dissabte, d’abril 29, 2006

Només





...jo només vull ser un trosset
de natura en miniatura...

Antònia Font

dimarts, d’abril 18, 2006

Sheik Kondewa

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare-. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó, pensament que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més de entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandar un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà de forçada gosadia.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes-. Ara, un Sheik de rostre dur, inusualment adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, delejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa per les verdes praderes d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnats de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes- una cernuda posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

diumenge, d’abril 16, 2006

menroca foto

us feim saber que a partir d'ara a la pàgina menroca.blogspot.com -un blog malauradament poc aprofitat- posarem fotos (a part del que vulguin els usuaris). hem començat amb una, però esperam que us animeu tots. no ho feim a eclèctia per no distorsionar la línia que havia duit fins ara.
salut eclectians
coordinadors MENROCA

divendres, d’abril 14, 2006

malgrat tot...












... visca la República!!!

homage















homenatge a Vidal Illanes


mgo

dimarts, d’abril 11, 2006

De la premsa i Es Diari

Fa molts d'anys, en una conversa amb el llavors gerent "des diari", li qüestionava el model informatiu pel que hi apostaven els responsables. És evident que no es tracta de cobrir l’espai que altres medis d’informació general mantenen amb un enorme esforç i capacitat. És clar que el Menorca no ha d’intentar suplir l’espai de El País (tanmateix això seria impossible atenent a les inquietuds dels accionistes), però caldria començar a plantejar-se que els temps i les circumstàncies han canviat molt al llarg dels darrers vint anys i que fins i tot hi ha fórmules de premsa gratuïta (en paper i on-line) més serioses i satisfactòries que el Menorca. Cal reflexionar sobre el perquè el lectors del Menorca “passen” de les exigües pàgines de Nacional o d’Internacional i només s’interessen per si les “finestres són obertes i els llits sense fer”.

La vocació de premsa local no pot conduir a un diari on tot s’hi val, on tot te cabuda, on qualsevol pot publicar el que sigui per mediocre o intranscendent que sigui: per això ja hi ha d'altres medis –des del full dominical a pamflets de dispersió cultural de caire ben divers-. Hi ha premsa local molt més seriosa formalment i de continguts. La germana illa d’Eivissa compta amb el diari degà de la premsa escrita a les Illes Balears amb un Diario de Ibiza molt més satisfactori i d’una qualitat molt superior al Menorca –des del paper que fan servir al disseny i concepció, passant pels continguts seleccionats-. Tampoc el fet de ser un diari local impedeix fer periodisme de transcendència nacional i rebre un prestigiós premi periodístic, com el “Ortega i Gasset de periodismo 2006” que han rebut els companys del Diario de Mallorca (Matías Vallés, Marisa Goñi i Felipe Armendáriz). El Mallorca cobreix perfectament un espectre d’informació local seriós amb un objectiu de satisfer les necessitats de noticies de caire general –que és on hi ha material periodístic-. No és casualitat que el Diario de Ibiza i el Diario de Mallorca siguin del mateix grup, molt diferent a l’eix empresarial familiar-eclesiàstic que sosté el Menorca.

Menorca és massa petita per generar sistemàticament un gran número de noticies de vertader interès periodístic, però això es pot suplir amb més rigor, més serietat, amb un reflex de la dimensió humana de les notícies locals sense vendre’s a l’intranscendent i al xabacà, i sobre tot, fent l’esforç de col·locar l’illa al món, tant ampliant el que és noticia a d'altres indrets, com generant interès periodístic rellevant del que passa a Menorca. No és tant difícil. En un món globalitzat la treva d’ETA és molt més transcendent pel futur de Menorca que el dic del port de Ciutadella, la treva d’ETA és notícia en el moment que és produeix i això mereix la capçalera de qualsevol diari a Espanya; per contra el romans del Port de Ciutadella comença a fer pudor de gastat i corromput i en cap cas pot justificar el desplaçament d’un titular de màxim interès periodístic en el moment què és noticia. Per canviar aquesta tendència només cal fer l'esforç de tenir les mires posades on s'escau en cada moment històric.

Comandant-Pi