dilluns, d’octubre 22, 2018

Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res

Compartir algunes de les coses que han dit els crítics de «L'illa, el far, el vent» a la premsa escrita és un plaer quan sents l'estima i el valor que desperten el seus relats. Per això ens agrada compartir-ho, volem que llegeixis això i que després corris a la llibreria a fer-te amb un exemplar i que escriguis també les teves impressions. Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res.

#llibres #relats #narrativacatalana

«[...] Josep Manuel Vidal-Illanes parla de persones solitàries, de desnonats, de vells, de desequilibrats, de gent sacsejada per la desventura. La seva prosa, darrere la qual endevinam molt d’esforç d’estilista, transforma aquesta matèria primera de color fosc en un objecte literari que ens acompanya. Les emocions que els relats desperten no són fruit de cap efectisme fàcil sinó del maneig hàbil de tècniques narratives que tenen a veure amb coses l’ús del temps o el punt de vista. En alguns contes, el narrador ens conta la petita vida d’algú adreçant-se-li en segona persona. El “tu” crea proximitat i calidesa: l’autor i la criatura literària es miren als ulls. En un d’aquests, el protagonista ha comès un dels crims que la nostra societat considera, i amb raó, més execrables. La segona persona és arriscada, perquè podria entendre’s com a comprensió o justificació. També és una aposta reeixida, perquè la lliçó profunda és que aquella ànima negra està feta de la mateixa matèria que la nostra. Compartim vulnerabilitat: aquesta és la lliçó de L’illa, el far, el vent.»

M. A. LLAUGER, publicat al "Ara Llegim" (diari ARA).


«Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

JOAN PONS. Artista


«J. M. Vidal-Illanes transforma retalls de diaris en odissees interiors dels éssers humans. Som dins d’una gàbia. I l’autor sap on és la clau.»

XISCO ROTGER, periodista i crític. (Diario Mallorca. Bellver)


«Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.»

A.COLL GILABERT, periodista i crític. (Diario de Tarragona).


«L’he llegit dues vegades. Una rere l’altra, i he de confessar que escric aquestes ratlles amb temor. Temor de no haver sabut copsar tot allò que aquest llibre de relats ens aporta.

Així que cal curar-se amb salut i des d’un bon principi demanar disculpes. No m’ho esperava. No m’esperava un llibre d’imatges i sentiments. Un llibre on les imatges desvetllen sentiments i els sentiments es tradueixen en poderoses imatges.»

EDUARD RIUDAVETS. (Setmanari “El Iris”).


«Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó.»

MIQUEL ÀNGEL LLAUGER, escriptor, traductor i crític. (ARA Balears) 


«És un retrat col·lectiu de vocació universal, majorment emmarcat en la dècada que ens ha tocat viure, però amb un rerefons intemporal, que tracta de les petites coses que acaben magnificades per una decisió o per un gir en l’esdevenir. Les vides anònimes són així, fins que un dia s’obren pas a les pàgines de successos...»

GREGAL. Redacció



dilluns, de març 19, 2018

Respostes

La lenta marxa del temps

Preserva un dibuix amb preguntes no resoltes
perquè la boira és com el cotó que dissol la memòria
Quan et giris i no vegis on ets
em tindràs a mi, esperant amb un braç estès
respirant al teu costat
contant els batec del teu debilitat cor
Els anys són com edificis vells que perden color quan el crepuscle els il·lumina.


dimecres, de febrer 28, 2018

Mans que obliden

L'oblit també acarona les mans



Mans que obliden...

Solquen deserts destruïts
pel joc irreversible
del temps que es dilueix.

Juguen dolços amb l’oblit
de capes que perforen grisos,
i miren sense descobrir.

Perquè només es desplacen
amb la brúixola perduda
i arrenquen un somriure.

Encaixen peces
però no el sentit.
Busquen motius
trobant mirades buides.

Perquè ara no hi ha res,
més enllà de noranta anys plens.
Només la senzillesa
dels instants translúcids.

Observes mentre els dies
de consciència esvaïda,
s’apaguen per sempre on comença
la pèrdua definitiva d’un nom.

-->

divendres, de gener 19, 2018

Animals


No puc recordar en quin moment de la meva infantesa vaig prendre consciència de la importància de la pedra com a guia causal del sentiment illenc. Les illes s’aixequen des del fons de la mar obrint-se pas esquinçant les aigües i eixugant-se al sol entre l’escuma de les voreres que formen una randa blanca i persistent. També el fons marí que habita en la memòria és roca, són pedres i arena, amb praderes de posidònia i profunditats de foscor impenetrable. Mires el fons i el fons et parla. La veu i el seu llenguatge és un trànsit insospitat que provoca un calfred, un idioma ancestral que es configura en l’observació, en el tacte, en la mirada tèbia de l’illenc. Potser s’ha d’haver nascut en l’estretor insular per entendre-ho: les pedres també adopten la forma del nostre origen mil·lenari i ens estimen i respecten més del que nosaltres ho fem.

Sí que puc recordar el dia que vaig sentir aquest disc per primer cop i com sonava mentre jo era al llit, malalt de sentiments. Pedres i cel i porcs al vent.