dijous, de març 24, 2005

dilluns, de març 21, 2005

Naufragi per paraules

Mar
Navegant
Horitzó
Vent
Núvols
Grisor
Pluja
Tamborinada
Preocupació
Tempesta
Sotsobra
Desesperació
Naufragi
Silenci
.............................
Mar

J. M. Vidal-Illanes

dijous, de març 17, 2005

Travessant la portassa

Travessant la gran portassa fugia de la meva ombra.
El mirall, una mica inclinat, rònec, rovell, em mostrava tal com era:
reflectia els pensaments i gairebé no em veia.
Dalt l’escala, commogut, llancellat, com un arterós escapista,
calculava la fugida: m’amagaré baix enlloc abans em captivi el senderi.
Però, per més que em volia ocultar fugint del teu record,
endinsat en la boira que tamisava la realitat, onsevol anava
me trobava amb mirades fugisseres d’ulls robats, perduts, tancats,
que amb la veritat m’estabornien.
No tenia sortida: m’amagaré baix el malson fugint del nostre espectre,
vora l’opistògraf que revela una falsa veritat a l’anvers
i on al revers un no res descriu l’ocàs de l’estèril lluita.
Mentre un aire fresc,
amb l’olor de molsa fresca i el rastre d’espelmes apagats molt temps enrere,
m’indicava el camí a seguir,
jo, extenuat però no vençut, cercava la manera de desaparèixer
i deixar en el calaix dels records els udols que ofegaven l’esperança.
Amb l’ànima nafrada, més enllà,
amb la vana intenció d’enganar les imatges que m’oprimien,
ordia una bella evasió només d’anada.
L’ombra se m’atracava, em duia el seny a la taleca;
una corda, un arbre, un salt: travessant la gran portassa fugia…

(A tu, que vares decidir anar-te’n)

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, de març 15, 2005

relatiu

De vegades el temps
tanca totes les ferides
i desintegra els records

Quan els rellotges són morts
i l'espai ja no és tangible
es connecten els extrems

Per això és que vull saber
si el temps passa o el que passa
és que passo jo i faig temps.

mgo

dissabte, de març 12, 2005


deixeu-vos d'explorer Posted by Hello

dijous, de març 10, 2005

Galeria 2

Fa fred i humitat i entre tant aldarull al carrer, caminant cadenciosa a contracorrent, se’m fa difícil mantenir l’elegància exigida, però s’escau. Ell s’ha detingut, ha mirat cap a l’interior a través del gran finestral que inunda de color la grisa façana. Crec que el rostre se li ha il·luminat i amb un gir lent ha empès la porta. S’ha decidit a entrar. Mira l’endreçada estança mentre descriu un recorregut errant, com si prengués les mides a l’espai, pot ser ho fa per tal d’adaptar-se a l’escala de les peces. Discreta i formal, saluda el galerista, en silenci, inclinant lleugerament el cap. La nostra ombra es projecta, un tant grollerament, sobre el trespol de fusta blanca; amb aquesta Il·luminació concebuda per ressaltar obres d’art, et sents una mica intrús. Aquí no fa fred, la calidesa d’aquest espai blanc i net s’accentua gràcies a l’aïllament acústic dels vidres: el bulevard, amb l’insultant rerefons d’estridor, ha quedat enrere. Ara sí, descrivim un trajecte circular, amb parades a totes les estacions, car cada quadre és com un ara, una al·legoria a la passió: aquesta, emperò, és una passió per l’art. Unes passes més, alentides fins l’immobilitat, es fa el silenci absolut, l’espetec de les sabates ha estat engolit pel ronquet de la respiració. Ell fixa la mirada sobre una tela de grans dimensions, de colors terrosos que descriuen un viatge al passat, però amb reminiscències de contrasentit cibernètic; tot s’ha de dir que és una obra de gran bellesa. Ara fa una passa enrere, calculada, mesurada, mentre examina amatent els detalls, escruta la peça en la mesura que li ho permet la vista. Lentament comença a avançar cap el gran quadre, però ho fa dibuixant una diagonal imaginària. Acota el cap, doblegant subtil l’esquena i mira el retolet aferrat a la paret: autor, títol, any i tècnica utilitzada –tècnica mixta, diu la plaqueta-. Amb el dit assenyala, sense tocar, el punt vermell enganxat en un angle de l’etiqueta. Contrariat, ell s’agita i em transmet un moviment d’enuig contingut. Jo, immòbil, escometo la meva funció i intento mantenir la compostura. Crec que volia adquirir la peça i algú se li ha avançat. Gira sobre els seus talons i se dirigeix cap a la porta, inclinant en silenci el cap en passar suvora el galerista. Finalment esbufega un lament, quasi gemec, car novament s’ha d’endinsar en el desgavell d’on s’havia esmunyit, mentre enrere deixa el paradís lleu i momentani que ens havia asilat. Ell m’aixeca el coll, fa fredor, ara cauen uns flocs de neu que justifiquen folgada la meva funció; vertaderament, em reconforta ser un tres quarts i haver estat fabricat amb llana de la millor qualitat.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, de març 09, 2005

Galeria 1

Han tornat a encendre els llums, són d’aquests que primer estenen una resplendor apagada, groguenca, i que després banyen les parets de l’estança d’una blancor quasi diürna, com enganyant la natura del dia i la nit. Defora es veu passar la gent aqueferada, cap-cota, entre el renou del trànsit de cotxes embarzerats en una contesa de blastomies, sempre present en aquesta hora crepuscular que marca el ritme de sortida de les feines de coll blanc. Els que hi entren defugen de la voràgine del carrer, que inunda voreres de disseny; s’hi endinsen cercant prolongar la pau que els hi era furtada i que perillava davant el risc d’aürtar amb les arregussadores pretensions dels que se senten atrapats per la velocitat del temps, qui corre més ràpid que ningú. Nogensmenys, ja al carrer caminaven pausadament a contracorrent, pensant només en abeurar l’ànsia de bellesa extraviada a la recerca de l’espurna perduda. Aquest que em mira guarda la distància correcta. Ja es veu, pel seu aspecte, que sap assaborir la visió de determinades peces. Es fa enrere, només una passa, calculada, mesurada. Ara escruta, recarceja els detalls, en la mesura que la vista li ho permet. Avança lentament en diagonal, cap a la dreta, respirant harmoniosament, com qui es delecta amb tots els sentits per gaudir-ne. Mira la paret? No. És clar, quin sentit tindria mirar ara la paret, llisa i blanca... està visurant aquest requadre aferrat al mur, on amb lletra clara s’exposa, a qui l’interessi, l’autor, el títol, l’any i la tècnica utilitzada. Ara em torna a mirar amb un gest contrariat que es transforma en una ganyota de continguda tristor. Acaba de parar esment en el punt vermell que indica que algú altre se li ha avançant. Es clar, ha estat aquell col·leccionista francès, el dels cabells llargs i blancs, que a mitja tarda estrenyia, afablement, la ma de l’amo de la Galeria. Per mi millor, el clau del que estic penjat aquí m’està provocant unes lleugeres molèsties a la banda interna del bastidor; estructura de fusta de pi que em procura la necessària rigidesa per oferir-me, digne, a la vista de qui em vulgui gaudir.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, de març 08, 2005

Roig de mort

La finestra m’obre els ulls a la mar qui em torna el sossec perdut mentre abraç, impotent, la immensitat del que se’m nega. El so del bufacanyes del vell esmolador, s’escola lliscant per la porta del darrere i com un escorregantall em remulla sobtadament el pensament, que torna a la mar que em fueteja com les escorretges de l’estima que em vares donar; unes vegades blanc, altres vegades negre. Un, dos, tres, les campanades llunyanes em recorden l’insomni de mitja tarda, quan la calor hipòcrita emmascara la fredor d’una absència. La llorderia del carrer intenta embrutar el record mentre el pentagrama desdibuixa les notes d’un homenatge contorçant la bellesa perduda d’una cançó impossible. Pensívola la mar espera l’horabaixa i el doiut fill del pescaire furga en les vergonyes amagades rere uns calçons massa amples... i el record torna a ocupar els llençols immaculats dins la caliditat perduda d’un jaç massa senzill per estimar a l’engròs. A les hurtes palpeig l’aire que ocupa el teu lloc suvora l’ara bastit dels objectes que construïren una profecia enguerriada, sense més. El sol frega l’horitzó, tenyint-lo tot de roig de mort; el pensament, enjovat d’un sussús irredempt mor, com el dia. Més tard, avui, la nit s’erigirà entre els honors de la summitat vencedora.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, de març 03, 2005

Floc de dol

Immòbils els llavis, petris i lluents,
parlen profundament del silenci.
Retallat el teu perfil
sobre un fons de cel rogent que,
paralitzat, ja no respira (com tu…)
Tanc els ulls i clarament veig
el passat que em colpeja.
Em sangcrem mentre en silenci crid,
mentre les voltes de la frissança
m’aturen en l’inestroncable mossa
on, irresoluts, ens perpetuam.
Tanc el llibre de cobertes negres
i el segell amb un floc de dolença
que el meu ull ha esculpit
en record de la teva absència.

PI