 206 527)

Hora: 20.00 hores.


dimarts, de juliol 04, 2017

L'illa, el far, el vent




«Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

JOAN PONS. Artista

«És un retrat col·lectiu de vocació universal, majorment emmarcat en la dècada que ens ha tocat viure, però amb un rerefons intemporal, que tracta de les petites coses que acaben magnificades per una decisió o per un gir en l’esdevenir. Les vides anònimes són així, fins que un dia s’obren pas a les pàgines de successos...»

GREGAL. Redacció


«Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó.»

MIQUEL ÀNGEL LLAUGER, escriptor, traductor i crític. (ARA Balears) 

«J. M. Vidal-Illanes transforma retalls de diaris en odissees interiors dels éssers humans. Som dins d’una gàbia. I l’autor sap on és la clau.»

XISCO ROTGER, periodista i crític. (Diario Mallorca. Bellver)

divendres, d’abril 28, 2017

S'han acabat

Tambors...

Les sirenes que he perseguit avui són de glaç, però no deixen petjades a la neu. A l'hora del descans de l'horabaixa he dibuixat l'escena d'un mar de neu verge i d'una sirena rossa i de mirada d'ulls verds i blaus que feia capbussades impossibles trencant el blanc d'escuma glaçada. A Klaus no li ha agradat el dibuix i m'ha dit que estava boig... i això m'ho deia mentre ell es passejava amb Das Kapital de Marx obert damunt del cap com si fos un capell. Per contra la infermera Baumann m'ha demanat que li faci un dibuix com aquest per penjar a la recepció.

Finestres...

Quan et fregeixen el cervell i s'han acabat les cerveses.

diumenge, de gener 01, 2017

Arriben els Reis i hi ha un llibre que...

Júlia i la xarxa
Probablement la sorpresa sigui que una nova distribució de la novel·la està provocant un increment de vendes i de crítiques positives quan semblava que anava a desaparèixer de les llibreries i del món.

Ara resulta que Júlia resisteix i aixeca el vol. La traducció al castellà és una possibilitat que sona amb força. Romanguin atents que potser hi haurà novetats.

Busqueu-la a la vostra llibreria favorita, i pels que no la pugueu trobar, FNAC l'està movent i la valora molt positivament (aquí):

Alternativament podeu provar de comprar-la a: Amazon

I si el voleu en e-book, proveu aquí.

Aquí teniu la pàgina de l'editorial i l'accés a totes les plataformes de distribució: https://www.puntorojolibros.com/julia-i-la-xarxa.htm

Abraçades i que us toqui molt la fibra!!!! (Plorareu, gairebé segur)

dijous, d’octubre 13, 2016

El Nobel a Bob Dylan

Una modernitat!

Penso que l'Acadèmia Sueca ho ha petat, però no estic d'acord amb algunes veus que ja han sorgit amb exabruptes denunciant el nomenament. El debat rau en si escriure cançons és o no fer literatura. Si arribem a la conclusió que també és una expressió literària (com la poesia escrita no cantada, que en origen era "trovada"), crec que és un premi discutible, com els anteriors, però no desqualificable sense més. Amb tot crec que Leonard Cohen és millor poeta, tant en les seves cançons com als seus poemaris.

Aquí uns quants enllaços pel debat:

Los libros escritos por Bob Dylan

Bob Dylan no es un Nobel de Literatura tan atípico

Bob Dylan, premio Nobel de Literatura 2016

Por qué Bob Dylan ganó el Nobel de Literatura 2016

Resultat d'imatges de Libros escritos por Bob Dylan

dimecres, d’agost 17, 2016

Llegint esqueles

Billy Wilder va dir: «Cada dia miro les esqueles dels diaris i em fixo, sobretot, en l’edat del mort. La majoria són més joves que jo. M’espanto i penso: potser, l’única cosa que succeeix, és que s'han oblidat de mi».

La meva mare em va dir una cosa semblant un dia que va sentir que tothom l'abandonava. Ella segueix llegint esqueles.