dilluns, d’agost 30, 2004

He corregit la carta de navegació

PI torna a Altaïr després d’un breu viatge. La nau necessita ser acollida a les drassanes amigues, el manteniment rutinari. PI requereix un tractament més acurat, el pas pel Planeta Blau (?) li ha deixat macada la consciència.

PI s’observa al mirall, bé, de fet observa el que queda d’ell després d’unes reparadores... vacances (?). La publicitat li havia promès un paradís del tot inclòs, però l’escenari de paper couché amagava que el tot inclòs era en realitat una terra estripada en l’orgull, ferida en la cultura, morta en l’autenticitat, presa de la globalització. La Destinació només cobrava un sentit, únic, convertir-se en un sofisticat artifici de fer doblers en benefici d’uns pocs, mentre s’esclavitzava a la majoria a dependre d’un monocultiu predador que, paradoxalment, els aportava benestar (?).

Hores abans, mentre s’allunyava d’aquella Terra erma incansablement transfigurada pels dominadors de sempre, PI rectificava en el mapa sideral la nota de referència que identificava el Planeta. Simplement on deia “balneari” ara diu “manicomi”: és un deure de tot navegant responsable corregir les perilloses errades que contenen les cartes de navegació espacial.

PI

la nevera i tu (i II)

Acabes la confessió i tanques la porta de la groguenca nevera i et disposes a empassar-te tot el material que li acabes d'arrencar.
Després de la comunió, un rot, i comences un idil·li -una infidelitat- amb el televisor, que et té el cor pres, malgrat no escoltar-te mai i portar sempre la veu cantant. Però la teva veneració per aquest aparell compensa amb escreix els inconvenients d'una comunicació sempre unilateral.
Més tard, quan t'adones de la mala cara que fa la nevera i de la seva sobtada fredor, apagues el seductor televisor i obres una altra vegada aquella porta groguenca i pesada per arribar amb un flam i un batut de xocolata a una reconciliació envejable.

mgo

dimarts, d’agost 24, 2004

la nevera i tu (I)

Tu obres la porta de la nevera i parles amb ella d'una forma especial, dement, dirien alguns. Mentre treus la mantega i el formatge i el suc de taronja, et confesses amb ella com ets incapaç de fer-ho amb cap persona o altre aparell.
M'agradaria saber quina mena de poder exerceix sobre tu aquesta nevera perquè li professis tal intimitat, tanta confiança. Consideraria potser un interlocutor més vàlid una ampolla o un ordinador, una cigarreta o la calavera de shakespeare, una ganiveta o poser una pistola.
Però tu ets així i passes el teu valuós temps, irrecuperable, parlant amb una petita i bruta nevera.

m.g.o.

dijous, d’agost 19, 2004

el globus i tu (i V)

El globus acaba per adonar-se'n de les teves intencions i et diu cridant "però què fas, no veus la meva natura aventurada, la meva necessitat de l'aire i de la incertesa? Saps que em mataràs, que hauràs acabat amb les meves possibilitats en un moment amb el teu gest impulsiu?"
Però tu poses en contacte el cap ardent de la cigarreta amb la pell del globus i plaf, et trobes amb una pelleringa sense gràcia entre els dits que llences sense rumiar-t'ho a les escombraries.
Apagues la cigarreta, acabes la copa de vi, tanques la porta de la terrassa, t'asseus al sofà, agafes el diari i l'obres amb una pau renovada i amb un desconegut posat de redemptor.

m.g.o.

dilluns, d’agost 16, 2004

el globus i tu (IV)

El globus et diu "bon dia senyor, sóc un globus alliberat de la classe dels aeris i família dels que gaudeixen de l'atzar i que no suporten altres ordres que les del vent. Gràcies per tenir-me en compte i distingir-me amb el vostre tacte". Després d'uns instants de meditació, penses que el teu deure és alliberar-lo del seu fat arbitrari. Amb la mà esquerra sostens el globus i amb la dreta vas apropant-hi la cigarreta. Li dius "ja em pots agrair, pobre globus, que t'alliberi per sempre d'un destí irracional, i a partir d'ara seràs una matèria estable i la teva sort ja no dependrà més de cicumstàncies aleatòries.

m.g.o.

dijous, d’agost 12, 2004

A Fidel?

Ojalá que las hojas no te toquen el cuerpo cuando caigan, para que no las puedas convertir en cristal. Ojalá que la lluvia deje de ser milagro que baja por tu cuerpo.
Ojalá que la luna pueda salir sin ti. Ojalá que la tierra no te bese los pasos. Ojalá se te acabe la mirada constante, la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve. Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre.
En todos los segundos, en todas las visiones. Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones. Ojalá que la aurora, no dé gritos que caigan en mi espalda. Ojalá que tu nombre, se le olvide a esa voz.
Ojalá las paredes no retengan tu ruido de camino cansado. Ojalá que el deseo se vaya tras de ti, a tu viejo gobierno de difuntos y flores.
Ojalá se te acabe la mirada constante, la palabra precisa, la sonrisa perfecta. Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre En todos los segundos, en todas las visiones. Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.
Ojalá pase algo que te borre de pronto, una luz cegadora, un disparo de nieve. Ojalá por lo menos que me lleve la muerte, para no verte tanto, para no verte siempre...

silvio rodríguez

dilluns, d’agost 09, 2004

Crònica del pintor de realitats

Darrera el blanc fum que aboca la cassoleta de la vella pipa es dibuixa una mirada, que d’extrema intel·ligència, resulta inquietant. Entre les mans, el pinzell fermament sospès. El traç és ferm i nítid. El llenç, gran i insuficient.

Ell, amb una edat indeterminada, els cabells blancs, llargs i despentinats, treballa constantment i pacient. És el pintor de realitats, un valedor de veritats, un analista enfonsat en l’espiral de la manipulació, pou que ofega la il·lusió de compartir futur. Ell ha estat identificat com a un contrainformador perillós, que pot comprometre la seguretat dels segrestadors de democràcia i dels aigualidors de llibertats. A la censura d’un pit seminu descobert, ha respost amb les imatges que a diari ens demostren la veritable barbàrie que habita –còmodament instal·lada- el nostre paisatge quotidià: de la violència domèstica al domèstic sagnant negoci de la mort i la guerra. De la corrupció que tot ho ocupa als cervells corromputs de mandataris que tot ho justifiquen inventant noves realitats que es transformen amb el pas dels minuts; s’apel·la a l’amnèsia col·lectiva, es triomfa pel poder narcòtic del confortable dia a dia de perfil pla.

El pintor de realitats està esgotat, però acaba de trobar una ma amiga que li porta una capsa plena de colors; es miren en silenci mentre el llenç torna a omplir-se d’esperança.

(A m.g.o)

J. M. Vidal-Illanes

divendres, d’agost 06, 2004

bienvenido, presidente

Claro que bienvenido, hombre, como cualquier visitante de nuestra isla.
Faltaría más que le hiciéramos la vida imposible o nos quejáramos de su presencia. nos molesta usted como nos molestan todos los turistas que vienen aquí, algo irremediable, dicen, un efecto colateral del progreso que, dicen, proporciona este turismo, pan de nuestros hijos y única fuente de riqueza en tiempos venideros. Claro que usted no viene solo, y la movida es mayor. Pero tranquilo, como ve, hay multitud de gente que le da la bienvenida, en diarios especialmente, y qué casualidad que sean los del partido rival, el PP, los más entusiastas. No le da a usted algo qué pensar? Claro, no es muy difícil adivinar que se mueven por intereses propios, a más publicidad, más rentabilidad de sus tierras, hoteles, inversiones, especulaciones...
Otra cosa, claro que a usted no le reciben con pancartas tipo go home ni le proponen persona non grata; usted no nos metió en una guerra ilegal e inmoral, usted nos sacó de ella.
Atentamente,
LSD

el globus i tu (III)

El globus veu assolit el seu desig. Ésser objecte d'atenció d'una forma pesant i humana! El globus t'ho agraeix de la manera en què ho solen fer els globus; fa un esforç per concentrar al seu interior la major part de l'aire que conté per així fer més tova i agradable la seva superfície.
Tu trobes que és un globus una mica desinflat i això et provoca una melangiosa sensació de decadència que et deprimeix. Mentre encens una cigarreta penses en el tràgic destí dels globus que van dirigits pels vents i són víctimes del'atzar.

m.g.o.

dimecres, d’agost 04, 2004

el globus i tu (II)

Tu t'aixeques del sofà i treus una ampolla de vi de la nevera. N'omples una copa i agafes el diari. T'asseus però, no saps si per l'aire massa viciat o perquè t'aixafen els murs d'una cambra massa coneguda, obres la porta de la terrassa.Obres i surts. Et molesta la llum excessiva i quan aconsegueixes veure quelcom veus les flors i penses que de vegades les hauries de regar. Una forma vermella que es belluga t'atrau un instant però de seguida l'oblides. A la casa del davant, el gos famèlic i el seu amo vidu tenen la seva enèsima brega. Estàs a punt d'entrar i et torna a distreure una cosa vermella que es mou lentament entre els testos. Ara t'hi fixes bé i veus que és un globus ple d'aire. Penses si podria tractar-se d'un missatge dels déus i l'agafes.


m.g.o.

dimarts, d’agost 03, 2004

El globus i tu (I)

El globus que va dirigit pels vents i que sempre gaudeix de l'atzar d'aquella manera en què només ho poden fer els globus, ha arribat a una terrassa. Quan l'aire calent i enrarit que l'enlairava ha cessat, el globus ha perdut el coratge i s'ha posat en una terrassa.
El globus volteja la terrassa i s'entrebanca amb els testos i s'entretén amb els flors. Observa el color apagat que han agafat les rajoles per l'efecte de la llum tan directa. Es fixa en el raig continu i esquifit que surt d'una mànega groga. Es sorprèn de la deixadesa amable i harmònica que es respira i s'interroga sobre la naturalesa dels éssers que habiten l'indret.
El globus escolta sorolls darrere la porta. Se n'alegra i espera impacient el contacte amb un ésser pesant, amb un dels individus gravitatoris que ocupen la casa i aquesta terrassa. El globus és feliç d'il·lusió.

m.g.o.

dilluns, d’agost 02, 2004

Fins que la mort ens separi

Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats molt arrelades. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.

Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.

Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.

J. M. Vidal-Illanes