dimecres, de febrer 22, 2006

A l'est de l'Edèn

La pluja, porga sinuosa d’efectes imprevisibles, colpejava inversemblant contra les consciències abandonades a l’exculpació. El gran Dylan multiplicava treballosament la força del “A Hard Rain's A-Gonna Fall” mentre la riuada humana, ressorgida i esperonada des de la repulsa al contraban polític, hagiografia de farsants, compactava ansiosament un caramull insultant de sentiments d’impotència.

A l’altra banda del riu els morts desfilaven ocults per la muralla censuradora erigida amb destresa pel gran valedor de la mentida. Observat per una escenografia amenaçadora de núvols de turmenta, en una cruïlla a l’est de l’Edèn, entre barres i estrelles, Bush esquivava les pedres que James Dean llençava contra una blanca casa tacada de sang; la trajectòria de les pedres descrivien un arc tant desafiant com inofensiu i dibuixaven amb traç ferm la frustració, esplendorosa. Els fabricants de virtualitat fan anar en doina els inofensius il·lusos que creuen en un món possible. La tortura terceja entre els salvadors i els presumptament alliberats d’una opressió que apuntava en una direcció; abans coneixies el teu enemic, mentre ara, trencada la por gestada en les clavegueres d’una autocràcia, el torbament apunta en totes direccions: l’enemic és quasi invisible però s’amaga prou a prop com per a que li sentis l’alè, metàl·lic i amb una dolça i ambigua olor de sofre i carn nafrada.

Les nostres mirades, encara netes, es creuen intensament entre les rialles alegres i innocents d’unes criatures de futur incert; l’harmònica sona al fons, Dylan insisteix, els temps estan canviant, però tot plegat agombola descaradament un full de ruta de pirogènesi que ningú no sap cap a on ens conduirà.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, de febrer 15, 2006

L'aniversari

Horabaixa post el sol, un infant desperta embadocant la mare amb estrofes embarbussades i la mirada oberta al futur amb una innocuïtat isòsceles. La mare mira el rellotge, un nimbus travessa el pensament, fosc i carregat, ple de minúscul glaç pendent de caure per ocultar el desassossec del moment. El temps calla però desplega un llenguatge silent, paralipsi evident; i el dolor penetra i emergeix pit enfora, cor endins. La cançó de la mare endormisca el nadó innocent. L’hora no perdona, la sageta tampoc no menteix. L’orquídia resplendent amb lacònica nota d’un estim sincer: amor minimalista quinze anys després d’una primera flor, un catorze de febrer; ara tot roman sobre la taula, el sopar espera, l’estimada també. Truquen a la porta, el missatger no és un, sinó tres. El que portava uniforme deixa anar un alè. La mare plora, el nen juga absent, al pare no el coneixerà, no hi tindrà temps. Una bala a boca de canó, precisa, a l’ansa del coll, l’ha dreçat l’existència, segant-ne projectes, esborrant il·lusió, anihilant tota esperança; baratant-ne un vou veri vou per una existència trencada. Mai no va voler marxar, sempre mantingué la porta oberta, exposat a la irracionalitat dels que practiquen el bescanvi d’idees per l’assassina i inutil violència.

(A l’amic, víctima, desaparegut ara fa deu anys)

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, de febrer 08, 2006

Absència

L’aire pesava més que de costum, la densitat del moment s’estenia entre l’absència d’esperança i el flaire penetrant de les roses humides, blanques i roges, entrellaçades amb l’hàlit d’una asèpsia calculada per a no pertorbar el dolor. Un pas decidit i el silenci contingut va ser penetrat per la fulla tallant del moviment que, com una lluenta navalla, s’immiscí tímidament i ingràvida en la frontera incalculada del penya-segat prematur. La llosa, freda, era només un pensament que brollava entre els records d’anys de convivència en vida trencats al alba en apagar-se la llum, per sempre.

Aquella tarda, de manera travada, vaig encetar un erràtic moviment que s’alentia a mesura que la distància amb la immaculada urna de vidre es reduïa. De cop i volta la realitat va travelar amb la imatge luminiscent del teu cos amortallat, que ja no reconeixia com a res que hagués vist abans. La imatge distant va tomar indiscriminadament pensaments i memòries dolces, rancúnies i retrets fossilitzats per la costum, imatges inventades sobre traços mai viscuts, reconstrucció d’un trencaclosques enganyat per l’inexorable pas del temps, que res no perdona.

El buit que has deixat a la teva butaca favorita, dibuixa un rastre glacial i transparent. La solitud en que em va semblar que et quedaves en desaparèixer baix terra, m’ha acompanyat fins els racons dels teus hàbits favorits; ara, aqueixa solitud colpidora desplega les acolorides ales de paó reptador per palesar la petitesa de la frontera entre l’estada i l’absència; ara, la meva inexistència completa dóna pas a un dolor que només l’oblit dels records tenyits de tendresa podrà apaivagar.

J. M. Vidal-Illanes