divendres, de desembre 31, 2010

asteroide B612: Naufragi entre un metre i mig de neu

asteroide B612: Naufragi entre un metre i mig de neu

No puc sortir. Ningú no pot sortir. De fet només podem abandonar Sonnenhalde si anem acompanyats per un empleat autoritzat pel Dr. Riehener o pel Dr. Pfeifer, el de la cara grisa. Però el que vull dir és que no podem sortir ni al jardí. Anit va caure una persistent nevada que, sumada a les que s'han succeït des del novembre, ha deixat més de metre i mig de neu en alguns indrets. De fet, per sortir per la porta principal han hagut d'obrir pas amb pales i aspiradores de neu o Staubsauger des Schnees com els hi diu la infermera Siegel.

Les sirenes que he perseguit avui són de glaç, però no deixen petjades a la neu. A l'hora del descans de l'horabaixa he dibuixat l'escena d'un mar de neu verge i d'una sirena rossa i de mirada d'ulls verds i blaus que feia capbussades impossibles trencant el blanc d'escuma glaçada. A Klaus no li ha agradat el dibuix i m'ha dit que estava boig... i això m'ho deia mentre ell es passejava amb Das Kapital de Marx obert damunt del cap com si fos un capell. Per contra la infermera Baumann m'ha demanat que li faci un dibuix com aquest per penjar a la recepció.

Mir per la finestra i veig que torna a nevar amb intensitat, es schneit wieder. Em quedaré vigilant per si apareix novament la meva sirena de glaç mentre Jörgen intenta destrossar les Variacions Goldberg en el piano de la sala.

dimecres, de desembre 29, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de voltors (i taurons socials)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de voltors (i taurons socials): Crònica de voltors (i taurons socials)

Un voltor aparegué per darrera el penya-segat (o en realitat sortia d'un gratacels prop de Wall Street?). Fos com fos, a contrallum la silueta del voltor es retallava negra, elegant. El mirares mentre donava una volta aprofitant el vent, el seguires mentre s'enfilava cel amunt impulsat per un corrent càlid. Com fan els voltors començà a girar en cercles durant uns instants i s'allunyà.

Tu tot ho miraves en la distància, com aliè a l'escena, com si pertanyessis a un altre món paral·lel. De sobte tornà a irrompre part damunt el teu cap, molt amunt, ara anava acompanyat amb uns camarades de carronya que es dirigiren amb ànsia cap un marge del vessant (o era el pla de la teva existència?). Fos com fos, començares a tremolar quan veieres com la teva esperança era devorada amb fruïció sense que poguessis impedir-ho, mentre protestaves inútilment i amb veu imperceptible davant d'un enorme mur de formigó estèril.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimarts, de desembre 14, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una porta rovellada

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una porta rovellada

Havies caminat molta estona. Sortires de casa prest amb la foscor canviant de la nit que s'esvaeix rere les hores. T'aturares a esmorzar al bar de sempre i donares un cop d'ull als titulars dels diaris locals. En sortir del poble caminares cap a l'antiga casa pairal on els avantpassats visqueren i moriren durant generacions, fins que la història i la fortuna canvià la vida dels teus pares, uns burgesos il·lustrats republicans que fugiren com a delinqüents de la follia exterminadora del ban vencedor. Els pares romangueren detinguts en un camp de concentració prop de la frontera i aconseguiren evadir-se cap a Algèria en un vaixell ple de ruïna i esperança grisa.

La teva infantesa fou plàcida, però la joventut coincidí amb la crisi colonial i, amb els pares ja grans i dos germans morts a la guerra, fores repatriat a França, país que et donà una nacionalitat de segona categoria. Passares una dècada a Montpeller fins que el 1972, amb els pares morts i sense família, tornares a Catalunya i recuperares la nacionalitat d'un país que abominaves.

Avui es complien setanta anys de la diàspora familiar i volgueres visitar la casa de la qual partí la desesperança i la tristor que mai abandonà el cor de ta mare. Davant la vella porta de ferro rovellat romangueres dret, pensant i apurant la cigarreta que s'anava consumint entre els dits. Observant aquella ruïna, respirant profundament, et vingueren al cap les paraules que ton pare no deixava de repetir-te cada vegada que us enfrontàveu a una nova situació canviant.

-Les coses noves envelleixen, fill. I les coses velles compten els dies que resten fins a la mort.

Aquell matí, davant una casa vella a punt de morir, amb les paraules del pare dins la butxaca, començares a comptar els dies que et restaven al calendari. Així, mirant al passat, aprengueres a conviure amb una malaltia que t'esperava a l'altre banda amb les maletes fetes.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimecres, de desembre 01, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica del vent

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica del vent

El vent et porta la memòria infinita que ha anat recollint des de la foscor dels orígens. El vent neteja els escenaris d'èxits i fracassos els dies que es desperten amb un cel clar. Et segueix, t'acompanya, contempla la teva vida, en ocasions en silenci i sovint amb el remor de la natura més agrest. El sents a la cara, el veus desplaçar niguls canviants. El vent pateix com tu, gaudeix amb tu, riu i plora quan ho fas tu... el vent du respostes que mai has sentit, que no has trobat malgrat cercar-les durant anys. El vent de la infantesa era una cançó que entrava per la xemeneia i durava molts dies, i també era un repte quan des del nord t'impedia avançar pel carrer: la tramuntana poderosa i incansable que pentina el paisatge de l’illa enyorada.

I un dia el vent va ser una cançó reveladora i de trista esperança. Quasi quaranta anys després saps del cert que les respostes no les hi du el vent, però les injustícies i la follia de la humanitat s'han multiplicat i han esvaït la veu del jove trobador, il·lusa i neta com el vent. La humanitat segueix caminant per carreteres, travessant oceans, sentint el remor de les armes, calculant l’edat de les muntanyes, intentant escoltar sense comprendre, mirant el cel sense veure’l... i la resposta ja no cavalca en el vent, el vent torna a ser allò invisible que et colpeja la cara i et porta records d’un temps llunyà, quan creies que les cançons es feien realitat i que els murs de les utopies no resistirien l’energia dels somnis de joventut.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dijous, de novembre 25, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica sense mirar

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica sense mirar

Crònica sense mirar

Miraves cap a la porta i et semblà que s'obria; tancares els ulls i deixares de veure-la. Sense mirar observares l'altra costat. La foscor et cridava en silenci i romangueres assegut amb la respiració continguda. Una ma es col·locà damunt la teva espatlla mentre una veu et deia que ja estaves preparat. Immòbil sentires que travessaves a l'altra banda, mentre una batzegada et parlava de comiats.

(Al meu pare...)

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dijous, de novembre 18, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica des d'un banc de pedra

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica des d'un banc de pedra

Estirat al banc de pedra freda, sentint el vent a la cara, mires el cel entre les torturades branques d'una enorme figuera d'hivern que dibuixa una teranyina on el temps ha quedat atrapat. Tanques els ulls i l a respiració fuig amb el vent, tant ràpid com els pensaments. Tu també et sents captiu entre les reixes de les branques de la figuera, perdut dins la copa del vell arbre. Al cap sona una cançó que no reconeixes, però que et resulta molt familiar; uns records d'infantesa et travessen l'esquena deixant un rastre confús.

Sents que el banc de pedra és fred; lògic: la pedra sempre està freda a l'hivern. Però el sol arriba calent i tu et trobes entre el no res i la ingravidesa del moment. Ara omples a fons els pulmons mentre l'esperança fuig d'amagat sense que te n'adonis. L'esquena freda, el front calent; els records d'infantesa en aquest jardí de la vella casa de camp dels teus avis desapareguts fa molt temps. Torna la cançó i tanques els ulls, intentant recordar. Sents una enorme pau amb tu mateix mentre et perds en laberints temporals dibuixats en una vella figuera d'hivern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimecres, de novembre 17, 2010

diumenge, de novembre 14, 2010

Crònica d'una carta inesperada (Toronto 7)

Mires cap a la porta. Deixes el got de whisky damunt la taula, orfe. Agafes el sobre i el mires llargament. Amb un obrecartes esquinces el paper amb precisió i delicadesa, mires a dins i treus la carta. La observes mentre aixeques les celles i mous els llavis. No és el que esperaves, la carta... és un 7 de diamants. Aquesta és la setena part.

Recordes el moment en que la conegueres temps enrere, un set de juliol, mentre sonava Bob Dylan en un local del Greenwich Village, Like a Rolling Stone i la seva harmònica. Afora la pluja queia amb ràbia clamant contra la deriva del món de la dècada de 1960.

Avui la pluja segueix netejant la tristor. Dins l'habitació el temps s'ha glaçat: 7 de diamants era el nom d'una gavarra que carregava alumini pel llac Ontàrio i que es va enfonsar davant vostre un dia que discutireu sobre el naufragi vital que us assetjava.

Agafes la guitarra, t'asseus a la butaca de vellut verd i comences a compondre una cançó amb negres notes de comiat.

dilluns, de setembre 27, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)


Truquen a la porta. De fet colpegen dues vegades i fan lliscar un sobre per davall. Et gires i observes el paper blanc obrint-se pas, traspassant la frontera del món exterior. Esperaves una visita uniformada, o la d’uns inspectors de paisà amb interrogants inquisidors per resoldre. De moment, només arriba un paper. Sense deixar de mirar el terra de l’habitació, on roman el sobre tancat, et seus a la cadira i tornes a omplir el got amb la darrera reserva de whisky.

Beus durant una llarga estona mentre fas sonar la cançó al teu cap. Quan la darrera gota d’Islay s’evapora entre els llavis, t’aixeques i amb tres passes arribes a la porta, tibes d’un extrem del sobre i l’alliberes de la pressió. L’agafes amb les dues mans i el gires mentre l’estudies detingudament. Després penses que mirar-lo amb tant deteniment, d’aquesta manera i en aquest moment, no té cap sentit. Probablement només estàs deixant que el temps passi, no frises en absolut, no estàs gens impacient per llegir i saber que conté el sobre; de fet ja creus saber que hi explica.

Deixes el paper sobre la taula i t’adreces cap el bany. Obres l’aixeta del lavabo i esperes que s’ompli d’aigua calenta, molt calenta. T’ensabones la cara i agafes la maquineta d’afaitar –esmussada per l’ús- mentre et mires i intentes reconèixer la persona a l’altra banda del mirall. Simplement t’afaites, mentre les fulles tallen els pensaments i et prepares per un comiat.

dijous, de setembre 23, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)


Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.

No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes el contingut del got.

Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.

dijous, de setembre 16, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)

Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja. L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans, mentre els glaçons tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixant un rastre aigualit al Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.

Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.

La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar les notícies. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.

dilluns, de setembre 13, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)

Fa estona que et trobes assegut davant un paper en blanc. La taula de fusta és senzilla. El llum damunt la taula és un clàssic “flexo” metal·litzat que palesa la buidor de la inspiració que no arriba. L’habitació on et trobes és la de l’hotel de sempre, la que t’acull quan pernoctes en aquesta ciutat del sud del país, molt al nord del continent. El carrer es troba en silenci, com la cançó que intentes escriure i no surt.

Devora la ploma tancada una botella de whisky gairebé buida projecta una ombra allargada cap el llit. El got ple és abraçat pels teus dits i suporta la mirada perduda dels teus ulls esvaïts. No sona cap cançó. El teu cap acostuma a estar ple de música, però avui i en aquesta hora el mutisme impera sense deixar pas a cap so que il·lumini el moment. Et gires cap el llit –seguint l’ombra de la botella- i el veus buit, amb els llençols arrugats on fa només unes hores jeia ella. La famosa gavardina blava segueix penjada d’una cadira. Ella era la música, la lletra i el temps en les llargues nits de conversa.

Ella no podia aguantar més, s’ha acomiadat per uns instants amb la intenció d’aconseguir una mica de sucre marró amb que calmar l’excés d’eufòria ara que tot torna a sortir bé. Aquest pensament et trasllada a una vella cançó que s’atura de cop. Mires el rellotge i comproves que ja fa set hores que ella ha marxat. El llit roman buit i, sospites, que potser així sigui com restarà per sempre més en la llarga nit de l’eternitat sobtada.

diumenge, de setembre 05, 2010

dimecres, de setembre 01, 2010

dimecres, d’agost 18, 2010

On trobar la Lluna en un Cove (a Menorca no s'hi troba)

Podreu trobar La Lluna en un Cove a les següents llibreries

BARCELONA: Llibreria Al Peu de la Lletra · Carrer de Calàbria, 281 · 08029 Barcelona · Tel. 934306608 || Llibreria Laie · Carrer de Montalegre, 5 · 08001 Barcelona · Tel. 934813886 || PALMA DE MALLORCA: Llibreria Lluna · Carrer del General Riera, 68 · 07010 Palma de Mallorca · Tel. 971206527 || VALÈNCIA: Llibreria Tres i Quatre · Carrer de Sant Ferran, 12 · 46001 València · Tel. 963157799 || GANDIA: Llibreria Gavina · Carrer de Loreto, 22 · 46701 Gandia · Tel. 962879991 || ALCOI: Llibreria Llorenç · Carrer de Sant Llorenç, 1 · 03801 Alcoi · Tel. 965543746 || TÀRREGA: Llibreria Sauret · Carrer del Carme, 14 · 25300 Tàrrega · Tel. 973310113 || ONTINYENT: La Llibreria · Carrer de Martínez Valls, 18 · 46870 Ontinyent · Tel. 962912805 || INTERNET (BOTIGA EN-LÍNIA): La Llibreria dels Llunàmbuls · Tel. 967318713

dimecres, d’agost 11, 2010

sembla d'en vidal illanes...

UNA TARDA D'HIVERN A BARCELONA I UNA CANÇÓ EN UN BAR

Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
He pujat aquesta tarda a Barcelona. M'havien convidat a la inauguració de la nova seu de Ciutadans (Cs), que està al passeig de Gràcia.

He pujat aviat per passejar per Barcelona, que mencanta, i he recalat en alguns dels meus bars, entre ells, i abans d'acudir a la invitació, a LA PRINCIPAL, a Sepúlveda / Muntaner, davant de la Ronda de Sant Pere. Just al davant del bar, a la Ronda, hi havia la casa d'en Terenci Moix i aquest era el seu bar preferit. També continua sent una joia de la Barcelona canalla i algun dia, si em deixen, el filmaré.

Cap a les cinc de la tarda havia poca gent. En aquest bar acostumen a posar bona música a un nivell molt adequat i quan hi ha poc rebombori de converses et pots quedar amb la música.De sobte ha començat a sonar una cançó de la que m'he quedat penjat Coneixia la cançó i coneixia al cantant però no encertava a identificar ni luna ni laltre, així que he decidit abandonar-me a la música.M'hi he ficat completament en la cançó amb una lletra que relata una desesperada història de desamor en la qual es palpen fins els més subtils detalls de la trama i del sòrdid ambient en què se situa: la terrible postguerra espanyola al Madrid de l'estraperlo i Perico Chicote.

Al final m'han saltat les llàgrimes.He observat que mentre sonava la cançó el cambrer ociós en aquell moment per la falta de clients, la cantava "per lo bajini" mentre despreocupadament passava la baieta per les superfícies de les taules buides. La cantava i feia la impressió de conèixer-se de memòria la enrevessada lletra.Un cop acabada la cançó mhe dirigit a ell trasbalsat: Qué es eso? I ell m'ha contestat com si fos la cosa més evident del món: El romance de Curro El Palmo, de Serrat en la versión de Antonio Vega Aleshores, he caigut, jo coneixia de sobres la cançó de Serrat i la seva gran interpretació, com en fa gairebé sempre. I fins i tot coneixia una versió que havia fet un tonadillero, Valderrama, em sembla però la versió d'Antonio Vega , que no havia sentit mai a ma vida, és una altra cosa: s'apropia de la cançó, la fa seva i la converteix en una obra mestra del cant.Si encara hi ha cambrers a Barcelona que són capaços de cantar El Romance de Curro el Palmo mentre netegen distretament amb la baieta les taules del local vol dir que encara hi ha esperança.Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
j.a.

(si picau al títol sortirà l'enllaç)


...serà en vidal illanes de ciutadans?

dilluns, de juliol 19, 2010

Naufragi en la frontera dels elements

Naufragi en la frontera dels elements

Avui m'he quedat assegut davant els comandaments de la nau. La nau ja no és espacial. L'he convertit en un batiscaf hidrodinàmic. No puc cercar sirenes a l'espai. Odiseo (Ὀδυσσεὺς) o Ulisses, en mans d'Hómēros, no las hi va cercar. Varen ser les sirenes les que s'interposaren en el camí i intentaren segrestar-lo amb l'arma de la temptació. Entre el cel i la terra hi ha la mar. Aire, terra, aigua i foc em fan perdre l'orientació.

Una coa de Sirena s'agita a pocs metres, llueix en la foscor grisa i blava del fons marí. Em miro les mans, em frego els ulls. Ara sento cantar, però ni tant sols és una cançó. El so és indescriptible i no entra per les oïdes, sinó per les entranyes. La segueixo, però la distància es manté en tot moment; durant hores no la perdo de vista... just el temps que duren els efectes de la morfina que m'ha subministrat Siegel. Avui no tenia un bon dia.

divendres, de juliol 16, 2010

Les darreres notícies a Sonnenhalde

Naufragi literari

Passejava amb un llibre tancat. Caminava amunt i avall del passadís cobert que dóna al pati enrajolat, just abans del jardí de ponent. Klaus en va aturar i em va demanar que en sabia jo dels INDiCiS... Vaig mirar el llibre que duia ell, es titulava 世界の終りとハードボイルド・ワンダーランド.

-No t'has de creure tot el que diu Murakami -li vaig etzibar-. Ell només intenta desequilibrar-te. No et deixis caure en la guerra d'informació que s'està teixint a sobre teu.

Klaus em va mirar i, molt ofès, em va dir que jo només era un titella del Sistema. Va agafar el llibre que duia, el va obrir per la meitat i se'l va posar al cap a mode de teulada de dos aiguavessos...

-Així em sento més segur -em va dir-.  Alles Gute zum Geburtstag.

-Gràcies -li vag respondre-, però avui no és el meu aniversari...

-Tan se val quan sigui el dia del teu aniversari. Et regalo la meva llauna de te.

Vaig fer mitja volta i em vaig posar a passejar novament, ara amb el llibre obert damunt del cap -com Klaus-, només per sentir-me més segur jo també. Començava a estar una mica tip de les extravagàncies dels companys de Sonnenhalde?

diumenge, de juny 20, 2010

Memorial del árbol, un escrit de JL Rodríguez Zapatero

Tu abuelo, nos contaste, intuyendo el final de su existencia en la Tierra, fue diciendo adiós a los amigos, a su familia, a la naturaleza, porque quería estar lúcido y presente cuando la muerte llegara. Por eso, se abrazaba a los árboles que guardaban las páginas escritas de su vida.

Me llega la triste noticia de tu muerte y te evoco, el verano pasado, en la biblioteca de tu casa de Lanzarote. Vuelves a ser el perfecto anfitrión, el hombre cortés, inteligente, generoso, al que le gusta compartir la amistad. Me honra ser tu invitado. Pilar, tu compañera, tu cómplice, parece señalar en silencio a todos y cada uno de tus personajes en ti: al Ricardo Reis que se compadece de la soledad de los poetas y ayuda a no temer la memoria, a los inventores de artefactos angélicos que quieren enseñar a los seres humanos a volar "aunque les cueste la vida", a aquel alfarero que libra a los esclavos de una nueva caverna porque se niega a aceptar ciertas cegueras que imponen desigualdad y dolor.

Tú, que has sido también todos los nombres, no terminas aquí. 2010 es ya, para siempre, el año de la muerte de José Saramago, pero tus libros forman un maravilloso bosque de dignidad. Y yo me abrazo al árbol para mantener tu memoria.

José Luis Rodríguez Zapatero es presidente del Gobierno.

divendres, de juny 11, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una brossa [en temps de crisi]

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una brossa [en temps de crisi]

Miraves el rellotge que hi penjava de la gran pèrgola d’entrada a l’hipermercat, un immens establiment als rodals d’una urbanització benestant plena de classe alta en crisi. La hi miraves amb insistència com cada dia mentre es feia fosc al teu voltant, però l’hora tardava en arribar i la posta de sol no robava més llum a la teva esvaïda realitat. Tu ja vivies en una penombra permanent que et dissolia el sentit de l’existència.

Amb la sortida dels empleats dels magatzems et posares dret, en guàrdia, com la resta de companys de carrer, dibuixant una estampa de figures fosques i corbades. Encara no havien desaparegut novament per l’entrada de servei les ombres dels treballadors de l’hipermercat i ja et trobaves remenant les deixalles d’aliments menyspreats per la burgesia queixosa de com li està afectant aquest daltabaix econòmic.

Entre contenidors de brossa et capbussaves i omplies el carretó d’infant que havies reciclat a mode de transport polivalent. Una part d’aquestes deixalles seria el teu aliment d’aquella nit, una altra part la podries revendre a d’altres rodamóns que no tenien la sort d’haver consolidat un lloc de privilegi davant els contenidors de la botiga; al cap i a la fi tu pertanyies a la classe mitjana dels captaires sense sostre...

Aquella nit, mentre regatejaves amb un col·lega desfet per l’heroïna el bescanvi d’una flassada robada per una bossa de pa de motlle caducat, et compadies del pobre desgraciat i li deies: “amic meu, realment la crisi no ens afecta a tots per igual, a tu et va pitjor...”.

dissabte, d’abril 03, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un cor que covava...

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un cor que covava...

Assegut, prens un cafè. La música de fons és d'una veu femenina que canta una poesia de Maria-Mercè Marçal que havies llegit uns anys enrere; el títol era inoblidable: Covava l'ou de la mort blanca.

Una ambulància passa pel carrer. Tu hi vas dedins. El sanitari du un ou a la ma. Un colom blanc cova mirades grises. Recordes la cara espantada del cambrer que intentà atendre't en un primer moment.

El cor covava l'ou d'una mort negra. Restes fred damunt un llit d'hospital. Ningú no t'espera a l'altra banda, ningú no et plora en aquest costat. A la recepció d'urgències sona una cançó amb una veu femenina d'un poema que es va fer realitat.



J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

divendres, d’abril 02, 2010

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]

Una setmana més el cafè té un gust amarg, però satisfactori. Amb el rerefons de la corrupció política i l'enriquiment il·lícit, la burla a la ciutadania i la indignitat de persones que es pensaven divinitats intocables. La impunitat en la que alguns es pensaven transitar per aquest món de simples mortals s'ha acabat. Que en prenguin nota molts d'altres corruptes, que els hi ha, i s'apliquin a les dites populars (Mai riguis del mal de veinat que el teu ve en camí).

Els col·legues reunits al nostre Bar virtu@l hem estat comentant la notícia publicada a diferents mitjans (vegeu-la a El País, o al Diari de Mallorca) i llegint l'extracte de l'Acte judicial. Al nostre cas l'opinió més estesa és que cal deixar clar que es tracta d'una resolució de qualificació de fets i d'adopció de mesures cautelars. No és una sentència, no prejutja res i a més no té major importància el to o la forma de la resolució ja que el jutge instructor no intervé en la fase de judici. El to és dur, però a la vista dels esdeveniments la consideram una resposta proporcionada a la gravetat dels fets i als despropòsits de la defensa, que ha manipulat proves, ha ocultat la veritat amb ajuda d'homes de palla, ha encomanat informes falsos, ha pressionat testimonis, ha intentat influir en un fiscal en cap, ha dissenyat un cúmul de mentides infantils i d'escassa credibilitat... en definitiva, ha estat una acció que contradiu l'ètica i la deontologia professional d'un misser. Els col·legues juristes hauríem de reprovar aquest estil i no considerar-lo quelcom normal.

Tornant a l'Acte, l'estil és personal, directe i qualifica amb molta precisió els fets. Les anomenades "perles", que han escandalitzat alguns mitjans de comunicació, formen part d'un discurs global, de llenguatge clar, sense embuts, popular i respectuós, encara que dur. S'han destacat algunes expressions que formen part d'observacions dins d'un document de 147 pàgines, que inclou les 60 planes d'al·legat dels fiscals anticorrupció, però sense explicar neutralment el context. Vista l'extensió de l'Acte judicial, no podem més que considerar-les frases puntuals, que alguns mitjans han extret de context, i que representen una enèrgica resposta a la burda defensa practicada i a la burla que els imputats han exhibit en tot moment. Jo personalment pens que han fet befa a la justícia.

Els tertulians del Bar virtu@l volem un procés net i amb totes les garanties, però a la vista dels indicis de criminalitat que desborden el cas, volem també una resposta contundent del tribunal que ha de jutjar els imputats. La petició de 64 o de 24 anys de presó (segons es computin en sentit més favorable a l'acusat) sembla satisfactòria.

A diferència d'algunes persones que es mouen ara per desprestigiar el jutge José Castro, hem de dir que aquest professional de la magistratura és una persona molt seriosa, molt estricte, molt honesta i que, a més, acostuma a defugir de protagonismes. Són molts els professionals que el consideren un dels millors jutges de la carrera.

No podem dir el mateix d'una de les persones que més ataca ara el jutge: el Sr. Antoni Alemany, un periodista corrupte, d'estil insultant, manipulador, ideòleg de bona part dels despropòsits que han brandit polítics del Partit Popular de Mallorca i falsificador de realitats. Esperem que la Justícia (amb majúscules) també se'n faci càrrec de les seves malifetes. Veure’l engrillonat i en presó representaria una gran acció d'higiene per a les nostres estimades Illes.

dimecres, de març 24, 2010

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: La destrucció del Son Bosc i la llum al final del túnel

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: La destrucció del Son Bosc i la llum al final del túnel

El Parc Natural de s’Albufera de Mallorca és l’espai natural protegit més antic de les Illes Balears, declarat a l’empara de l’antiga Llei d’espais naturals de 1975, mitjançant el Decret 4/1988, de 28 de gener, constitueix un dels ecosistemes emblemàtics de l’arxipèlag. No obstant els valors que caracteritzen aquest espai, les amenaces històriques per part d’especuladors i agressors del territori que han planat per sobre s’Albufera han estat aclaparadores. Un episodi vergonyós el constitueix la construcció d’un hotel en el llindar del Parc que trepitjava l’àmbit original protegit; de ben segur avui aquesta acció menyspreable permetria obtenir una condemna per delicte ecològic.

Un altre episodi trist de la dècada actual ha estat la recent agressió a un espai adjacent al parc natural d’alt valor ambiental per diferents motius, entre d’altres pel fet de representar una reserva capdal de l’orquídia de prat (Orchis robusta) i un espai vital per l’abellarol (Merops apiaster), a més de sorprenents simbiosis, com per exemple el paper que juga com a àrea d’alimentació de falcons marins (Falco eleonorae).

El precedent el tenim en una de les darreres accions del Govern de la legislatura 1999-2003. En aquell moment s’acordà, fonamentant la decisió amb nombrosos informes tècnics, l’ampliació del Parc Natural de s’Albufera de Mallorca en el marc d’una política decidida a passar pàgina a una història pobre en la creació d’espais naturals protegits a les Illes Balears. El Decret 52/2003, de 16 de maig, va ampliar la protecció del Parc Natural declarat el 1988 i va incorporar, entre d’altres espais, les dunes del Comú de Muro i la zona de Son Bosc on ara es vol construir un camp de golf.

El Govern del Partit Popular de la legislatura 2003-2007, en reprendre el Govern, va reaccionar ràpidament a les pressions exercides per un grup d’hotelers de la platja de Muro, que havien recorregut el Decret d’ampliació al·legant defectes en el procediment d’audiència i sense aportar cap mena d’arguments ambientals. També sense arguments ambientals el Parc va veure com li prenien son Bosc... i és que l’any 2003 ja es sospitava que la intenció amagada era possibilitar la construcció d’un camp de golf a la zona. El més trist de tot és què aleshores l'afer feia olor a especulació i corrupció, i un cop més el decurs del temps ho va confirmar (veure notícia de premsa).

Afortunadament hem pogut llegir recentment al BOIB Núm. 33 de 27-02-2010, la publicació de l'Acord del Consell de Govern de dia 26 de febrer de 2010 sobre l’inici del procediment d’elaboració del Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals de s’Albufera de Mallorca, on s’adopten mesures preventives damunt una part de la finca de Son Bosc, que fan inviable, pel moment, la construcció del camp de golf. La prevalença de les mesures de protecció i defensa dels valors ambientals recollida al nostre Dret de la Unió Europea, tornarà a col·locar les coses al seu lloc, d’on no haurien d’haver sortit mai per la via d’un críptic acord que estimava un requeriment del Batlle de Muro Miquel Ramis Martorell (avui convicte d’un delicte i inhabilitat durant deu anys –veure notícia- per retrotreure el procediment del Decret 52/2003 i matar així l’ampliació del Parc Natural (Acord del Consell de Govern de 30 de gener de 2004). Una vergonya més de l’inefable i caríssim govern que dirigí l’imputat ex-president Jaume Matas.

Però pot ser la història no acabi aquí, i és que s'ha fabulat d'utilitzar una proposició no de llei per declarar el camp de golf com a d'interès autonòmic, tot un precedent molt perillós a més d'un complet insult al sistema jurídic. És més, vista la història de Son Bosc, crec que tot indica un nou camí a la fiscalia per investigar que hi ha darrera de tot aquest trist afer.