Fa fred i humitat i entre tant aldarull al carrer, caminant cadenciosa a contracorrent, se’m fa difícil mantenir l’elegància exigida, però s’escau. Ell s’ha detingut, ha mirat cap a l’interior a través del gran finestral que inunda de color la grisa façana. Crec que el rostre se li ha il·luminat i amb un gir lent ha empès la porta. S’ha decidit a entrar. Mira l’endreçada estança mentre descriu un recorregut errant, com si prengués les mides a l’espai, pot ser ho fa per tal d’adaptar-se a l’escala de les peces. Discreta i formal, saluda el galerista, en silenci, inclinant lleugerament el cap. La nostra ombra es projecta, un tant grollerament, sobre el trespol de fusta blanca; amb aquesta Il·luminació concebuda per ressaltar obres d’art, et sents una mica intrús. Aquí no fa fred, la calidesa d’aquest espai blanc i net s’accentua gràcies a l’aïllament acústic dels vidres: el bulevard, amb l’insultant rerefons d’estridor, ha quedat enrere. Ara sí, descrivim un trajecte circular, amb parades a totes les estacions, car cada quadre és com un ara, una al·legoria a la passió: aquesta, emperò, és una passió per l’art. Unes passes més, alentides fins l’immobilitat, es fa el silenci absolut, l’espetec de les sabates ha estat engolit pel ronquet de la respiració. Ell fixa la mirada sobre una tela de grans dimensions, de colors terrosos que descriuen un viatge al passat, però amb reminiscències de contrasentit cibernètic; tot s’ha de dir que és una obra de gran bellesa. Ara fa una passa enrere, calculada, mesurada, mentre examina amatent els detalls, escruta la peça en la mesura que li ho permet la vista. Lentament comença a avançar cap el gran quadre, però ho fa dibuixant una diagonal imaginària. Acota el cap, doblegant subtil l’esquena i mira el retolet aferrat a la paret: autor, títol, any i tècnica utilitzada –tècnica mixta, diu la plaqueta-. Amb el dit assenyala, sense tocar, el punt vermell enganxat en un angle de l’etiqueta. Contrariat, ell s’agita i em transmet un moviment d’enuig contingut. Jo, immòbil, escometo la meva funció i intento mantenir la compostura. Crec que volia adquirir la peça i algú se li ha avançat. Gira sobre els seus talons i se dirigeix cap a la porta, inclinant en silenci el cap en passar suvora el galerista. Finalment esbufega un lament, quasi gemec, car novament s’ha d’endinsar en el desgavell d’on s’havia esmunyit, mentre enrere deixa el paradís lleu i momentani que ens havia asilat. Ell m’aixeca el coll, fa fredor, ara cauen uns flocs de neu que justifiquen folgada la meva funció; vertaderament, em reconforta ser un tres quarts i haver estat fabricat amb llana de la millor qualitat.
J. M. Vidal-Illanes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada