dilluns, d’abril 21, 2014

Les hores de ciment

Un dia et lleves i no saps que fer. Tens tot el temps del món, però no et sembla suficient. Mires el rellotge i contemples els minuts que desfilen davant teu i surten silenciosos per la finestra. Les persianes encara romanen tancades, però les escletxes a la fusta no són prou hermètiques. I sents un esmolador que fa sonar el flabiol. No saps si fa fred o calor.

Voldries ser qualcú constant, voluntariós i amb talent, per això agafes el diari en comptes de començar a treballar. Saps que algú fa la feina per tu i no et mous. El món gira, ho saps. Ho vas sentir de jove a una cançó romàntica que et regalà esperances d’una abraçada de pits càlids. Eres molt covard: la cançó no ha deixat de sonar i l’esperança té quaranta anys.

Vius de cançons solitàries. El mar es mou al fons, però no el veus perquè no tens força per aixecar-te. Quan perds l’autoestima no saps quin temps passarà fins que no la recuperis. Només has de tornar a desfer les passes dels dies perduts i en qualsevol atzucac t’hi restarà esperant, entre les escombraries dels fracassos desordenats. Un jugador de daus li farà companyia en silenci i amb mirada temorosa.

L’autoestima va reaparèixer el dia que Agapito va entrar al bar amb aquell aspecte d’astronauta de perruqueria, llavors vas saber que havies d’immortalitzar-lo encaixant el seu cos dins un cove. Aquell mateix dia vares descobrir que les rodes dels camions són enormes.

Avui el llibre pesa massa a sobre de la tauleta del llit. No saps que fer perquè et trobes immobilitzat. El llit te’l presta un hospital. El cafè no treu fum, és descafeïnat i amb llet, dues coses que odies profundament. La música segueix sense sonar.

Res es mou, tot roman quiet. Vols temps però no saps com aturar el rellotge. Pots programar el despertador perquè et desperti abans, però la immobilitat no desapareix. Passaran les setmanes i sortiràs, et trobaràs amb la vida i et fumaràs una cigarreta compartida. La miraràs a la cara i li demanaràs una propina. Ella et dirà que tot és inútil, però et deixarà a la parada de l’autobús que condueix a l’endemà.

I així arriba el dia en què et lleves i no saps que fer. Mires els diaris i deixes que soni la música de l’esmolador. Llegeixes la televisió i balles el silenci. A sol post prepares el sopar lentament mentre prens una cervesa negra, tan fosca com el dia que t’ha sepultat amb hores de ciment.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

dilluns, d’abril 07, 2014

Contenidors cerquen brúixoles

La desesperació pot conduir-te al fons d’un contenidor, amb els objectes que els altres han decidit que no tenen cap utilitat. Surts al carrer, mires les cues dels menjadors comunitaris, de les oficines de desocupació, de les ONG caritatives; tornes a casa i agafes un diari, és dotze de febrer i el titular t’escup a la cara dient que un home mor en quedar presoner en la boca d’un contenidor de paper. Et rentes les mans i mires per la finestra: tornes al diari i li’n dónes la volta. La fotografia està tenyida de tristor i renuncies a prendre el cafè que acabes de preparar-te.

Escrius això en aquest blog perquè és un fet real. Quan els relats que presentes a l’editor estan plens d’escenes com aquesta et diu que no pot arriscar els seus diners amb realitats que ningú no vol llegir. La vida ja és prou incòmoda, per això em recomana que escrigui llibres d’autoajuda o brúixoles i somriures o coses que passen a tres metres sobre el cel. Penso que el millor lloc per allò què escric és el fons d’un contenidor, però em ve al cap la notícia del diari i el carrer Xile, i un cub blau amb un cos penjant.

És possible que la mort no fos casual, que algú pretenia desfer-se del cos i va decidir barrejar-lo amb diaris i revistes velles, amb embalatges de cartó i restes de capses de cereals. Mai no ho sabrem, però hi ha dies en què l’autoestima de moltes persones es perd en el trajecte que hi ha entre la il·lusió i el fracàs. Ahir em varen demanar això: «si haguessis conegut Hitler quan tenia 5 anys, sabent que de gran faria tot el que va fer, i en un moment et donen un revòlver i et diuen que facis el que creguis millor, el mataries?» No vaig saber que respondre fins passats uns minuts, i la resposta va ser «no». No som déus ni podem atribuir-nos el paper de jutjar la història, ni tan sols de canviar-ne el curs. Imagino que aquesta resposta permet treure moltes conclusions sobre els meus problemes mentals, però de moment he renunciat a convertir-me en un assassí. Per això escric realitats, uns dies les històries són optimistes, uns altres són pessimistes, però estan pensades per acaronar cicatrius.

Els dies es fan més llargs quan no llegeixes. La desesperació et pot conduir a una sèrie de televisió, que és com un contenidor de variables. Malcom Lowry va caure en un contenidor d’alcohol i per això va poder escriure Sota el Volcà. John Huston, que va caure en una mena d’arc de sant Martí, va ser boxejador, periodista, novel·lista, militar, criador de cavalls, caçador, pintor i col·leccionista d'art; amb el temps que li va sobrar va ser també director de cinema, per això l'any 1984 va dur a la pantalla l’obra de Lowry que va passar pel món sense massa glòria. Fins i tot les obres d’art literàries poden ser rebutjades reiteradament pels editors i convertir-se en una pel·lícula mediocre. Mentrestant, quan veig un contenidor de paper canvio de vorera, no vull trobar-me de cara amb la desesperació, especialment si du morta unes hores.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014