diumenge, de novembre 14, 2010

Crònica d'una carta inesperada (Toronto 7)

Mires cap a la porta. Deixes el got de whisky damunt la taula, orfe. Agafes el sobre i el mires llargament. Amb un obrecartes esquinces el paper amb precisió i delicadesa, mires a dins i treus la carta. La observes mentre aixeques les celles i mous els llavis. No és el que esperaves, la carta... és un 7 de diamants. Aquesta és la setena part.

Recordes el moment en que la conegueres temps enrere, un set de juliol, mentre sonava Bob Dylan en un local del Greenwich Village, Like a Rolling Stone i la seva harmònica. Afora la pluja queia amb ràbia clamant contra la deriva del món de la dècada de 1960.

Avui la pluja segueix netejant la tristor. Dins l'habitació el temps s'ha glaçat: 7 de diamants era el nom d'una gavarra que carregava alumini pel llac Ontàrio i que es va enfonsar davant vostre un dia que discutireu sobre el naufragi vital que us assetjava.

Agafes la guitarra, t'asseus a la butaca de vellut verd i comences a compondre una cançó amb negres notes de comiat.

1 comentari:

Núria ha dit...

Ens has tornat a sorprendre! ;p