dijous, de juliol 29, 2004

Acomodat en la impostura

Mai s’acostumaria. Havia comprovat en dotzenes d’ocasions que no li era possible. Un formigueig li recremava subtilment el clatell i no aconseguia concentrar la mirada en un punt fix i concret: els ulls de l’altre, port i abric on la sinceritat recíproca troba el repòs necessari per a la pertorbable consciència d’una bona persona. Si en un moment d’imitació de qui construeix llur realitat sobre un imaginari ofensiu, obrava vençut per la temptació d’amagar alguna petita vergonya, passava a trobar-se davant d’una feixuga travessia per la dura i calcinada terra de la mentida. Sabia que aquest tràngol no el deixaria relaxar-se durant hores, potser dies.

Però el formigueig es transformava en un batec d’ira quan contemplava l’orgia de transfiguració perfectament pautada en un guió goebelià, interpretat per un Houdini de la política. Potser la mentida de tant repetir-se no es converteixi en veritat, però sembla que faci que qui transita per la fèrria via del tren de la insinceritat, acabi acomodat en la falsedat fins el punt de creure-se-la com a part de la realitat. Una impostura condueix inevitablement a esfilagarsar una cadena de veritats que no ho són. La realitat transformada no pot sostenir-se només sobre el dèbil pilar d’un senzill engany; cal travar-la en una complexa xarxa de badomia. Per això mentir crea addicció i alimenta les ànsies de que la resta de la gent també acabi embullada, sense possibilitats de desfer-se’n, en la teranyina d’una realitat que no és ni serà.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, de juliol 26, 2004

Informació higiènica

Assaborir el cafè fins el darrer bocí de crema mentre dónes per segona vegada la volta al món sobrevolant les pàgines del diari, fidel company de soledat. Estendre sobre les puntes dels dits el testimoni del viatge en forma de tinta, fosca, deleble, transmissora de les delicades petjades que enrere queden abandonades al fil d’un rastre d’esvaïts records. Missatges amb l’olor de la tinta i el paper que en ocasions, moltes, massa, s’estavellen sobre la consciència amb la fortor dels aromes reals que la noticia emana.

Molts subsisteixen amb el convenciment de que cal acumular als dits la tinta de tres o quatre periòdics, per a formar-se una idea aproximada del que pot estar passant en la llunyana realitat. Lluitar, llegir, tasca ingent que s’agombola en la paradoxa de viure en el segle de la informació, mentre et sents un nàufrag de la comunicació intentant surar en el marejol de mentides que juga, burletament, amb la pastera de la vida.

Rentar-se les mans, acomiadar per l’engolidor el negre testimoni de la pretensió de sentir-se intel·lectualment viu: una acció higiènica imprescindible per a prendre el vol, per a arribar al final del dia, aclucar els ulls i pensar que tanmateix el que demà no adopti la forma impresa, amb les seves excitants olors, no existirà en la consciència de ningú.

Però hi ha qui no necessita rentar-se les mans. A algú li resulta molt més higiènica la successió de belles imatges comentades amb accent d’Oxford, mentre s’acomoda harmònicament en el mobiliari d’una confortable torre de marfil. Hi ha qui es priva del plaer de tacar-se els dits, renegant de la lectura, mentre es prepara per a vibrar, net, curós, amb l’asèpsia sorgida de les coloristes profunditats dels documentals de la BBC.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, de juliol 20, 2004

1984 quilòmetres...

Avui, a les 7:30 del matí, s’ha despert acaronat pel só digital del seu aparell de música de disseny escandinau. Primer les notícies del món, després un comentari de rerafons cultural i finalment les notes d’una melodia que acompassadament el convidaven a trepitjar amb decisió les grises llambordes de l’existència exterior, un dia més, a complir amb el seu paper de competidor –que no competent- dalt el complex i colorit escenari tecnològic en el que la gent s’ha anat acomodant, ara ja sense cap rebel·lia, confortablement i resignada.
 
A 1984 quilòmetres, K’ngede es desperta pel só gutural d’una fera que pot, feliçment, convertir-se en l’aliment del mes; o que pot, malauradament, convertir-lo, a ell, en una bona font d’energia. “O ella o jo” pensa, simplement, dubitatiu, davant d’aquesta possibilitat proteica dual d’anada i tornada o irreversible. La música que el convida a lluitar –competent- i a competir per la supervivència, és la del vent fent vibrar la seva cabana de palla i fang.
 
1984 anys el separen del só digital encapsulat dins l’elegant alumini de disseny escandinau. 1984 voltes al sol i, malgrat tot, aquest sol és el mateix que s’ha refractat en les sofisticades ulleres de marca italiana i nom compost del nostre occidental competidor. I és que avui, en 1984 més 20, l’esvelt home negre d’un contemporani neolític, comparteix època i planeta amb l’acomodat occidental qui, ignorant voluntàriament el món orwellià que el fa presoner dins d’una impersonal fase de crisàlide aïllant, se sent, per contra, lliure, afortunat i distant d’aquells que no han merescut la sort reservada als elegits.
 
J. M. Vidal-Illanes

diumenge, de juliol 18, 2004

Plou, 1984

Posted by Hello

Plou.
Mira quina fosca trepitja les formes.
Com carrega el cel de força i contrast
la ciutat mandrosa
un diumenge gris.
L'aigua freda corre per la meva pell
i em desperta el cor.

Plou.
I la pluja és vella i el temps, quotidià.
Quin dia més llarg si no duu motius;
promeses mullades
d'un diumenge trist.
Marxa ara, no vegis la pobresa cruel
d'aquest rostre moll.

Plou.
I quan ploren déus reculen propòsits.
La saviesa emigra buscant dies clars.
La passió reposa
un diumenge humit.
La pluja dissol recances i anhels.
I jo no sóc jo.

m.g.o.

divendres, de juliol 09, 2004

A se stesso

Or poserai per sempre,
Stanco mio cor. Perì l'inganno estremo,
Ch'eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
In noi di cari inganni,
Non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
Palpitasti. Non val cosa nessuna
I moti tuoi, nè di sospiri è degna
La terra. Amaro e noia
La vita, altro mai nulla; e fango è il mondo
T'acqueta omai. Dispera
L'ultima volta. Al gener nostro il fato
Non donò che il morire. Omai disprezza
Te, la natura, il brutto
Poter che, ascoso, a comun danno impera
E l'infinita vanità del tutto

Giacomo Leopardi


A Sí Mismo

Reposarás por siempre,
cansado corazón! Murió el engaño
que eterno imaginé. Murió. Y advierto
que en mí, de lisonjeras ilusiones
con la esperanza, aun el anhelo ha muerto.
Para siempre reposa;
basta de palpitar. No existe cosa
digna de tus latidos; ni la tierra
un suspiro merece: afán y tedio
es la vida, no más, y fango el mundo.
Cálmate, y desespera
la última vez: a nuestra raza el Hado
sólo otorgó el morir. Por tanto, altivo,
desdeña tu existencia y la Natura
y la potencia dura
que con oculto modo
sobre la ruina universal impera,
y la infinita vanidad del todo.


Giacomo Leopardi

dimecres, de juliol 07, 2004

Bandes rugoses

Al diari Menorca del dia 6 de juliol hi ha una carta d'un treballador del transport que diu el següent (resumit) de les bandes rugoses i la mare -consellers, batlles, etc...- que les va parir o les consent i propaga. Després hi ha hagut altres manifestacions en el mateix sentit.
Parla de com aquestes bandes destrossen els vehicles, especialment els pessats, i convida el conseller del ram a fer una volta en el seu vehicle i notar les conseqüències. I acaba dient:
"Tengo referencia de una barriada de Barcelona, pusieron las mismas bandas, y se quejaron y las quitaron, y en su lugar pusieron radar fijo y semáforos con pulsador en los pasos de peatones. Y es un éxito. Porque así sólo paga el que hace mal, no todos, justos por pecadores.
M.I.L."

Ho subscric totalment i convid els que pensin igual (que d'un en un i xerrant a la feina o al bar són moltíssims) a manifestar-ho d'alguna manera; aquí, que no sé si servirà de gaire, o a d'altres mitjans més influents. I si fóssim prou, a convocar algun tipus de manifestació col·lectiva, encara que no fa falta anar pels carrers amb pancartes. Ja direu coses...

Bernat Torracoloms

divendres, de juliol 02, 2004

La gran potencia mundial es el terrorismo

El universo virtual que habitamos no sólo anula lo real, sino que acaba con el individuo, la identidad y la alteridad. Hay una sola potencia mundial, pero ya no es Estados Unidos, sino el terrorismo, pues en función de él todo se determina y es la primera fuerza correctora de los acontecimientos. La obsesión maniqueísta por aniquilar el mal conduce a un mundo integrista

Es un fundamentalismo democrático, que nos parece menos peligroso a corto plazo que su antagonista, el terrorismo islámico, pero que tiene serias consecuencias a largo plazo. La totalización absoluta, aunque fuera en nombre de la salud, la seguridad y los derechos humanos, sería horrible, algo parecido a la muerte.

Jean Baudrillard