dilluns, de març 24, 2014

Avui tampoc no et llegirà ningú (no ets un vídeo de YouTube)

S’ha de tenir molta força mental per escriure coses que saps que gairebé ningú no llegirà. Deixes que els dits teclegin mentre saps que no pots beure aquest whisky de setze anys: escriure i beure alhora és un privilegi reservat a fenòmens de la naturalesa que no conec. No cal ser un superdotat per comprendre que estem saturats d’informació i que segueix essent molt més efectiu un anunci que un discurs, i un vídeo a YouTube que un article a un diari o un post a un blog. No és que els anuncis no tinguin discurs, ni que els discursos o els articles no siguin interessants (malgrat que ara esteu llegint una excepció a l’afirmació anterior), el problema (o l’excusa) és el temps que no tenim perquè les coses no importants passen sempre per sobre de qualsevol altra prioritat (es pot saber que fas perdent el temps?).

Tenia un company de facultat que mai duia rellotge perquè d’aquesta forma no era conscient del temps que perdia (qui no ha tingut un amic que pensava com un geni). Jo tampoc no duc rellotge, però segueixo meravellat davant l’èxit dels vídeos virals que en vint-i-quatre hores arriben a superar el milió de visionats. Per contra, sé d’articles magnífics publicats al diari que tot just llegeixen uns pocs milers de persones (o unes dotzenes) i no totes ho fan amb l’esment necessari ni amb una anàlisi o reflexió posterior: llegir un article i pensar després consumeix una ingent massa de temps.

Així doncs, perquè insistim a escriure coses banals? Senzillament, no tinc ni idea. Jo puc dir que escric com alternativa al suïcidi, i per ara no em va malament: segueixo viu. Un dia vaig escriure que no recordava massa bé el dia en què vaig conèixer la meva mare, i he viscut amb normalitat aquesta mancança emocional. Hi ha coses que sempre han estat devora nostre: com ara la desgràcia de voler ser un perfeccionista que comet unes tres mil dues-centes cinc errades diàries (mai no les he comptat en detall); o la necessitat d’omplir papers amb criptografies que et condueixen al pou de la invisibilitat.

I tornant al començament, a mi el que em passa és que m’assec en un bar, especialment en un bar fosc i no gaire nét de barriada decrèpita, i les històries comencen a passejar com en una desfilada de moda: amb el glamur de l’olor de cafè i conyac barat, i d’un terra fregat amb aigua bruta. Així és la vida i per això em veig en la necessitat d’escriure. El suïcidi pot esperar al dia en què em mori.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014


dilluns, de març 17, 2014

Dia de la poesia catalana a Internet

Dia de cel clar, ple de llum. Avui, en obrir la persiana, m'ha esclatat el sol ixent a la cara i he volgut fer el primer cafè del dia a la petita terrassa de casa (que en realitat és un simple balcó), i ho he fet mentre deixava de banda els diaris i agafava un llibre de Bartomeu Fiol.

He obert el llibre a l'atzar i, amb la mirada somnolenta, les lletres m'han regalat una benvinguda diferent:

"No ens rentam les mans
ni aixecam paravents.
Tampoc encenem les pipes
(perquè no és hora de pau
ni prop fer-hi). Clar i llampant:
dejectam la plata emmirallada
-i és un comiat per sempre-
per tal de bastir un món
tu per tu, peça per peça.
Així, doncs, conseqüentment,
no escopim, de gairell, al mar;
no acalam, conformats, el front."

(De Calaloscans, 1966)

Bartomeu Fiol.

Bon dia de la poesia catalana a Internet! #jollegeixo #piulempoesia

Dia de la poesia catalana a internet: 17 de març



dilluns, de març 10, 2014

Mirades

Recordo que un cop vaig assistir a un taller literari amb un autor que en sabia un niu. També recordo haver anat a un altre taller on l’autor era diametralment oposat al primer i, igualment, era l’hòstia. En realitat, no és que tingui una memòria prodigiosa sinó que només he assistit a dos tallers en ma vida.

L’autor diametralment oposat pregonava que el que calia era pensar i escriure, gairebé automàticament, històries i més històries, fruit de la imaginació alimentada per la lectura obsessiva. L’autor que sabia un niu deia que el més important era la mirada i que també calia escriure cada dia. Arribats a aquest punt he de dir que els dos escriptors són boníssims i els seus consells impagables. Així doncs, què és el que separava les dues concepcions d’escriptura descrits? La resposta és senzilla: res.

Tots dos parlaven del mateix, de la forma de veure i alimentar la imaginació mitjançant la capacitat d’observació. Si vols ser un autor original, la distància respecte a la resta d’escriptors la marca la mirada i la interpretació que aconsegueixes fer amb aquesta mirada. Els precedents han de ser molts i s’han d’utilitzar per a no copiar-los. Observar mitjançant aproximacions i allunaments progressius de les realitats és l’únic camí. Els autors originals són aquells que darrere un fet quotidià descobreixen una història única i l’eleven a la categoria literària.

Un amic meu —col·laborador a ECLèCTIA—, va guanyar un premi literari amb una oda a la patata bullida; el mateix que es va avançar a “Her” quan va escriure allò de “De marvin de la pasa”. Siri adquiria categoria literària amb el simple gest d’un dit i un enamorament ocultat. La mirada, l’observació, i la capacitat d’obrir-se camí entre els àtoms de la realitat per descobrir la magnitud de l’originalitat. El pitjor que pot passar-li a un autor és contreure miopia creativa: passar masses hores pendents d’esdeveniments virtuals i d’aparells HiTec pot causar danys irreversibles en les mirades i castrar definitivament la capacitat creativa. Tot és qüestió de deixar-se contagiar pel vessant sensual de l’observació, és a dir: connectar amb la imaginació i progressar en la capacitat de descartar tot allò que no aporta res. Això darrer serviria per llençar a la paperera aquest post, malauradament no he estat capaç.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014