dilluns, d’agost 02, 2004

Fins que la mort ens separi

Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats molt arrelades. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.

Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.

Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.

J. M. Vidal-Illanes

3 comentaris:

Anònim ha dit...

No se, me resulta un poco duro que describas este drama diario con tanta belleza, no estamos acostumbrados (salvo los seguidores aguerridos de Manuel Vicent que si lo deben estar). La verdad es que el mensaje principal cala hondo y la cantidad de mensajes secundarios hábilmente diseminados en el texto también.

Un saludo.

Un colega de Valladolid

Anònim ha dit...

El fragment de la cançó denúncia de Tracy Chapman que heu penjat és de 1988!! No hem avançat gaire en 16 anys, no?

Aquest "Fins que la mort ens separi" m'ha deixat feta pols.

Anònim ha dit...

És realment una descripció molt bella, com diu el colega de Valladolid, que inspira una sensació de pau llargament desitjada i finalment aconseguida d'una manera brutal. Com es sentia aquest home per haver arribat a l'extrem de matar la seva dona? I la dona incapaç d'alliberar-se d'aquest llaç que l'havia de dur a una mort quasi segura? Què provoca aquesta necessitat de crear una relació de dominació-submissió, l'educació que un ha rebut, la religió?

Sigui pel que sigui, si la gent no es perdés el respecte aquestes coses no passarien. I una bona injecció d'amor propi a tanta gent que no sap alliberar-se dels seus dominadors. Un record per a totes les víctimes de la violència domèstica.

S.