diumenge, de març 24, 2013

O ara o mai


Hi ha coses que s’han de fer ja. Per edat, per circumstàncies, perquè sí, perquè per què no, perquè ja toca. Perquè has perdut la vergonya i el sentit del ridícul, perquè a la fi has madurat, perquè et surt d’allà i perquè demà serà tard.  

Perquè ja era hora, perquè sempre ho havies volgut fer, perquè ja t’és igual el que digui la gent i perquè no saps fins quan tindràs la possibilitat de fer-ho.

Ahir pensaves que el temps que et quedava era infinit i ho posposaves tot. Ja ho faré més endavant. Quan me véngui bé, quan trobi el moment...

Però la realitat t’ofereix cada dia prou exemples de com som d’efímers.

Volies ser nòmada i no t’has mogut d’un parell de llocs. Volies ser artista i has tingut feines rutinàries i poc creatives...

Volies ser poeta i has acabat sent un poema.

I et sents responsable. Talent i oportunitats no te n’han faltat... però sempre t’ha vençut la maleïda apatia.

I calles, culpable. I mentre et mires al mirall calibrant com de vell vas tornant, el temps se t’esmuny entre les mans.

Hi ha coses que s’han de fer ja. Perquè el rellotge juga en contra, perquè ja fa molt que no et sents immortal i perquè allò que facis avui pot ser l’últim que facis. Com aquesta columna d’opinió, que vés a saber si no serà la darrera...

-I així, a la fi aniràs al Japó, escriuràs la novel·la i li diràs alguna cosa a aquella dona que mires cada dia com passa?

-Bé... tot açò ja ho faré més endavant. Quan me véngui bé, quan trobi el moment... No m’atabaleu.



(c) Manel Gómez Olives 2013


dilluns, de març 18, 2013

Una Sibil·la. Una musa sola.


Avui no tinc la paraula fàcil. No puc sentir els meus pensaments, el soroll al meu cap és el d'una tempesta que no sé perquè m'udola desafiant. No he fet res, ella no havia fet res. La tempesta de pedres consumarà un sacrifici injust. Com tot sacrifici. Avui  hi ha massa soroll i ni la música el pot calmar.

diumenge, de març 17, 2013

Poesia breu

Oblit

L'oblit apagà el caliu del record
i el vent escampà les cendres
de les nits sense llençols
perfumades pel teu coll.


Comiat

Esperes assegut al darrer graó
amb la pell freda i esquinçada
les petjades són ombres esvaïdes
els minuts tenen gust a comiat.


Et busco i no hi ets

El rellotge i el silenci
desplegaran un camí de fulls en blanc,
com la neu que es desfà entre els meus llavis,
com els records que juguen furtius
entre els llençols on tot començà.

#17M

III Dia de la poesia catalana a internet

lletrA - UOC