divendres, de desembre 17, 2004

El primer altairatge

Avui fa sis mesos que…

Pilotant pausadament la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, PI aterra suament sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable. Atret pel color del planeta cibernètic, PI intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat. Ara camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats... Ha superat la distància, novament, i ha retornat per quedar-se.

Molts d’anys eclectianes/ns, des del primer altairatge que em sent a ECLèCTIA com a casa. Gràcies per fer-ho possible.

PI

dimecres, de desembre 15, 2004

No vingueu

-Perquè no vens? Estàs molt enfora?

La fredor metàl·lica de la veu a l’altre costat del vell intercomunicador no podia amagar la tremolor emocionada i angoixada que concentraven aquestes breus frases.

-He oblidat com et dius. Me sents? La mare vindrà avui a recollir-nos... anirem a la fira.

-Escolta, ta mare va morir fa vint-i-cinc anys, tu en tens noranta-set... Fa molt que en aquest gris planeta no hi ha fires. Desprès que l’hivern de glaç el cobrís per sempre rere el miratge de dues dècades d’escalfament, vivim sota terra, l’únic lloc càlid on podem mantenir-nos amb vida... si d’això se’n pot dir vida.

-Escoltarem música dels Rolling Stones, ja saps, acaben de treure un disc.

-Avia, fa seixanta anys que els Rolling no treuen un disc. De fet, una bona part del que donava sentit a la música va morir amb ells... Mira, he aconseguit una dosi d’anuladinina, més tard vindré i et recarregaré la tarja neuronal... al menys durant uns dies et mantindrà en un estat catatònic reversible i descansaràs...

-Estàs molt enfora? He oblidat com et dius...

-... ja saps avia, ho sento però ni al mercat negre pots trobar recanvis del teu processador. Ets un model massa antic...

PI

divendres, de desembre 10, 2004

fragments del Diari Impossible

Un dia que va néixer massa clar i net per portar-nos res de bo, et vaig buscar entre muntanyes de ràbies i passions.
Tu eres, però, és clar, sota el munt de neu que tapava la punta del monòlit d'acer.
I encara hi ets, jugant amb la sorra gèlida, fragments de milions d'ídols enderrocats i d'espases vençudes.
I quan em vaig enamorar dels coloms que tu alimentaves a la plaça dels inconstants i pensava que el món portava un llacet daurat a la seva impossible cabellera de somnis al vent, un dit enorme fet de restes de feblesa humana em va entrar sense permís per la gola i em va provocar el vòmit més feixuc.
Tu eres, però, és clar, a dins del ventre de la teva mare Terra i vivies les flors i llepaves la rosada.
I gaudies del mar. I abraçaves el temps. I esperaves el cel. I volies la lluna. I ho estimaves tot.
Tot, és clar, excepte les misèries delatores de la nostra irremeiable humanitat.
I encara hi ets, jugant amb la sorra feta dels cranis esmiculats de milions de precursors que ara només són deixalles.

mgo

PD. Per molts anys, eclectians, estic orgullós de col·laborar en aquest món tan obert i interessant que hem anat creant, que duri.

dijous, de desembre 09, 2004

L'esfera

L’esfera girava sobre l’eix, pesada, lluenta, amb metàl·lica sonoritat; dret davant seva, jo, buit de sensacions, deixava que l’aire fred que generava la subtilment veloç rotació s’anés incrustant a les parpelles. Em costava mantenir la mirada fixa sobre la irisada bola. Ella destacant entre la foscor del fons, exercia un hipnòtic efecte en algun racó de la consciència. A mida que la velocitat de gir augmentava, la bola s’anava transparentant i perdia la densitat dels cossos opacs per a oferir una imatge onírica tridimensional que em remuntava a un llunyà passat ja oblidat. L’oblit deixà pas a la foscor dels records que revenien reconstruïts falsament, confusa. Volta darrera volta el passat i el present es combinaven aleatòriament però nítida; la realitat cobrava forma però es reconstruïa ressorgida d’una cadena de disfuncions que generaven nous escenaris, nous personatges, deformacions dels que algun dia varen ésser i avui no.

L’esfera girava i a cada volta m’allunava dels meus. Les mirades distants, el llenguatge soterrat, transcorrien per rutes paral·leles que qualque dia s’entroncaran en la comprensió d’un punt en la línia de l’infinit.

PI

dimecres, de desembre 08, 2004

9-D, mig any d'ECLèCTIA

Enhorabona i per molts d'anys, eclectians, demà complim mig any. Poc o molt segons es miri, però per a un blog, webpage o com es digui, no està malament.
De tota manera, felicitats per als membres, administradors, col.laboradors, visitants i resta de fauna i flora que transita per aquí.

dissabte, de desembre 04, 2004

fragments del Diari Impossible

Per si tot és oblit després de la col·lisió, un cos blanc et demostra la possibilitat. Quan tot s'ha esborrat i només resten freds i estesos els noms. Quan tot és oblit i manquen sorolls i silencis que ofeguin la por, un cos blanc et demostra la possibilitat. De què?
Suau protecció, feble si la ràbia enverina les fràgils conviccions.
Riem per no plorar quan tremola el pensament i l'ànima es mareja pel vertigen fabulós que provoca la foscor infinita. Obscuritat eterna i total.
Què esperar del món si el cel no vol col·laborar? L'abatiment absolut. Una ràpida i terrible o lenta i dolça mort.
Dansar descalços damunt cadàvers d'antics amants. La immortalitat es concentra en un refugi anatòmic.
Anar morint no és cosa fàcil.

dimecres, de desembre 01, 2004

fragments del Diari Impossible

(...ve de l'anterior)
Clara amb el sol tatuat al seu desig. I les cames que caminaven amb vida pròpia i excessiva per damunt de la misèria i l'entrebanc. Clara que diu Miquel, t'estimo, amor, porquet meu. Mentre les seves cames corrien desesperadament cap als l'ulls d'en Joan intencionadament i/o accidental.
I en Joan pensava que aquella noia no era la seva dona, però aquelles cames. Aquelles cames autònomes potser sí que eren les de la seva dona. Podria ser que per algun misteriós motiu, la seva dona perduda hagués d'arribar-li a trossos, per entregues com una enciclopèdia.

dilluns, de novembre 29, 2004

Els administradors d'ECLèCTIA pensem que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia o aliena, citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt.
Aprofiteu l'adreça per enviar els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als comments o de caire més tècnic. També podeu enviar material que voleu que sigui pujat com a post.

diumenge, de novembre 28, 2004

fragments del Diari Impossible

Clara, claríssima clara quan la lluna al seu rostre clar vivia. Aquelles nits fugitives als ports clandestins, als ponts artificials. Clara damunt l'espai portant la flama jugant. Amb somnis passats bevent del vi ranci. Lleuger i prudent entre focs improvisats. A prop de la mar. Amb estrelles que recorden el nom indesxifrable. Del déu descontrolat que ens imagina. Amb signes blaus. Amb cignes blancs.
(continua...)

divendres, de novembre 26, 2004

En el túnel de l'oblit

Avui l’he tornada a veure, s’havia encorbat fins a perdre aquella estampa àgil i fugissera que tant t’encisava. Recordes? Caminava com si no existís la força de gravetat; es movia com si res habités al seu voltant; mirava per a observar-te però sense que tu la veiessis els ulls, que s’havien avançat als interrogants que tu encara no t’havies plantejat.

L’he tornada a veure, i avui, en creuar-li la mirada, en ajudar-la a agafar el gaiato, en no entendre la seva pregunta: “havies estat mai en aquesta casa?”; en respondre-li “no recordes que havia viscut un any, aquí, amb tu?”... he abandonat tota esperança de reviure els perduts instants que en un instant perdut varen esmaperdre’m en la semihombra d’una cantonada perduda, com els moments, com la seva memòria.

En veure-la, avui, he tornat a la realitat; ens hem menjat els seus dolços preferits, desprès que les paraules “que bons! Mai no els havia provat, aquests dolços”, m’entravessessin l’ànima.

Avui, l’he tornada a veure? Ja no estic segur de si ella era ella.

J. M. Vidall-Illanes

dijous, de novembre 25, 2004

La diferència i tu

Tu ets una persona diferent perquè penses en les coses com ho faria una persona diferent.
Ets un ésser absurdament diferent perquè quan et poses davant d'un mirall mires i només veus quelcom absurdament semblant a un ésser diferent.
Malgrat tot, vols i aconsegueixes de dissimular tal diferència i et mous entre la massa de persones i personatges que no són diferents.
I vas pel món parlant d'igualtat i de la importància dels acords. I dius que no veus grans diferències que justifiquin uns enfrontaments massa freqüents, i pretens sempre l'existència d'un lloc comú.
I quan els que no són diferents diuen "És que ell ens creu massa iguals i es comporta amb gran equitat, però no té en compte les nostres diferències", sempre hi ha algú no gaire diferent que explica el fet dient "Bé, és que ell és diferent".

dimecres, de novembre 24, 2004

Crònica d'un final de mes

Aquest matí, una vegada més, ha vist el món obrir-se en forma de raig luminiscent penetrant furtivament pel ruïnós finestró. El ritual, tants anys practicat, el du a confirmar que el seu cos continua sensible al batec d’un nou dia. L’aire fred que orejarà la petita estança penetra lliurement mentre ell somriu la fotografia emmarcada que converteix en solemne altar una senzilla tauleta de nit.

L’aigua freda esclatant sobre la cara, ajudada per unes petites i arrugades mans, li renoven les ganes de sortir al carrer cercant l’escalfor d’un bar sorollós de vida des d’on poder enganyar la realitat.

La realitat és una esbalandrada cartera, plena de records, de la que unes mans tremoloses capturen un bitllet de cinc euros. Som a 24 i aquest és el darrer testimoni d’una miserable compensació –“gràcies” per haver-ne deixat la pell treballant tota una vida- que miraculosament, mes darrera mes, és estiregassada amb desesper fins a convertir-se en no res.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, de novembre 23, 2004

fragments del Diari Impossible

Un cotxe que fuig de les urpes de la llei.
Una parella que des del cotxe m'invita a pujar-hi.
Un per què no i jo dins un cotxe que fuig de la llei de les urpes.

-Hola, com va.
-Tiu, què vols, la gent, que emprenya...
-Ja, no vull res. La gent, clar...
-Ei, tiu, què passa, t'enfots o què, imbècil.
-No, val, tia, no et posis així. La gent, ja se sap...
-Seràs desgraciat, et mato!
-Calleu d'una vegada si no voleu que ens estampem tots, collons!
Que no puc conduir amb tanta cridòria.

I després, silenci.
Per la carretera els arbres passen veloços sense decidir-se a
creuar-se-nos, creuar-nos'en... travessar.
I la pluja, la pluja sense ganes etcètera...

diumenge, de novembre 21, 2004

"Microcortes" i macromorro

A un país desenvolupat i seriós, on tothom paga sense dir ni piu unes quotes més bé altes per uns serveis en general mediocres per no dir deficitaris, no es pot tenir tothom així. Amb "microcortes" i macromorro. Els llums encara, només s'apaguen un segon i tornen a funcionar, però els ordinadors no, s'apaguen i tarden a iniciar-se i perds allò que estaves fent, a part del dany que provoca tant d'apagar i engegar, i això no ho pots provar, i ningú no t'ho compensa.En una sessió de tres hores, patir quinze desconnexions (comptades, ara fris d'acabar l'escrit per si n'hi ha una altra) no és ni normal ni tolerable, i no és cosa d'un dia, que ja en duim tres o quatre. I supòs que passa el mateix o pitjor amb altres aparells que necessiten del corrent elèctric d'una forma contínua.I l'excusa és sempre la mateixa, la sal i el vent... Clar, a Menorca, aquest és un fenomen nou i imprevisible.I també és curiós que només passi a la nostra illa, i no a Mallorca o Eivissa; ja sabem que aquí la tramuntana bufa més, però vent, sal i humitat són els nostres companys des de sempre.Excuses per amagar responsabilitats, sempre diluïdes, com si aquestes coses fossin tabú, pens que ja seria hora que algú hagués de respondre per la seva imcompetència.Esperem que Gesa, amb la seva inestricable bondat, ens descompti en el pròxim rebut els inconvenients que hem hagut de patir.

dissabte, de novembre 20, 2004

Reivindicació

Reivindico l’ofici de mestressa de casa (mascle o femella, això és igual), ofici més antic del món malgrat la creença popular que és un altre. Ofici que requereix coneixements bàsics de disciplines diverses, amb horari i vacances, remunerat, amb dret a baixes i pensió. Ofici que només s’hauria d’exercir per vocació.

El reivindico per a totes aquelles persones que el volen exercir i no poden, moltes vegades per raons econòmiques, altres per la incomprensió de qui no veu en aquest ofici una feina i atempta contra la dignitat de qui dedica als seus temps i esforços.

I sobretot el reivindico per a qui tingui la sort de tenir a la seva família una mestressa de casa (mascle o femella, això és igual), perquè segur que té una qualitat de vida molt per sobre de la dels que, cansats, després d’una jornada laboral fora de casa, han de dedicar el seu temps a la llar, parella, fills i altra parentela.

Susanna

diumenge, de novembre 14, 2004

fragments del Diari Impossible

(Acompanyat de la nit i la tramuntana)
Ni que jo en tingués la culpa, de la meva frisança. Creieu que no m'agradaria, que no em faria tornar l'equilibri, sí, la raó i l'energia, poder aconseguir els meus desitjos o potser oblidar-los? Penseu que no ho donaria tot per diluir-me en l'obvi i dissoldre així les angoixes? Sí. Ho voldria però no m'és permès. No m'ha estat atorgada la facultat d'assolir l'èxit ni el fracàs absolut. Només petites decepcions.
(I sovintejava grans silencis. I silencis grans)

divendres, de novembre 12, 2004

fragments del Diari Impossible

Vaig pel carrer sense ganes i plou sense pressa. Vaig pel carrer sense pressa i plou sense ganes. Vaig mullat.
Una botiga llueix mobles vells en decadència. Antics, en diuen. Mobles vells amb una fingida esplendor recobrada deplorable.
Entro i m'assec, em deixo caure en un sofà estil Lluís XYZ. Arriba un senyor gras i elegant i em diu Que voldria que li ensenyés alguna cosa, senyor? Sí senyor, que sabria mostrar-me el meu lloc en el món. Que sabria qui sóc jo mateix? Si en sap d'això, expliqui-m'ho, i si no, deixi'm tranquil que no en treuríem res de bo, senyor.
El senyor ignora la resposta a les meves preguntes però té clar quin no és el meu lloc en el seu món.
Vaig pel carrer sense pressa i plou sense ganes. Vaig pel carrer sense ganes i plou sense pressa. Vaig mullat i amb la jaqueta trencada.

dimarts, de novembre 09, 2004

fragments del Diari Impossible

Ens vam trobar per darrer cop, però no et vaig saber donar el que des de sempre tenia per a tu i em vaig perdre en brancatges vans que vaig construir sense voler.
Després tu vas marxar com sempre cap a la mar i jo a dalt de tot d'aquell arbrot incoherent sense saber-ne baixar ni dir-te adéu.
Tu marxaves i jo allà a dalt buscant el camí cap al sòl -saps que mai no el sé trobar- per posar-hi els peus i córrer cap a tu.
Quan vaig ser en terra ja era massa tard. Series, segur, al teu refugi blanc marí envoltada pels teus vents amics, protegida per les ones fidels, vetllada per gavines zeloses i taurons gelosos que res no en sabrien dels meus afanys.
El sol es posava lentament damunt el teu mar rogenc i vaig saber que havia arribat el moment de tornar cap amunt al meu món de boires i muntanyes aspres.
Per això des d'aquell dia, quan baixo als plans o goso d'arribar per algun viarany fins allà on veig la mar, porto sempre amb mi, a punt, sense embolcalls, nu, allò que tenia per a tu des de sempre i que no et vaig saber donar mai.
Potser et trobaré i a la fi tindràs el teu present. O potser, en estar tan descobert i a la vista, em serà robat per algú que no s'ho mereix i si arribes ja no tindré res per a tu.
Però, és clar, aquests són els riscos de qui duu oberta la porta del bagul dels seus tresors.

dijous, de novembre 04, 2004

El vagó

Les notes musicals varen trobar un bon aliat en el silenci matinal. Els sons harmònics d’una vella cançó eslava ompliren el vagó i s’enrevoltillaren amb els silents pensaments dels que encara no s’havien incorporat del tot a la realitat quotidiana; un dia més, camí de les ocupacions i preocupacions que endeguen un torrent irreductible, reberen la visita d’aquell instrument tronat que, miraculosament, era capaç d'emanar sons dolços impregnats de nostàlgia i dolor contingut.

Les cordes, colpejades per unes verguerines corbades i esmorteïdes als extrems amb cinta adhesiva, es revelaven encisants. Les mans, gruixudes i macades per la duresa d’un temps passat, mostraven els rastres d’una ferida, físicament cicatritzada; li mancaven tres dits. El rostre, somrient i complaent, amagava darrera els ulls unes altres ferides, aquestes gens cicatritzades. Al cap, mentre les mans corrien veloces colpejant l’instrument, ressonaven ecarrufants els sons secs d’un arma automàtica trencats pel dolor intens d’una cremor inesperada; obrir els ulls i trobar-se al terra, entre la sang de les ferides, covar-se i despertar desprès entre els blancs llençols d’un hospital... Els pensaments seguien succeint-se: la fugida, la recerca de noves oportunitats, l’instrument embolicat en una manta arnada... Un matí de tardor, l’estació de França...

Els pensaments s’esvaïren, la música arribava a la fi. Les cares enutjades de molts hostes circumstancials del vagó. Les mirades perdudes, amb el cap subtilment girat evadint trobar-se amb el rostre de l’eslau, amb les mans sense dits, amb l’esquena corbada pel pes de l’instrument... El pot per recollir les monedes, premi miserable per a una interpretació virtuosa, va sortir del vagó tant buit com havia entrat.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, de novembre 02, 2004

trobat sense buscar-ho...

trobat a un altre blog:

pixant fora de test
Hi hauria d'haver alguna associació, fundació o ong, institut governamental o el que sigui per a la inserció a la societat dels/les divorciats/des o separats/des.
És que aquestes criatures no poden anar soles pel món perquè no hi ha qui les aguanti. Emprenyen, molesten, no saben quan fan nosa i no distingeixen els fadrins vocacionals dels circumstancials; el que deia, que els reeduquin i insertin o insereixin quan estiguin preparats. Però fins que no ho estiguin, que els tanquin!

jo me solidifico amb la causa; ara, vosaltres....

dissabte, d’octubre 30, 2004

rock català? segons quin i segons com

El millor grup en català amb diferència ara mateix (diuen els meus amics de confiança, i jo també ho crec): els mallorquins Antonia Font.
p.e.


Res d'aquest món no m'importa,
jo només vull ser un trosset
de natura
en miniatura


i és que estic de puta mare,
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi

alegria
ses velles se xapen de riure
i es ovnis s'apinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida

com diuen alguns, mescla de franco battiato, ja t'ho diré i jaume sisa.
no estan gaire equivocats.
i què pensau voltros?

dijous, d’octubre 28, 2004

Mà d'obra qualificada

Enfundats dins els seus foscos abrics, llargs, cordats fins al coll com per no deixar escapar ni un sentiment d’origen humà, la mà d’obra qualificada de l’especulació immobiliària contemplava la seva darrera creació. El casc, blanc, completava l’hermeticitat ideològica dels actors i impedia que qualsevol raonament impur pogués contaminar-se amb els sentiments. Havien desnonat els incòmodes inquilins, jubilats, de renda antiga i de baix perfil social, gairebé sense drets en una societat que expulsa a la marginalitat a tot aquell que no és capaç de mantenir l’equilibri al cim de la cresta de l’onada. Després una declaració de ruïna i la substitució de l’edifici per un lluent mausoleu d’alt standing, els maletins que gelosament romanien que es completés l’operació s’han farcit del sofisticat paper que tot ho compra: voluntats, vides, objectes... Ja se’n poden anar a descansar amb la consciència tranquil·la i les mans netes, que demà els espera un altre dia profitós, on la repetició de la història tornarà a repartir fortuna, probablement tant injustament com en el dia d’avui, com en el dia d’ahir, com des de l’origen dels temps.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, d’octubre 26, 2004

Poema B85

Dins la dutxa, pels carrers,
darrere d'un autobús,
sota el pis de l'ascensor,
fins i tot entre deixalles,
vaig cercant, com un possés,
quelcom que em doni energia;
un impuls per prolongar
alguns dies l'existència
sense cap remordiment.

Sol·licito amb promptitud
qualque punt de referència:
un somriure gratuït,
una carta extravagant,
tres paraules per sopar,
un esguard sense neguit,
un espai on divagar
i algun tacte en els teus dits.

divendres, d’octubre 22, 2004

La trobada.

L’esperit de l’ocell d’Ahmad va anar a posar-se sobre el rotor de l’ocell gris d’Isaac. Un llampec va enlluernar l’hangar de la base. Entre llums i ombres Isaac es va aixecar del terra, a palpentes va sortir per una esquerda per la que penetrava una llum intensa, verda, d’ocàs, on un aire fresc s’obria camí a l’hora que mostrava compassiu una via de fugida. Feia temps que Isaac volia fugir, però no sabia on anar. Tenia el convenciment de saber de què havia de renegar, però sentia una cremor tallant que lliscava per l’interior del més profund del sentiment, fins arribar a convertir-se en una tamborinada insuportable al seu cap, darrera les orelles. L’insultant sensació de sentir-se un traïdor el superava i mai no va voler discutir cap ordre. Ell era un pilot circumstancial a una banda de la frontera; la frontera l’havien traçat els que tot ho volen veure com a blanc o com a negre.

Isaac s’aixecà, i va descobrir que les cames no havien de fer cap esforç per sustentar-lo. S’havia tornat lleu, surava, i la lleugeresa li obria pas per un fèrtil camp de llibertat. Tot cobrava un aspecte maragda, llampant, entre el ser i el no ser. Travessava un túnel, que més aviat era un feix de llum olorós, quan al fons, no gaire enfora, una silueta que li resultà familiar li va estirar el braç. Els ulls a l’altra banda del tel que els separava el convidaren a entrar al que semblava una cúpula blanca, feta de grans dosis de saviesa i un morter d’esperança. Isaac el va mirar, Ahmad el va abraçar. Tots dos creuaren les mirades i s’interrogaren sobre l’absurd que els havia conduit a aquesta situació. Isaac va comprendre, aquesta vegada li havia tocat, ara era una xifra més en les estadístiques, però en el fons la causa final d’aquest esdeveniment estava lluny de ser extirpada.

En silenci, des d’un observatori privilegiat, contemplaven estorats que la situació de normalitat superava amb molt les desgràcies convertides en notícies del blanc i del negre. Els obstacles no eren gens menyspreables però sabien que les oportunitats romanien a l’espera d’un canvi de voluntats.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, d’octubre 21, 2004

Els administradors d'ECLèCTIA hem pensat que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia o aliena, citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt.
Aprofiteu l'adreça per enviar els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als
comments o de caire més tècnic. També podeu enviar material que voleu que sigui posat com a post.

Ell i tu

Quan eres un nen i ell apareixia, tot es trastocava i et senties més petit que una formiga. Quan d'adolescent anaves a parlar i t'adonaves del seu esguard, les paraules s'enfonsaven i desintegraven abans de sortir per la teva boca i només articulaves sons insensats que et feien passar per idiota. Quan l'observaves d'amagat, bell, alt, segur, simpàtic; veies una distància entre els dos insalvable que mai no podries remuntar.
L'odiaves i l'envejaves. El temies i l'estimaves. L'imitaves i el menyspreaves.
Vas anar madurant amb la seva imatge, el seu model dins el teu cap. Formava part de la teva naturalesa; el seu nom sempre als llavis, a dins del bolígraf, sempre a punt de sortir.
I ara, que l'has tornat a veure, després de tant temps, no l'has envejat ni detestat, ni temut ni adorat, ni imitat ni menystingut.
Aquesta vegada l'has mirat amb indiferència i l'has acomiadat amb un somriure circumspecte.
I és que ara ja només pots ser tu, i ho saps, i t'agrada.
mgo

dilluns, d’octubre 18, 2004

Conversa amb Schoenberg

Enyorat, PI mira l’exterior. L’ull de bou de la seva cambra de cel·les de grafit, deixa entrar una tènue llum de pols solar. El raig de colors, presoner del vent ingràvid que travessa el fons estelat, il·lumina l’estança com ho farien aquelles antiguitats anomenades espelmes i que avui dia només es troben en versió hologràfica. L’emissor invisible d’ones sonores tridimensionals escampa, arreu l’atmosfera de serenor, una antiquíssima peça musical: Pierrot lunaire. Embolicat per la cadència dels sons concebuts per Schoenberg, un llunyà 1912, PI tanca els ulls. El sofà d’aire i estructura de fibra òptica, està programat per a simular les sensacions dels viatges interestel·lars; però la cadena d’àtoms de la seva nau, que acostuma a transportar-lo travessant la lleugeresa que tot ho separa, no pot ésser imitada amb fidelitat.

PI parla amb Schoenberg, es comunica comprenent cadascun dels sons articulats al voltant d’una imaginació avançada al seu temps. Schoenberg li torna amb agraïment, el plaer d’una conversa musical. PI ja no enyora. Ara respira. El cervell s’activa. La pell, amb la temperatura exacta, sent. Amb els ulls clucs, divisa l’univers, obra espontània d’una gran explosió de casualitats.

PI

divendres, d’octubre 15, 2004

bonys i rodones

Bonys i rodones: recurs paleolític per solucionar problemes de trànsit del segle XXI.
Conselleria: creativitat, inventiva, imaginació = 0.

BT

dijous, d’octubre 14, 2004

Col·laboreu

Els coordinadors d'ECLèCTIA hem pensat que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia o aliena, citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt.
Aprofiteu també l'adreça per enviar els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als comments o de caire més tècnic.

diumenge, d’octubre 10, 2004

Nosaltres i tu (i II)

Des d'aquí dalt no ets més que un punt que es mou entre d'altres. Milers de formiguetes dansant un ball rutinari. Des d'aquí, la veritat, no sembles gaire cosa.
Ara que avances per un carrer gairebé solitari, la teva presència com a individu es posa una mica més de manifest. Continues sent un ésser minúscul i miserable, però així i tot davallem uns quants metres i t'observem amb més detall. La teva ridícula indumentària, el teu caminar nerviós i descompassat, tot denota incertesa i inquietud en la teva ment.
Malgrat tot, quelcom en tu ens sedueix. Ens mirem tots als ulls i sense dir paraula baixem en picat i quan arribes a un carreró et trobes envoltat de plomes i coses que es belluguen arreu cridant amb totes les seves forces.
Tornem a pujar ràpidament i veiem com seus a un portal amb el cor bategant i la ment desperta.
Ens mirem als ulls i sense dir paraula marxem cadascú pel seu camí. I ens entretenim en el viatge adoptant formes extravagants. Jo ara sóc un globus vermell que el vent dirigeix i que es posa per terrats i terrasses.
A tu, l'ensurt no te'l treu ningú.
I és que nosaltres som feliços amb coses així...
mgo

divendres, d’octubre 08, 2004

De l'oblit

Mudes les pedres acumulen la saviesa de tots els seus anys d’espera. Testimonis dels esdeveniments res no expliquen, s’ho guarden discretament, s’engreixen i envelleixen, s’endureixen. La duresa del pas del temps pot endurir-nos fins a la immunització, la narcosi, la insensibilitat. Després, l’estat amnèsic conforma un broquer protector que consola aquell que vol viure pell endins, el que passa als altres no penetra través el nostre esguard que, blindat, cec, ens protegeix dels efectes perniciosos de la consciència.

Assegut, incòmode, en la fredor verda de molsa, tova en la pell, pètria a l’interior, sento com la pedra em parla. Em mostra unes ferides no cicatritzades, de fa molts anys, i em descriu la remor de fusells, les ordres, el ritual. Les seves ferides són el testimoniatge dels projectils que no varen fer blanc a l’objectiu. Al terra les llosses, tacades, ploren.

Algú acaba d’exclamar que hi ha qui pretén despertar l’esperit del 36. El 36 va ser trencat per la infàmia, i als 40, als 50, als 60... l’oblit forçat es convertí en una assegurança de vida.

Cega i muda la societat oblida, es converteix en pedra.

J. M. Vidal-Illanes

Col·laboreu a dalt de tot

Els coordinadors d'ECLèCTIA hem pensat que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia o aliena, citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt.

Nosaltres i tu (I)

Jo avui sóc un falcó potent. Volo extasiat per l'altura i per l'aire que em travessa les plomes. Viatjo feliç a l'encontre dels altres. Un és àguila peixatera, un altre, gavina immaculada. Hi ha qui agafa l'aparença d'un voltor.
Ells són avui aus de poderosa presència, d'impressionant identitat. Jo també ho he volgut ser i sóc un falcó imponent. Ara ells són coloms blancs amb branques d'olivera als becs i per seguir-los el joc acabo sent un míssil rabent amb intencions funestes.
Després tornem a la idea original i ens veuríeu si ens veiéssiu com a falcons, àguiles, gavines i voltors pel cel lluminós. I així baixem les valls i pugem cims altíssims. I així arribem sense pretendre-ho a la teva ciutat. I allà hi ets tu.
Tu camines pels carrers gastats mig perdut com cada dia, sense gaire sentit, no saps on anar. No vols parlar ni veure ningú. No trobes enlloc refugi per a aquesta sensació que t'envaeix. T'has fet massa gran potser en poc temps, tan gran que no hi caps a dintre teu, massa gran per als carrers que t'ofeguen, tan gran que fuges d'aquest món que s'afanya en atreure't.

mgo

dimarts, d’octubre 05, 2004

If I Had My Life to Live Over

Hem posat el poema perquè s'esqueia, i ara el que diuen d'altres... i que cadascú pensi el que vulgui:

La verdadera autora es una desconocida poetisa norteamericana llamada Nadine Stair, que lo publicó en 1978, ocho años antes de que Borges muriera en Ginebra, a los 86 años


If I Had My Life to Live Over
I'd dare to make more mistakes next time. I'd relax, I would limber up. I would be sillier than I have been this trip. I would take fewer things seriously. I would take more chances. I would climb more mountains and swim more rivers. I would eat more ice cream and less beans. I would perhaps have more actual troubles, but I'd have fewer imaginary ones.
You see, I'm one of those people who live sensibly and sanely, hour after hour, day after day. Oh, I've had my moments, and if I had to do it over again, I'd have more of them. In fact, I'd try to have nothing else. Just moments, one after another, instead of living so many years ahead of each day. I've been one of those persons who never goes anywhere without a thermometer, a hot water bottle, a raincoat and a parachute. If I had to do it again, I would travel lighter than I have.
If I had my life to live over, I would start barefoot earlier in the spring and stay that way later in the fall. I would go to more dances. I would ride more merry-go-rounds. I would pick more daisies.

Nadine Stair
85 years old
Louisville, Kentucky

Instantes, ¿de Jorge Luis Borges?

Si pudiera vivir nuevamente mi vida.
En la próxima, trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido,
de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.

Sería menos higiénico, correría más riesgos.
Haría más viajes, contemplaría más atardeceres,
subiría más montañas, nadaría más ríos.

Iría a más lugares donde nunca he ido,
comería más helados y menos habas.
Tendría más problemas reales y menos imaginarios.

Yo fui una de esas personas que vivió sensata y prolíficamente
cada minuto de su vida.
Claro que tuve momentos de alegría, pero si pudiese volver atrás,
trataría de tener solamente buenos momentos.

Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, sólo de momentos.
No te pierdas el ahora.
Yo era uno de esos que nunca iba a ninguna parte, sin un termómetro,
una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas.
Si pudiese volver a vivir, viajaría más liviano.

Si pudiera volver a vivir, comenzaría a andar descalzo a principios de la primavera y seguirá así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita, contemplaría más amaneceres y jugaría con niños.
Si tuviera otra vez la vida por delante.
Pero ya ven, tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.

dilluns, d’octubre 04, 2004

El túnel

El tren enfila decidit el túnel que, fosc, el devora afamegat. Passar en segons de l’esperançadora claror d’un dia que desperta amb tots els seus colors de l’alba, a l'inquietant negre d’una gola bruta, freda i humida, no resulta gens tranquil·litzador. Dins la galeria oculta que travessa la muntanya, uns llums cada cinquanta metres recorden, en passar davant seu, que la claror també és possible en les entranyes del desassossec. La intermitència de claror i foscor ens fa sentir encara més vulnerables i aliens al control de la nostra vida, però serveix per alimentar l’esperança. Podem somniar amb la fi d’un malson amenaçant que, darrera una màscara aparentment amable, ens procura l’engany d’un present de claror artificial dins del túnel, sense el futur que hom desitja trobar en els colors del dia que ens han d’enlluernar, un pic ens desllacem del que ens ferma dins d’aquesta presó subterrània, llodriguera de la nostra llibertat.

PI

diumenge, d’octubre 03, 2004

El hombre imaginario

El hombre imaginario
vive en una mansión imaginaria
rodeada de árboles imaginarios
a la orilla de un río imaginario.
De los muros que son imaginarios
penden antiguos cuadros imaginarios
irreparables grietas imaginarias
que representan hechos imaginarios
ocurridos en mundos imaginarios
en lugares y tiempos imaginarios.
Todas las tardes imaginarias
sube las escaleras imaginarias
y se asoma al balcón imaginario
a mirar el paisaje imaginario
que consiste en un valle imaginario
circundado de cerros imaginarios.
Sombras imaginarias
vienen por el camino imaginario
entonando canciones imaginarias
a la muerte del sol imaginario.
Y en las noches de luna imaginaria
sueña con la mujer imaginaria
que le brindó su amor imaginario
vuelve a sentir ese mismo dolor
ese mismo placer imaginario
y vuelve a palpitar
el corazón del hombre imaginario.

Nicanor Parra

divendres, d’octubre 01, 2004

Ay, utopía, incorregible,
que no tiene bastante con lo posible...
serrat

dijous, de setembre 30, 2004

Carpe diem (II)

Carpe Diem

Aquello que no hicimos será lo que más nos atormente; aquello que no vivimos, nuestro mayor reproche.

A cada instante: Hoy quiero hablar contigo a solas. Lo que te tengo que decir debe ser dicho de uno en uno y en voz bastante baja. He de repetirte lo que a mí me advirtieron, lo que me advirtió un escritor en el que confiaba. Y quiero que me atiendas lo mejor posible. Aunque sólo sea porque este momento de esta hora precisa en que me lees, ni tú ni yo lo volveremos a vivir jamás; como yo no volveré a escribir para ti lo que ahora escribo, en este minuto de una primavera casi agotada, en medio de una luz que se deja caer... Carpe diem, ordenaba el delicado Horacio. Aprovecha el día. Disfruta de la hora. Luego, más pronto siempre de lo deseable, anochecerá. El aire mueve – lo veo a través de unos cristales– el dardo de un ciprés. Es como quien niega algo: la perduración de cualquier cosa, de cualquier ser, de cualquier sentimiento. La tarde va vencida hacia su derrota habitual. Carpe diem...

Puede que el tiempo no exista de veras y sea una especie de red, por nosotros inventada, en la que nos dejamos atrapar y nos morimos. Sea como sea, nos desangra y sorbe el corazón a la toronja que nos dan al nacer. "Aprovechar el tiempo" para los mayores tiene un sentido de urgencia y amenaza: hay que estar siempre haciendo algo productivo. No es eso de lo que hablo. Yo te hablo de lo que se va y no vuelve; de los pecados de omisión, que son sin duda los peores, porque ni siquiera les dimos existencia. Aquello que no hicimos será lo que más nos atormente; aquello que no vivimos, nuestro mayor reproche. Tú eres todavía joven; unos años más lo continuarás siendo. El ser humano posee su juventud –o viceversa– durante un plazo que, ido, fue demasiado corto. El resto de su vida le quedará para añorarlo... Pero la juventud –óyeme bien– no depende e de la edad, sino de la disposición: de la intrepidez, de la fruición, del gusto por el riesgo, de encarar con majeza el permanente reto de la vida...

Por eso yo te digo: no esperes, toma. Por esperar el momento oportuno y dejar escaparse vacíos tantos otros, se pierde la frescura del primer impulso. No te detengas: bebe en los arroyos; come las frutas sin aguardar que te las sirvan. Alza la mano al árbol y tómalas; ninguna sabe mejor que la devorada por una boca ansiosa: el hambre le da el gusto a la comida. Y comparte con quienes te acompañen. Antes de comer tú, comparte: ver saciar al otro su apetito es la mejor sazón de un alimento... Pero levántate nada más terminar. No te refugies donde te invadan la inacción o el desánimo. La serenidad vendrá a su hora. No te sientes; sentado, no pretendas ni conocerte a ti mismo. No pierdas tiempo en buscarte; ya te reconocerás en la acción y en la batalla. Y cuando te encuentres, sé lo que eres. Ten el valor de serlo. Sal voluntariamente al encuentro de tu destino; abrázalo y fúndete con él. De momento –carpe diem– lo tuyo es la tensión. Agarra cada instante y elige cuanto te ofrezca, porque, después te arrepentirás de lo que dejes, y has de sentir como si hubieses rechazado lo que ahora no elijas.

Vive el presente con la mayor intensidad de la que seas capaz. El pasado es un camino no siempre recto, para alcanzar el hoy; el mañana si es que te llega, será una consecuencia que ha de traer entre las manos su propio afán. El presente es tembloroso y casi nada: este instante en que me estás leyendo. (Léeme con pasión). Se prolonga y estira hora tras hora, y todas hieren, menos la última, que mata. Resárcete de esa dura ley. No sientas remordimientos del pasado; no sientas temor por el futuro. Siente no más el gozo del presente –carnal y lúcido, inevitable e inmediato –, o el dolor del presente, enriquecedor y válido también...

Y antes de cualquier otra norma, ten ésta en cuenta: no te separes de la vida. No dejes de abrazarte a ella con fuerza: ni por cobardía, ni por pereza, ni por sensatez. (Tienes derecho a ser insensato todavía). Abandónate a la vida: sin que la manche ninguna pasajera tristeza, ningún pesimismo, ninguna sombra tuya. Y pregúntate de vez en cuando para qué estás aquí: quizá estés sólo para averiguarlo. Si puedes, cuando puedas, sé feliz. Pero, aunque no lo seas, no lo olvides: el tesoro del niño está aún próximo a ti; lo tocarás si alargas bien la mano; no lo disminuyas a tu costa... Te lo repito: no te separes nunca de la vida; por nada de este mundo te separes. Cuando alguien te lo aconseje por prudencia desóyelo y aléjate de él. La vehemencia es enemiga de la circunspección. Y recuérdalo a cada instante: la obligación más exigible de un ser vivo –la primera– es vivir: vivir por encima de todo lo demás.

Antonio Gala – Junio de 1993

Carpe diem (I)

Una amiga ens ha enviat aquest escrit:

“Veuràs, m’agradaria penjar una cosa al blog, un comentari a "la creació i tu i II" acompanyat d’un text, però no sé com fer-ho ni si és massa llarg. El text en qüestió és un article d'Antonio Gala d’una col·lecció que es deia “Carta a los herederos”, sortia a El País Semanal i es titula "Carpe diem". Va caure a les meves mans quan tot just acabava un tractament de quimio i la meva visió de la vida havia canviat força respecte el que era abans del càncer. Coses que "abans de" m’haurien preocupat o molestat ara em semblaven futeses i en canvi tenia una necessitat molt gran de que em toqués l’aire, el sol, veure gent, plantes, animals...vida al cap i a la fi. I també de fer fotos, de conservar d’alguna manera tot allò que m’agradava, que em cridava l’atenció. La necessitat de fer fotos s’ha quedat en afició. Suposo que donar per superada la malaltia fa que ja no necessiti retenir les coses doncs penso que les podré seguir gaudint, però el que sí conservo és aquesta necessitat d’estar en contacte amb la gent i la natura, perquè la vida és al carrer. I viure cada moment (importantíssim!). A mi me’n va haver de passar una de molt grossa per a prendre’n consciència...i no cal.

El text d'Antonio Gala em sembla preciós. El vaig guardar molt de temps, fins que el vaig perdre. El vaig buscar, vaig regirar col·leccions de dominicals i no el vaig saber trobar. Em va venir al cap amb el text de mgo i l’he trobat a Internet.”

dimarts, de setembre 28, 2004

la creació i tu (i II)

Has pensat en la música com a complement per crear aquest univers particular que comences a construir. Creus que és massa arriscat i tan sols una nota fora de context podria malmetre tota aquesta obra essencial. I el so el fas tu dins el teu cap. I així ets alhora compositor, intèrpret i auditori.
Consideres si un poema, no un qualsevol sinó el poema, escollit entre tota la teva gran col·lecció de llibres, podria ajudar-te en aquesta tasca. No ho trobes convenient i no ho proves.
I així continues, assegut a la butaca com un déu omnipotent observant les seves possessions. Satisfet i al·lucinat, ebri de goig creatiu. I, també com un déu, desfet per una solitud inabastable.
Travesses deserts ardents, corres per glaceres inhòspites. Pots fer qualsevol cosa... Però tornes al teu seient i t'adones que et manca quelcom perquè tot tingui sentit. I et sents massa covard per anar a buscar-ho a fora, massa orgullós per reconèixer la teva manca de suficiència, massa feble per obrir-te a l'exterior.
I plores com un déu infant assegut a la teva colossal butaca.

mgo

dilluns, de setembre 27, 2004


... i les estàtues s'avorreixen. Posted by Hello

diumenge, de setembre 26, 2004

la creació i tu (I)

Tu no obres la porta perquè si l'obrissis t'arribarien sensacions que molt bé podrien desfer l'estat en què tu vols que estiguin les coses.
Truquen una i una altra vegada i deixes que el timbre s'esgoti i per fi resti mut.
Damunt de la taula tens unes dotze cartes. Sobres blancs, blaucel i taronja sense obrir perquè et fa por que en alguna d'aquestes missives es trobi una raó que justiqui algun canvi.
I tampoc no agafes el telèfon, que sona incomptables vegades, fins que arranques el fil vermell que et connectava amb el món exterior.
Has obert l'armari de la roba i has triat les peces més estimades i les has posat damunt del llit. T'has dutxat i perfumat i t'has vestit d'una forma exquisida.
Com si la raó estigués de la teva part, alces el cap i aixeques les celles, i amb una cigarreta a la mà trobes el passadís, i el travesses. Arribes al saló, i l'envaeixes. El domines amb la teva presència i t'instal·les a la millor butaca, considerant la situació, calibrant l'entorn.

mgo

dijous, de setembre 23, 2004

Jan, Jean Luc i Jeanne

El llum encegador d’un sol que s’obria pas entre uns niguls densos, de rodones formes grises i plata, el va obligar a detenir-se. Jan, el cooperant danès que intentava avançar amb la Toyota blanca de Médecin Sans Frontières, entre aigua i llot, entre runes de llauna i fusta, entre runes humanes, va comprendre que si se sentia enlluernat i no podia avançar més no era tant per la blanca intensitat dels raigs que rebotaven contra la realitat que tenia davant, com per la fortor que desprenia aquella recreació de l’infern sorgida d’una Comèdia, gens divina, gens còmica; Dante hi era present.

Jean Luc va passar devora la furgoneta, sense aturar-se, amb un fillet als braços inflat de mort. Caminava a l’encontre del repòs final que se suposava havia d’existir on naixia aquell Arc en ciel dibuixat al fons de l’escena, sorgint insultant del més profund d’una terra macada. Els colors del meteor, ben definits, contrastaven amb el voluminós rastre de desolació que havia traçat Jeanne, artista de la destrucció, mestra de l’anihilament. Jean Luc, mirant sense veure, estirava el cap per apropar la seva desesperació a l’horitzó, punt on se suposa havia de dipositar els seus somnis entre altres mil ànimes esquinçades.

Uns ulls esborrats desvetllaven la immensa soledat en què Jean Luc s’havia submergit, la seva companya s’havia avançat i ja dormia sense alè fosa entre el vermell i el groc. Jan va comprendre que el jove haitià duia en braços tot el que li restava a la Terra, i el rumb que havia emprès delatava que, sense motius per lluitar, buscava decandir-se fins a la darrera expiració.

Neruda, aquell vespre, continuava escrivint els versos més trists.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, de setembre 17, 2004

Crònica d’un “segon” primer dia de classe

Aquest matí l’aire era sec i anodí, el llum de les primeres hores, matisat per les cortines de punta de coixí, escalfava tènuement però agradable la taula de fusta clara de la cuina. Ilona s'ha torbat més del que és habitual en ella a enviar-se els cereals amb llet, en un ritual que es repeteix des de fa quatre anys. La veu de la mare, Olga, li arribava càlida i insistent: “Dóna’t pressa Ona –que és com li agrada dirigir-se a sa filla- que no podem fer tard”. El llaç d’encaix vermell lluïa festiu al seu coll i una lligada blanca recollia els seus cabells formant un elegant moixell, tot plegat donava un caire anormalment adult a una al·lota que no tenia més de 9 anys.

En enfilar el passeig delimitat per una renglera de cedres, la mare va sentir la pressió de la mà de la Ilona, anormalment forta, com a la recerca d’una calidesa de confort tranquil·litzant, que havia de suplir la innocència infantil extraviada entre les runes d’un gimnàs.

Un minut de silenci, un instant de ceguera, un lleuger mareig alenat per l’angunia d’una experiència recent ja de per si feixuga per a un adult assaonat, endurit, en l’hostilitat del dia a dia. Avui un policia amb vestit de camuflatge els ha rebut a la porta, l’instant ha estat immortalitzat per la sofisticació digital d’un fotògraf d’agència. Alguna cosa ja no és com abans, Ilona mira al seu voltant, una de cada quatre cadires és buida, un de cada quatre infants no ha anat a l’escola. La nina comprèn, una perla nacrada li dibuixa un rastre de records a la rosada galta, molts no hi tornaran mai, varen ser expulsats d’aquest món per la força de la irracionalitat. Els ulls emmagatzemen noves perles de dolor que aniran caient els propers dies.

Beslan. Molts bancs buits. Moltes mirades absents. Per la Ilona avui ha estat el seu “segon” primer dia d’escola d’aquest curs, el “primer” va quedar gravat amb sang, foc i olor de terror.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, de setembre 13, 2004

Crònica marciana (des d'Altaïr)

Hem perdut el contacte! Una feridora sensació de fracàs s’estén subtilment per la sala de disseny futurista. Serpentejant entre els llums de les pantalles la decepció ha completat un recorregut que culmina en la mirada d’incredulitat del responsable de l’expedició. Una vegada més l’artefacte sorgit de la creació científica que intentava capbussar en la inesbrinable i escorredissa realitat marciana ha desaparegut sense rastre. Dues terceres parts dels enginys enviats amb aquesta finalitat han culminat la seva existència amb idèntica sort; ningú no s’ho explica.

Mentre, a la superfície roja del petit i misteriós planeta, Salvador va donant forma a la seva recreació tridimensional del Gran Masturbador. Acaronant amb el dit el seu afilat bigoti calcula el que li manca per culminar la seva darrera gran obra; mirant cap a l’espai sospira impacient tot esperant que des de la Terra li continuïn enviant aquesta sofisticada matèria primera sorgida de l’enginy científic i destinada a una irreverent genuflexió al servei de la creació artística.

PI

El atún y el delfín (Esopo)

La nostra amiga Susanna P. ens envia la seguent faula d'Esopo, en relació amb el debat sobre l'escrit de Vidal-Illanes (Ahmad i l'ocell).

"Viéndose un atún perseguido por un delfín, huía con gran estrépito. A punto de ser cogido, la fuerza de su salto lo arrojó, sin darse cuenta, sobre la orilla. Llevado por el mismo impulso, el delfín también terminó en el mismo sitio. Se volvió el atún y vió al delfín exhalando el último suspiro.

-No me importa morir -dijo-, porque veo morir conmigo al causante de mi muerte."

L'elocuent i polémica faula es resumeix amb la reflexió de que sovint patim manco les desgràcies pròpies si es comparteixen amb qui les causen.

dissabte, de setembre 11, 2004


Gaia, la meva gata. Un peu meu a l'esquerra i un dit tapant un bon tros
de la imatge a la dreta (el mòbil amb càmera és nou...). B.T. Posted by Hello

dijous, de setembre 09, 2004

Isaac i l'ocell

Les pulsacions anaven incrementant el ritme i la intensitat. El front es cobria amb una lleugera capa de gotes de suor, freda, immòbil. Una sensació de sequedat rasposa i subtilment dolorosa al coll, l’obligà a descordar-se uns centímetres la cremallera del granot. Sempre el mateix ritual, sempre les mateixes sensacions. Acomodat al seient encoixinat va ajustar-se els cinturons de seguretat i després d’encaixar-se el casc que l’aïllaria de la renou de l’aparell –i del món circumdant- ajustà els auriculars i l’orientació del micròfon. Amb la carpeta a la mà que contenia el full de vol amb les instruccions de ruta, va completar les comprovacions de rutina.

Des de terra li feren un senyal amb la mà dreta amb el dit polze apuntant el cel, tot estava a punt. Ara, amb la palanca de comandament fermament presa però dirigida amb suavitat, la tremolor va ser succeïda per una sacsejada lateral; l’aparell en deixar de tocar terra es va convertir en un feixuc ocell gris, fosc, sorollós, que s’enlairava verticalment i violenta. Ràpidament va ser engolit per la direcció indicada al sobre lliurat només uns minuts enrere, l’únic “full de ruta” que era escrupolosament respectat.

Dels llença míssils laterals varen sorgir dos projectils, selectius, intel·ligents, fruit de la millor tecnologia disponible –estranya forma d’aplicar la clàusula de progrés en favor de l’avenç de la humanitat-, però que no havien aconseguit alliberar-se de la càrrega inseparable que adoptava la forma de dany col·lateral. Un llampec, testimoni d’una turmenta sense pluja, va deixar pas a un lament de carn cremada.

Aquella tarda, un jove pilot d’helicòpter, amb una mirada ple d’interrogants, buscava respostes a l’aixopluc d’una Sinagoga.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, de setembre 03, 2004

Nova revisió de la Carta de Navegació

PI es mostrava contrariat, les autoritats de la Sideral Acadèmia de Ciències Geogràphiques acabaven d’ordenar-li que tornàs al Planeta Blau (?) acompanyat d’un censor interestelar que donaria fe de la veracitat del canvi proposat. Algú havia posat en dubte que la qualificació de “manicomi” fos rigorosa, per això havien de donar la volta al Planeta en 24 hores i confirmar o rectificar la requalificació.

En fer la volta els sensors de realitats varen registrar en només unes poques hores el següent: catàstrofes humanitàries a mitja Àfrica, cotxes bomba a Israel, assassinats selectius a Palestina, execucions sumaríssimes a Irak, linxaments al Nepal, uns avions comercials abatuts a Rússia, una escola segrestada amb 1200 hostatges a Osetia del Nord, assassinats de gènere per tot arreu, negació dels drets més elementals a Guantànamo, fanatisme religiós convertit en arma mortal, repressió policial desproporcionada a Nova York... i el millor de tot, un boix cridant al Madison Square Garden que des de que ell governa el MON ÉS MÉS SEGUR QUE MAI!

El censor i PI es varen mirar un segons en silenci, no ho van dubtar ni un minut, varen decidir emprendre rumb immediat de retorn a Altaïr a la màxima potència.

Acab de consultar la Carta de Navegació Sideral i he vist que han tornat a modificar la qualificació del Planeta... Us ho podeu creure? Ara diu: “manicomi molt perillós”.

PI

(Ja es comptabilitzen més de 500 morts a l'escola segrestada, molts d'ells al·lots i fiets)

Carnaval policial


No trobau sensacional que els cotxos de policia s'en vagin de carnaval!?? Posted by Hello

dijous, de setembre 02, 2004

Ahmad i l'ocell

Feia temps que es veia venir. Un animal engabiat ansiós de llibertat, àvid de créixer, no disposava de gaires opcions. No era la primera vegada que ho intentava i ara ho havia aconseguit. El seu fràgil coll no havia pogut resistir la pressió que la tenalla dels barrots de la gàbia li exerciren, parany mortal en que sempre esdevé una sortida impossible per a la fugida. El cos recargolat jeia desarmat en terra i el plomatge, altrament d’un maragda viu, dibuixava una silueta de fredor pàl·lid.

Empresonat des de feia anys, mancat de la llibertat en que havia nascut, acorralat en un ritual sense sentit, en solitud ¿quins motius tenia per a viure ofegat en el sense-futur? Veient passar els dies amb el paisatge de fons del bosc humit on va veure la llum -record d’impossible suportar per a un ocell exòtic trasmudat, contra llur voluntat, fins l’hàbitat d’una fosca sala menjador d’un modest domicili d’un oblidat raval aixecat en el transgredit mapa de la Terra Promesa- probablement va pensar que era millor alliberar-se, revenjar-se d’aquells que el confinaven a una existència-objecte, sense vida pròpia... Ara, culminada la revenja, culminat l’alliberament, romania simplement sense vida.

Ahmad va agafar l’ocell i acaronant-lo amb comprensió el va embolicar en un petit llenç blanc. Després el va introduir a la seva feixuga bossa i travessant la mísera claror d’una finestra sense vidres, va mirar per darrera vegada el desolat paisatge que a l’altra banda del carrer dibuixaven a contrallum les runes de l’existència. Abans de tancar la porta de l’apartament va dipositar sobre la taula, decididament i delicada, la cinta de vídeo que acabava de gravar. En baixar pausadament les escales i travessar l’humil portal va girar a l’esquerra, enfilant l’avinguda –o el que havia estat una avinguda-, camí de la freqüentada parada d’autobús del centre comercial de la ciutat.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, de setembre 01, 2004

aquests sí que en saben...


molt bé, BRAVO NY

Posted by Hello

qüestions llengaires

Hi ha coses que sempre has pensat però mai no has sabut com expressar, greuges que has anat acumulant i que empenyen per sortir i no saps com. I de sobte, va un i amb les paraules justes amolla com si res el que tu volies dir i tant et costava, i et sents descansat:

"Hi ha cap país que hagi tirat endavant un procés de normalització lingüística amb uns canvis demogràfics tan grans com els de Balears? Hi ha cap altre país en què la llengua pròpia sigui tan poc present, per exemple, als quioscs o als mitjans de comunicació? N'hi ha cap altre en què des del govern es fomentin prejudicis sobre la llengua, que la degradin, que en rebaixin la importància...? Hi ha cap país normal en què els immigrants massivament no aprenguin la llengua territorial? O en què els ciutadans no puguin usar plenament la seva llengua en relacionar-se, per exemple, amb l'administració? N'hi ha cap en què no s'exigeixi que els funcionaris tenguin un nivell suficient de la llengua pròpia del territori i, llavors, s'hagi de recórrer a sobresous o a dies de vacances? Hi ha cap estat democràtic on una comunitat lingüística que representa més d'un 25% de la població no tengui reconeguda la seva llengua com a oficial de l'estat? Hi ha cap país en què massivament els membres que parlen la llengua pròpia la canviïn per parlar amb desconeguts o amb persones que parlen altres llengües, encara que els puguin entendre?".

Joan Melià, professor de la UIB i exdirector general de Política Lingüística

Bernat Torracoloms

dilluns, d’agost 30, 2004

He corregit la carta de navegació

PI torna a Altaïr després d’un breu viatge. La nau necessita ser acollida a les drassanes amigues, el manteniment rutinari. PI requereix un tractament més acurat, el pas pel Planeta Blau (?) li ha deixat macada la consciència.

PI s’observa al mirall, bé, de fet observa el que queda d’ell després d’unes reparadores... vacances (?). La publicitat li havia promès un paradís del tot inclòs, però l’escenari de paper couché amagava que el tot inclòs era en realitat una terra estripada en l’orgull, ferida en la cultura, morta en l’autenticitat, presa de la globalització. La Destinació només cobrava un sentit, únic, convertir-se en un sofisticat artifici de fer doblers en benefici d’uns pocs, mentre s’esclavitzava a la majoria a dependre d’un monocultiu predador que, paradoxalment, els aportava benestar (?).

Hores abans, mentre s’allunyava d’aquella Terra erma incansablement transfigurada pels dominadors de sempre, PI rectificava en el mapa sideral la nota de referència que identificava el Planeta. Simplement on deia “balneari” ara diu “manicomi”: és un deure de tot navegant responsable corregir les perilloses errades que contenen les cartes de navegació espacial.

PI

la nevera i tu (i II)

Acabes la confessió i tanques la porta de la groguenca nevera i et disposes a empassar-te tot el material que li acabes d'arrencar.
Després de la comunió, un rot, i comences un idil·li -una infidelitat- amb el televisor, que et té el cor pres, malgrat no escoltar-te mai i portar sempre la veu cantant. Però la teva veneració per aquest aparell compensa amb escreix els inconvenients d'una comunicació sempre unilateral.
Més tard, quan t'adones de la mala cara que fa la nevera i de la seva sobtada fredor, apagues el seductor televisor i obres una altra vegada aquella porta groguenca i pesada per arribar amb un flam i un batut de xocolata a una reconciliació envejable.

mgo

dimarts, d’agost 24, 2004

la nevera i tu (I)

Tu obres la porta de la nevera i parles amb ella d'una forma especial, dement, dirien alguns. Mentre treus la mantega i el formatge i el suc de taronja, et confesses amb ella com ets incapaç de fer-ho amb cap persona o altre aparell.
M'agradaria saber quina mena de poder exerceix sobre tu aquesta nevera perquè li professis tal intimitat, tanta confiança. Consideraria potser un interlocutor més vàlid una ampolla o un ordinador, una cigarreta o la calavera de shakespeare, una ganiveta o poser una pistola.
Però tu ets així i passes el teu valuós temps, irrecuperable, parlant amb una petita i bruta nevera.

m.g.o.

dijous, d’agost 19, 2004

el globus i tu (i V)

El globus acaba per adonar-se'n de les teves intencions i et diu cridant "però què fas, no veus la meva natura aventurada, la meva necessitat de l'aire i de la incertesa? Saps que em mataràs, que hauràs acabat amb les meves possibilitats en un moment amb el teu gest impulsiu?"
Però tu poses en contacte el cap ardent de la cigarreta amb la pell del globus i plaf, et trobes amb una pelleringa sense gràcia entre els dits que llences sense rumiar-t'ho a les escombraries.
Apagues la cigarreta, acabes la copa de vi, tanques la porta de la terrassa, t'asseus al sofà, agafes el diari i l'obres amb una pau renovada i amb un desconegut posat de redemptor.

m.g.o.

dilluns, d’agost 16, 2004

el globus i tu (IV)

El globus et diu "bon dia senyor, sóc un globus alliberat de la classe dels aeris i família dels que gaudeixen de l'atzar i que no suporten altres ordres que les del vent. Gràcies per tenir-me en compte i distingir-me amb el vostre tacte". Després d'uns instants de meditació, penses que el teu deure és alliberar-lo del seu fat arbitrari. Amb la mà esquerra sostens el globus i amb la dreta vas apropant-hi la cigarreta. Li dius "ja em pots agrair, pobre globus, que t'alliberi per sempre d'un destí irracional, i a partir d'ara seràs una matèria estable i la teva sort ja no dependrà més de cicumstàncies aleatòries.

m.g.o.

dijous, d’agost 12, 2004

A Fidel?

Ojalá que las hojas no te toquen el cuerpo cuando caigan, para que no las puedas convertir en cristal. Ojalá que la lluvia deje de ser milagro que baja por tu cuerpo.
Ojalá que la luna pueda salir sin ti. Ojalá que la tierra no te bese los pasos. Ojalá se te acabe la mirada constante, la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve. Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre.
En todos los segundos, en todas las visiones. Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones. Ojalá que la aurora, no dé gritos que caigan en mi espalda. Ojalá que tu nombre, se le olvide a esa voz.
Ojalá las paredes no retengan tu ruido de camino cansado. Ojalá que el deseo se vaya tras de ti, a tu viejo gobierno de difuntos y flores.
Ojalá se te acabe la mirada constante, la palabra precisa, la sonrisa perfecta. Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre En todos los segundos, en todas las visiones. Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.
Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve. Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre...

silvio rodríguez

dilluns, d’agost 09, 2004

Crònica del pintor de realitats

Darrera el blanc fum que aboca la cassoleta de la vella pipa es dibuixa una mirada, que d’extrema intel·ligència, resulta inquietant. Entre les mans, el pinzell fermament sospès. El traç és ferm i nítid. El llenç, gran i insuficient.

Ell, amb una edat indeterminada, els cabells blancs, llargs i despentinats, treballa constantment i pacient. És el pintor de realitats, un valedor de veritats, un analista enfonsat en l’espiral de la manipulació, pou que ofega la il·lusió de compartir futur. Ell ha estat identificat com a un contrainformador perillós, que pot comprometre la seguretat dels segrestadors de democràcia i dels aigualidors de llibertats. A la censura d’un pit seminu descobert, ha respost amb les imatges que a diari ens demostren la veritable barbàrie que habita –còmodament instal·lada- el nostre paisatge quotidià: de la violència domèstica al domèstic sagnant negoci de la mort i la guerra. De la corrupció que tot ho ocupa als cervells corromputs de mandataris que tot ho justifiquen inventant noves realitats que es transformen amb el pas dels minuts; s’apel·la a l’amnèsia col·lectiva, es triomfa pel poder narcòtic del confortable dia a dia de perfil pla.

El pintor de realitats està esgotat, però acaba de trobar una ma amiga que li porta una capsa plena de colors; es miren en silenci mentre el llenç torna a omplir-se d’esperança.

(A m.g.o)

J. M. Vidal-Illanes

divendres, d’agost 06, 2004

bienvenido, presidente

Claro que bienvenido, hombre, como cualquier visitante de nuestra isla.
Faltaría más que le hiciéramos la vida imposible o nos quejáramos de su presencia. nos molesta usted como nos molestan todos los turistas que vienen aquí, algo irremediable, dicen, un efecto colateral del progreso que, dicen, proporciona este turismo, pan de nuestros hijos y única fuente de riqueza en tiempos venideros. Claro que usted no viene solo, y la movida es mayor. Pero tranquilo, como ve, hay multitud de gente que le da la bienvenida, en diarios especialmente, y qué casualidad que sean los del partido rival, el PP, los más entusiastas. No le da a usted algo qué pensar? Claro, no es muy difícil adivinar que se mueven por intereses propios, a más publicidad, más rentabilidad de sus tierras, hoteles, inversiones, especulaciones...
Otra cosa, claro que a usted no le reciben con pancartas tipo go home ni le proponen persona non grata; usted no nos metió en una guerra ilegal e inmoral, usted nos sacó de ella.
Atentamente,
LSD

el globus i tu (III)

El globus veu assolit el seu desig. Ésser objecte d'atenció d'una forma pesant i humana! El globus t'ho agraeix de la manera en què ho solen fer els globus; fa un esforç per concentrar al seu interior la major part de l'aire que conté per així fer més tova i agradable la seva superfície.
Tu trobes que és un globus una mica desinflat i això et provoca una melangiosa sensació de decadència que et deprimeix. Mentre encens una cigarreta penses en el tràgic destí dels globus que van dirigits pels vents i són víctimes del'atzar.

m.g.o.

dimecres, d’agost 04, 2004

el globus i tu (II)

Tu t'aixeques del sofà i treus una ampolla de vi de la nevera. N'omples una copa i agafes el diari. T'asseus però, no saps si per l'aire massa viciat o perquè t'aixafen els murs d'una cambra massa coneguda, obres la porta de la terrassa.Obres i surts. Et molesta la llum excessiva i quan aconsegueixes veure quelcom veus les flors i penses que de vegades les hauries de regar. Una forma vermella que es belluga t'atrau un instant però de seguida l'oblides. A la casa del davant, el gos famèlic i el seu amo vidu tenen la seva enèsima brega. Estàs a punt d'entrar i et torna a distreure una cosa vermella que es mou lentament entre els testos. Ara t'hi fixes bé i veus que és un globus ple d'aire. Penses si podria tractar-se d'un missatge dels déus i l'agafes.


m.g.o.

dimarts, d’agost 03, 2004

El globus i tu (I)

El globus que va dirigit pels vents i que sempre gaudeix de l'atzar d'aquella manera en què només ho poden fer els globus, ha arribat a una terrassa. Quan l'aire calent i enrarit que l'enlairava ha cessat, el globus ha perdut el coratge i s'ha posat en una terrassa.
El globus volteja la terrassa i s'entrebanca amb els testos i s'entretén amb els flors. Observa el color apagat que han agafat les rajoles per l'efecte de la llum tan directa. Es fixa en el raig continu i esquifit que surt d'una mànega groga. Es sorprèn de la deixadesa amable i harmònica que es respira i s'interroga sobre la naturalesa dels éssers que habiten l'indret.
El globus escolta sorolls darrere la porta. Se n'alegra i espera impacient el contacte amb un ésser pesant, amb un dels individus gravitatoris que ocupen la casa i aquesta terrassa. El globus és feliç d'il·lusió.

m.g.o.

dilluns, d’agost 02, 2004

Fins que la mort ens separi

Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats molt arrelades. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.

Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.

Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, de juliol 29, 2004

Acomodat en la impostura

Mai s’acostumaria. Havia comprovat en dotzenes d’ocasions que no li era possible. Un formigueig li recremava subtilment el clatell i no aconseguia concentrar la mirada en un punt fix i concret: els ulls de l’altre, port i abric on la sinceritat recíproca troba el repòs necessari per a la pertorbable consciència d’una bona persona. Si en un moment d’imitació de qui construeix llur realitat sobre un imaginari ofensiu, obrava vençut per la temptació d’amagar alguna petita vergonya, passava a trobar-se davant d’una feixuga travessia per la dura i calcinada terra de la mentida. Sabia que aquest tràngol no el deixaria relaxar-se durant hores, potser dies.

Però el formigueig es transformava en un batec d’ira quan contemplava l’orgia de transfiguració perfectament pautada en un guió goebelià, interpretat per un Houdini de la política. Potser la mentida de tant repetir-se no es converteixi en veritat, però sembla que faci que qui transita per la fèrria via del tren de la insinceritat, acabi acomodat en la falsedat fins el punt de creure-se-la com a part de la realitat. Una impostura condueix inevitablement a esfilagarsar una cadena de veritats que no ho són. La realitat transformada no pot sostenir-se només sobre el dèbil pilar d’un senzill engany; cal travar-la en una complexa xarxa de badomia. Per això mentir crea addicció i alimenta les ànsies de que la resta de la gent també acabi embullada, sense possibilitats de desfer-se’n, en la teranyina d’una realitat que no és ni serà.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, de juliol 26, 2004

Informació higiènica

Assaborir el cafè fins el darrer bocí de crema mentre dónes per segona vegada la volta al món sobrevolant les pàgines del diari, fidel company de soledat. Estendre sobre les puntes dels dits el testimoni del viatge en forma de tinta, fosca, deleble, transmissora de les delicades petjades que enrere queden abandonades al fil d’un rastre d’esvaïts records. Missatges amb l’olor de la tinta i el paper que en ocasions, moltes, massa, s’estavellen sobre la consciència amb la fortor dels aromes reals que la noticia emana.

Molts subsisteixen amb el convenciment de que cal acumular als dits la tinta de tres o quatre periòdics, per a formar-se una idea aproximada del que pot estar passant en la llunyana realitat. Lluitar, llegir, tasca ingent que s’agombola en la paradoxa de viure en el segle de la informació, mentre et sents un nàufrag de la comunicació intentant surar en el marejol de mentides que juga, burletament, amb la pastera de la vida.

Rentar-se les mans, acomiadar per l’engolidor el negre testimoni de la pretensió de sentir-se intel·lectualment viu: una acció higiènica imprescindible per a prendre el vol, per a arribar al final del dia, aclucar els ulls i pensar que tanmateix el que demà no adopti la forma impresa, amb les seves excitants olors, no existirà en la consciència de ningú.

Però hi ha qui no necessita rentar-se les mans. A algú li resulta molt més higiènica la successió de belles imatges comentades amb accent d’Oxford, mentre s’acomoda harmònicament en el mobiliari d’una confortable torre de marfil. Hi ha qui es priva del plaer de tacar-se els dits, renegant de la lectura, mentre es prepara per a vibrar, net, curós, amb l’asèpsia sorgida de les coloristes profunditats dels documentals de la BBC.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, de juliol 20, 2004

1984 quilòmetres...

Avui, a les 7:30 del matí, s’ha despert acaronat pel só digital del seu aparell de música de disseny escandinau. Primer les notícies del món, després un comentari de rerafons cultural i finalment les notes d’una melodia que acompassadament el convidaven a trepitjar amb decisió les grises llambordes de l’existència exterior, un dia més, a complir amb el seu paper de competidor –que no competent- dalt el complex i colorit escenari tecnològic en el que la gent s’ha anat acomodant, ara ja sense cap rebel·lia, confortablement i resignada.
 
A 1984 quilòmetres, K’ngede es desperta pel só gutural d’una fera que pot, feliçment, convertir-se en l’aliment del mes; o que pot, malauradament, convertir-lo, a ell, en una bona font d’energia. “O ella o jo” pensa, simplement, dubitatiu, davant d’aquesta possibilitat proteica dual d’anada i tornada o irreversible. La música que el convida a lluitar –competent- i a competir per la supervivència, és la del vent fent vibrar la seva cabana de palla i fang.
 
1984 anys el separen del só digital encapsulat dins l’elegant alumini de disseny escandinau. 1984 voltes al sol i, malgrat tot, aquest sol és el mateix que s’ha refractat en les sofisticades ulleres de marca italiana i nom compost del nostre occidental competidor. I és que avui, en 1984 més 20, l’esvelt home negre d’un contemporani neolític, comparteix època i planeta amb l’acomodat occidental qui, ignorant voluntàriament el món orwellià que el fa presoner dins d’una impersonal fase de crisàlide aïllant, se sent, per contra, lliure, afortunat i distant d’aquells que no han merescut la sort reservada als elegits.
 
J. M. Vidal-Illanes

diumenge, de juliol 18, 2004

Plou, 1984

Posted by Hello

Plou.
Mira quina fosca trepitja les formes.
Com carrega el cel de força i contrast
la ciutat mandrosa
un diumenge gris.
L'aigua freda corre per la meva pell
i em desperta el cor.

Plou.
I la pluja és vella i el temps, quotidià.
Quin dia més llarg si no duu motius;
promeses mullades
d'un diumenge trist.
Marxa ara, no vegis la pobresa cruel
d'aquest rostre moll.

Plou.
I quan ploren déus reculen propòsits.
La saviesa emigra buscant dies clars.
La passió reposa
un diumenge humit.
La pluja dissol recances i anhels.
I jo no sóc jo.

m.g.o.

divendres, de juliol 09, 2004

A se stesso

Or poserai per sempre,
Stanco mio cor. Perì l'inganno estremo,
Ch'eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
In noi di cari inganni,
Non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
Palpitasti. Non val cosa nessuna
I moti tuoi, nè di sospiri è degna
La terra. Amaro e noia
La vita, altro mai nulla; e fango è il mondo
T'acqueta omai. Dispera
L'ultima volta. Al gener nostro il fato
Non donò che il morire. Omai disprezza
Te, la natura, il brutto
Poter che, ascoso, a comun danno impera
E l'infinita vanità del tutto

Giacomo Leopardi


A Sí Mismo

Reposarás por siempre,
cansado corazón! Murió el engaño
que eterno imaginé. Murió. Y advierto
que en mí, de lisonjeras ilusiones
con la esperanza, aun el anhelo ha muerto.
Para siempre reposa;
basta de palpitar. No existe cosa
digna de tus latidos; ni la tierra
un suspiro merece: afán y tedio
es la vida, no más, y fango el mundo.
Cálmate, y desespera
la última vez: a nuestra raza el Hado
sólo otorgó el morir. Por tanto, altivo,
desdeña tu existencia y la Natura
y la potencia dura
que con oculto modo
sobre la ruina universal impera,
y la infinita vanidad del todo.


Giacomo Leopardi

dimecres, de juliol 07, 2004

Bandes rugoses

Al diari Menorca del dia 6 de juliol hi ha una carta d'un treballador del transport que diu el següent (resumit) de les bandes rugoses i la mare -consellers, batlles, etc...- que les va parir o les consent i propaga. Després hi ha hagut altres manifestacions en el mateix sentit.
Parla de com aquestes bandes destrossen els vehicles, especialment els pessats, i convida el conseller del ram a fer una volta en el seu vehicle i notar les conseqüències. I acaba dient:
"Tengo referencia de una barriada de Barcelona, pusieron las mismas bandas, y se quejaron y las quitaron, y en su lugar pusieron radar fijo y semáforos con pulsador en los pasos de peatones. Y es un éxito. Porque así sólo paga el que hace mal, no todos, justos por pecadores.
M.I.L."

Ho subscric totalment i convid els que pensin igual (que d'un en un i xerrant a la feina o al bar són moltíssims) a manifestar-ho d'alguna manera; aquí, que no sé si servirà de gaire, o a d'altres mitjans més influents. I si fóssim prou, a convocar algun tipus de manifestació col·lectiva, encara que no fa falta anar pels carrers amb pancartes. Ja direu coses...

Bernat Torracoloms

divendres, de juliol 02, 2004

La gran potencia mundial es el terrorismo

El universo virtual que habitamos no sólo anula lo real, sino que acaba con el individuo, la identidad y la alteridad. Hay una sola potencia mundial, pero ya no es Estados Unidos, sino el terrorismo, pues en función de él todo se determina y es la primera fuerza correctora de los acontecimientos. La obsesión maniqueísta por aniquilar el mal conduce a un mundo integrista

Es un fundamentalismo democrático, que nos parece menos peligroso a corto plazo que su antagonista, el terrorismo islámico, pero que tiene serias consecuencias a largo plazo. La totalización absoluta, aunque fuera en nombre de la salud, la seguridad y los derechos humanos, sería horrible, algo parecido a la muerte.

Jean Baudrillard

dimarts, de juny 29, 2004

quan el lider és un ca...

Avui un alt mandatari, d’una gran potència mundial, amb elevades responsabilitats de comandament ha decidit que, per un dia, no donaria cap ordre. En sortir de ca seva aquest matí se l'ha vist deixant-se arrossegar pel seu ca. Hores d'ara és l'hora de dinar i encara no ha tornat.

Conten que s'ha vist un ca feliç passejant un alt mandatari, no hi havia cap diferència aparent respecte altres dies. Fins a les 12 de la nit, mal que li pesi, el poderós governant haurà de complir la seva promesa...

Ja és nit tancada, el ca cofoi torna a casa; i el món impassible no ha notat res dissemblant de qualsevol altre dia. Per contra durant 24 hores ha viscut alliberat de l’amenaça probable d’un remeier sonat que juga a alt mandatari d’una gran potència mundial.

PI

diumenge, de juny 27, 2004

Col·lecta, per caritat!

Ens agradaria als menorquins, almanco a alguns, fer una col·lecta a nivell illenc per tal de proporcionar un habitatge prou digne als nostres presidents de govern. Per tant, obrim un compte corrent al nom de zp-home al nombre 4553300-948474-372617-00345, perquè tengui ell i la seva família una bona residència estiuenca a Fuerteventura, Illes Canàries.

Bernat Torracoloms

diumenge, de juny 20, 2004

contra jaime gil de biedma

De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso,
dejar atrás un sótano más negro
que mi reputación -y ya es decir-,
poner visillos blancos
y tomar criada,
renunciar a la vida de bohemio,
si vienes luego tú, pelmazo,
embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes,
zángano de colmena, inútil, cacaseno,
con tus manos lavadas,
a comer en mi plato y a ensuciar la casa?

Te acompañan las barras de los bares
últimos de la noche, los chulos, las floristas,
las calles muertas de la madrugada
y los ascensores de luz amarilla
cuando llegas, borracho,
y te paras a verte en el espejo
la cara destruida,
con ojos todavía violentos
que no quieres cerrar. Y si te increpo,
te ríes, me recuerdas el pasado
y dices que envejezco.

Podría recordarte que ya no tienes gracia.
Que tu estilo casual y que tu desenfado
resultan truculentos
cuando se tienen más de treinta años,
y que tu encantadora
sonrisa de muchacho soñoliento
-seguro de gustar- es un resto penoso,
un intento patético.
Mientras que tú me miras con tus ojos
de verdadero huérfano, y me lloras
y me prometes ya no hacerlo.

Si no fueses tan puta!
Y si yo supiese, hace ya tiempo,
que tú eres fuerte cuando yo soy débil
y que eres débil cuando me enfurezco...
De tus regresos guardo una impresión confusa
de pánico, de pena y descontento,
y la desesperanza
y la impaciencia y el resentimiento
de volver a sufrir, otra vez más,
la humillación imperdonable
de la excesiva intimidad.

A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos.
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!

senyor blogger contesta

Sr Ximatzo, si té problemes és perquè no actualitza el seu navegador. li recomano el safari si té el mac os X i si no actualitzar l'explorer si té el mac os 8 o 9

dijous, de juny 17, 2004

sr.blogger

No m'acaba de convèncer aquest sistema. Hauríem de dir al sr. Blogger que fes alguna cosa pels mesquinets que tenim apples. Ximatzo

altairatge

Pilotant pausadament la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, PI aterra suament sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable. Atret pel color del planeta cibernètic, PI intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat. Ara camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats... Ha superat la distància, novament, i ha retornat per quedar-se.

PI

diumenge, de juny 13, 2004

Es olvido

Juro que no recuerdo ni su nombre,
mas moriré llamándola María,
no por simple capricho de poeta:
por su aspecto de plaza de provincia.
¡Tiempos aquéllos!, yo un espantapájaros,
ella una joven pálida y sombría.
Al volver una tarde del Liceo
supe de la su muerte inmerecida,
nueva que me causó tal desengaño
que derramé una lágrima al oírla.
Una lágrima, sí, ¡quién lo creyera!
y eso que soy persona de energía.
Si he de conceder crédito a lo dicho
por la gente que trajo la noticia
debo creer, sin vacilar un punto,
que murió con mi nombre en las pupilas,
hecho que me sorprende, porque nunca
fue para mí otra cosa que una amiga.
Nunca tuve con ella más que simples
relaciones de estricta cortesía,
nada más que palabras y palabras
y una que otra mención de golondrinas.
La conocí en mi pueblo (de mi pueblo
sólo queda un puñado de cenizas),
pero jamás vi en ella otro destino
que el de una joven triste y pensativa.
Tanto fue así que hasta llegué a tratarla
con el celeste nombre de María,
circunstancia que prueba claramente
la exactitud central de mi doctrina.
Puede ser que una vez la haya besado,
¡quién es el que no besa a sus amigas!
Pero tened presente que lo hice
sin darme cuenta bien de lo que hacía.
No negaré, eso sí, que me gustaba
su inmaterial y vaga compañía
que era como el espíritu sereno
que a las flores domésticas anima.
Yo no puedo ocultar de ningún modo
la importancia que tuvo su sonrisa
ni desvirtuar el favorable influjo
que hasta en las mismas piedras ejercía.
Agreguemos, aún, que de la noche
fueron sus ojos fuente fidedigna.
Mas, a pesar de todo, es necesario
que comprendan que yo no la quería
sino con ese vago sentimiento
con que a un pariente enfermo se designa.
Sin embargo, sucede, sin embargo,
lo que a esta fecha aún me maravilla,
ese inaudito y singular ejemplo
de morir con mi nombre en las pupilas,
ella, múltiple rosa inmaculada,
ella que era una lámpara legítima.
Tiene razón, mucha razón, la gente
que se pasa quejando noche y día
de que el mundo traidor en que vivimos
vale menos que rueda detenida:
mucho más honorable es una tumba,
vale más una hoja enmohecida,
nada es verdad, aquí nada perdura,
ni el color del cristal con que se mira.

Hoy es un día azul de primavera,
creo que moriré de poesía,
de esa famosa joven melancólica
no recuerdo ni el nombre que tenía.
Sólo sé que pasó por este mundo
como una paloma fugitiva:
la olvidé sin quererlo, lentamente,
como todas las cosas de la vida.

NICANOR PARRA Antipoemas

HEMOS PERDIDO AUN...

HEMOS perdido aun este crepúsculo.
Nadie nos vio esta tarde con las manos unidas
mientras la noche azul caía sobre el mundo.


He visto desde mi ventana
la fiesta del poniente en los cerros lejanos.


A veces como una moneda
se encendía un pedazo de sol entre mis manos.


Yo te recordaba con el alma apretada
de esa tristeza que tú me conoces.


Entonces dónde estabas?
Entre qué gentes?
Diciendo qué palabras?
Por qué me vendrá todo el amor de golpe
cuando me siento triste, y te siento lejana?


Cayó el libro que siempre se toma en el crepúsculo,
y como un perro herido rodó a mis pies mi capa.


Siempre, siempre te alejas en las tardes
hacia donde el crepúsculo corre borrando estatuas.


PABLO NERUDA
"20 Poemas de Amor y una Canción desesperada"

dissabte, de juny 12, 2004

i xerrant des tabac...

..."Pero los rótulos funerarios de las cajetillas no desempeñan una función informativa, sino meramente amedrentadora; sus enunciados, tan tremebundos y desquiciados (pienso, por ejemplo, en ese «fumar provoca impotencia», desmentido empíricamente por nuestros abuelos, que fumaban como corachas y engendraban hijos a mansalva), no van dirigidos al consumidor (si éste fuese su propósito, bastaría con que cada cajetilla incluyese un prospecto o folletito en el que se detallasen los efectos nocivos del tabaco), sino a quienes lo rodean. Pues de lo que se trata no es de disuadir al fumador, sino de convertirlo en un apestado del que conviene apartarse."

divendres, de juny 11, 2004

Wassily Kandinsky


kandinsky, un dels grans pintors del segle XX Posted by Hello

dimecres, de juny 09, 2004

Molt bo l'article de JM de Prada sobre els fumadors. Coses com: "...no acierto a explicarme las razones por las que un fumador abrumado por la ferocidad de las restricciones sanitarias puede declararse dócilmente conforme. Al parecer, la propaganda furiosa contra el tabaco ha creado un nuevo espécimen, el del fumador acomplejado que, incapaz de renunciar a la tiranía de los cigarrillos, admite resignadamente el castigo que merece su debilidad. Nos hallamos ante una curiosa y todavía no estudiada variante del ‘síndrome de Estocolmo’, con sus ribetes de sumisión alienada." fan que em reafirmi en les meves conviccions.

L'article sencer és a: http://www.clubelsemanal.com/web/firma.php?id_firma=244&id_edicion=69

mailing

Ara he pensat que no visitarà ningú aquesta peig si no faig propaganda. Hauré d'avisar els col·legues...