diumenge, de maig 29, 2005

col·laboreu

Els coordinadors d'ECLèCTIA hem pensat que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia, o aliena citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt. Aprofiteu també l'adreça per enviar el que volgueu que surti publicat i els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als comments o de caire més tècnic.

dijous, de maig 26, 2005

Ments ceges

La ceguesa, privació de veure
La llum del dia, de contemplar-hi
Els colors de tot allò que va enterbolir
El sentiment de Stendhal, i que tampoc
Deixa que la brutalitat humana, sacsegi
L’equilibri que mai no hauríem de perdre.

La ceguesa, bloqueig de tota possibilitat
D’entrar en raó, de mesurar-se
Front el món com a individu pensant;
De perdre el senderi que un dia
Ens va fer sapiens i avui ens endega
En la llera del pensament únic.

La ceguesa del famèlic ideòleg,
Orfe d’enginy i judici,
Ens crema l’ànima anihilada
Mentre abdiquem com a pensadors.
Batalla i guerra amb vencedors injusts.
Perdem la continuïtat del sentit de tot.

La ceguesa, aqueixa que des d’una tribuna
Del mal anomenat Parlament,
Inhonest fòrum de lloques,
S’encarreguen d’etzibar-nos-la
Els pitjors enemics de la raó.

Mil vegades millor ser cec, perquè
Els nostres ulls no ens deixen veure,
Que no veure perquè la nostra ment,
Després d’extraviar el sentit de l’orientació,
Hagi estat reclosa en una negra presó de xarol.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, de maig 18, 2005

La justícia universal

Alça la mirada, sangonosa, cap el sòtil del blanc despatx d’una casa d’igual color. Estira els braços com si volgués abraçar el món, però el món no es deixa. Ell és obstinat i el seu desig s’estén tenaç. Al final la follia s’acaba imposant i les extremitats forcegen fins tenallar el blau planeta que en pocs minuts torna roig, com una posta de sol abans d’una ferotge tempesta. Ara l’abraçada ofega.

En incorporar-se suaument a la posició confortable de la butaca de pell verda, despenja el telèfon i dóna una breu instrucció, com un reglot. En pocs minuts, a milers de quilòmetres, una orgia de focs d’artifici amb mort molt real, solca el cel eclipsant l’alegre lluentor dels estels que emmudeixen astorats. Tot, com un decorat mal bastit, cau i toca fons.

Avui, molt temps desprès, atònits, perplexes, mirant cap el cel tacat de sang, assistim a la posta de llarg d’una baula més d’aquesta cadena de despropòsits en que s’està convertint l’aventura humana: ordenar, cruelment i injusta, l’inici d’una guerra il·legítima i il·legal et reinstal·la en el confort d’una oval estança d’un lloc perdut en la indecència; ser un guerrer de l’arc de Sant Martí i lluitar per la pau, t’escurça el camí que condueix, amb dreceres d’ignomínia, a la estança infame de la delinqüència.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, de maig 12, 2005

Un estat (ni que siga petitó)

Mònegue i la Ciutat del Vaticà són estats. Microstats, en diuen. Com ara Singapur. O el Luxemburg. Andorra, si voleu. Fins i tot Hong-Kong. I Malta, és clar. Durant dècades semblaven un anacronisme i ara, en canvi, floreixen econòmicament, políticament, mediàticament. Perquè en el món global tenir un estat (ni que siga petit) és el millor negoci, la millor garantia, la millor inversió. Ja no cal ni que siga una qüestió política, 'nacional'. Simplement pràctica. Tens un estat? Aleshores seràs un entre tants. No en tens? Aleshores, com a molt, aspiraràs a ser un cas exòtic. Escocesos amb faldilla. Aquells pesats de catalans. Porto-ricencs confusos. Tibetà aclaparat. Objecte, a tot estirar, de simpatia... Així de simples es tornen les coses. La societat internacional s'organitza en estats. Viu en estats. S'entén entre estats. Es reconeix en els estats. És el camí més fàcil. Amb estat ningú no discutirà que el precari maltès siga llengua oficial d’Europa. O que Andorra jugue a hoquei amb Hong-Kong. Mai no reclamaran quina mena de passaport és aquest que porta un senyor de Singapur. Ningú no negarà al Luxemburg el torn de dirigir la política exterior de la Unió Europea. Personalment, crec que aquesta obsessió per fer dels estats l'únic interlocutor de la societat internacional no és bona, de tan rígida. Però té una conseqüència interessant: diguen què diguen, el cas és que cada any hi ha més estats. La multiplicació dels estats és un fenomen imparable. Hi insistesc: no cal ni que siguen 'nacionals'. Els microstats, negligibles fa mig segle, avui ocupen portades i més portades. Mònegue és un poble més petit que Llíria, per exemple. Però Rainier és un cap d'estat. I això marca la diferència en el temps i en el món que vivim. Un estat. Ni que siga petitó.

Vicent Partal
Lloc: vilaweb.com
Data: 07/04/2005

dimecres, de maig 04, 2005

cuando fuimos los mejores

Cuando fuimos los mejores
los bares no se cerraban
Cada noche en firme
A la hora señalada

Cuando fuimos los mejores
Las camareras nos mostraban
La mejor de sus sonrisas
En copas llenas de arrogancia

Cuando fuimos los mejores (x2)

Cuando fuimos los mejores
Nuestro otro yo nos acechaba
Mercaderes de deseos
Habitantes de la nada

Cuando fuimos los mejores
Dejamos de ser nosotros
Lo peor que llevas dentro
Se refugia en tu mirada

Cuando fuimos los mejores (x2)

Cuando fuimos los mejores
El dinero se gastaba
Se podía comprar todo
Incluso vuestras almas

Cuando fuimos los mejores
Y la vida no se pagaba
En todas las esquinas
Mi juventud se suicidaba

loquillo

dedicat al comandant Pi, que crec que ho entendrà

dilluns, de maig 02, 2005

síndrome



Todavía tengo casi todos mis dientes
casi todos mis cabellos y poquísimas canas
puedo hacer y deshacer el amor
trepar una escalera de dos en dos
y correr cuarenta metros detrás del ómnibus
o sea que no debería sentirme viejo
pero el grave problema es que antes
no me fijaba en estos detalles.
mario benedetti
Posted by Hello