dilluns, de febrer 24, 2014

Sobre guions de sèries absurdes

Hi ha guions de pel·lícules que sempre t’hauria agradat escriure, pel plaer de passar-ho bé. També ho penses d’algunes sèries surrealistes de dibuixos animats, on les metàfores són tan desbaratades que encaixen a la perfecció amb la realitat. Imagines les sessions conjuntes de creatius guionistes engrescant-se mentre prenen cafè, whisky, o el que sigui que es prengui en aquests casos, en una escalada de despropòsits plens de cruesa. El resultat et condueix al món de Gumball, a Hora d’Aventures o a Històries Corrents; quan jo era petit no s’arribava mai a la frontera del deliri, tot i que als franquistes programes infantils sempre es colava (molt en diagonal) un personatge sorgit d’una obra de Buñuel o quelcom semblant, que de vegades travessava la porta de l’absurd. A la realitat d’una època sempre s’arriba des de l’olor d’una magdalena o, en el meu cas, des del greix d’una ensaïmada i la televisió de fabricació casolana.

Un sopar de sushi també pot donar peu a sessions de guions per cargolar-se de riure, especialment si el vi el comences a prendre mentre elabores els rotlles d’arròs amb el full de nori, i no t’atures fins a arribar a aquell aiguardent nigerià de full de palma del qual no pots recordar el nom, però del què vares pensar que es podia utilitzar com a combustible per míssils de llarg abast. Llavors et conten que el nigerià que havia regalat l’aiguardent a l’amfitrió mida un metre noranta-set i t’aixeca mossegant-te pel cinturó dels pantalons. Una bona estona més tard, després de parlar dels efectes de la paprika en les pizzes de quatre formatges, intentes imaginar-ho, però no pots. «¿Dius que aquella espècie de Mr. T —de metro noranta-set— t’agafa amb les dents pel cinturó i t’aixeca un metre del terra?». La resposta és que sí. El dubte subsegüent és: en quina posició et quedes respecte del terra quan t’aixequen per la part de darrere del cinturó i on queda la resta de l’anatomia del descomunal nigerià.

La sort és que els sopars s’acaben i pots trobar la forma d’arribar sencer a casa, sense haver de posar en pràctica l’equilibri inestable de veure’t penjat de la dentadura d’un mastodont. L’endemà fa mal de cap només obrir la persiana i comprovar que defora esclata un dia radiant, com si fos l’explosió de l’estrella de la mort. No podràs agafar ni el diari i et passaràs quaranta-cinc minuts davall la dutxa. Al tercer cafè amb ibuprofèn t’asseus davant l’ordinador i, utilitzant la tecla d’esborrar més del que seria habitual, t’asseus a escriure aquesta columna: «Un dia voldria ser guionista de sèries absurdes i bla, bla, bla...».

J. M. Vidal-Illanes - © 2014


dilluns, de febrer 10, 2014

Aquells canvis

Passes un dia per un carrer cèntric de la teva ciutat i de sobte descobreixes que alguna cosa no encaixa. És com quan obres el calaix de la tauleta de nit i et sembla que hi ha menys preservatius dels que se suposa que hauria d’haver: en aquest cas comences a pensar detingudament que és el que no va bé i et tems el pitjor, i en el cas del carrer de la teva ciutat només sents desconcert i la lleu sensació d’haver-te perdut alguna cosa.

Els canvis que experimentem en la vida són diferents. Vaig tenir una parella que em deia dia sí i dia també una frase que semblava una banderilla: «No canviïs mai», i me la deixava així, clavada a l’esquena mentre seguia fent les seves coses. Però canviem, ho sé, i normalment ho fem a pitjor.

¿Com detectes que una persona que viu amb tu està canviant? Normalment perquè comença a tancar els armaris que sempre deixava oberts, recull la roba que abans deixava per terra, el seu perfum no és aquell que vares regalar-li per Nadal. Si ets molt observador, ràpidament detectes la diferència, però és molt possible que no resolguis l’enigma fins que no t’atures a pensar detingudament sobre "què és allò que no encaixa".

Aquesta és la clau: passes per tercera o quarta vegada pel carrer cèntric de la teva ciutat i descobreixes per primer cop el canvi. A tots els efectes un canvi només es produeix quan el detectes no quan es produeix de veres en el temps; això, sovint, vol dir que habitualment no passes per l’indret a una hora en què acostumes a estar sobri.

Així, arriba el dia que prens consciència de què aquella enorme botiga de mobles que tant t’agradava s’ha convertit en un gimnàs. El nou propietari ha decidit mantenir els enormes finestrals existents i els suats clients del lloc evolucionen entre màquines com si es trobessin al mig d’un carrer futurista. Els aparadors són com a enormes pantalles de publicitat que exposen cossos atlètics i també altres que no ho són tant però que estan carregats de bones intencions.

De botiga de mobles a gimnàs, una gran metàfora dels temps que vivim: negocis que tanquen són substituïts per projectes de canvis, de metamorfosi. I la metàfora es converteix en una idea que sospitaves des de feia temps: per arribar al gimnàs cal passar abans per una enorme chaise longe amb respatller que es reclina. Així, al cap d’uns pocs mesos, després de transitar pel temple de l'esforç mentre segueixes pagant la quota del nou gimnàs, et trobes un bon dia aclofat al sofà (del que encara pagues els terminis) mirant per la tele esports que fan altres. Mobles i màquines d'esculpir cossos: aquells canvis s’emportaren la teva parella amb el perfum nou que va pagar un altre.

Des del sofà penses que avui tampoc no tens massa gana de sopar tot sol la pizza que no vares poder menjar ahir. A la tele, aquesta nit, fan Titànic.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014