dilluns, de setembre 27, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)


Truquen a la porta. De fet colpegen dues vegades i fan lliscar un sobre per davall. Et gires i observes el paper blanc obrint-se pas, traspassant la frontera del món exterior. Esperaves una visita uniformada, o la d’uns inspectors de paisà amb interrogants inquisidors per resoldre. De moment, només arriba un paper. Sense deixar de mirar el terra de l’habitació, on roman el sobre tancat, et seus a la cadira i tornes a omplir el got amb la darrera reserva de whisky.

Beus durant una llarga estona mentre fas sonar la cançó al teu cap. Quan la darrera gota d’Islay s’evapora entre els llavis, t’aixeques i amb tres passes arribes a la porta, tibes d’un extrem del sobre i l’alliberes de la pressió. L’agafes amb les dues mans i el gires mentre l’estudies detingudament. Després penses que mirar-lo amb tant deteniment, d’aquesta manera i en aquest moment, no té cap sentit. Probablement només estàs deixant que el temps passi, no frises en absolut, no estàs gens impacient per llegir i saber que conté el sobre; de fet ja creus saber que hi explica.

Deixes el paper sobre la taula i t’adreces cap el bany. Obres l’aixeta del lavabo i esperes que s’ompli d’aigua calenta, molt calenta. T’ensabones la cara i agafes la maquineta d’afaitar –esmussada per l’ús- mentre et mires i intentes reconèixer la persona a l’altra banda del mirall. Simplement t’afaites, mentre les fulles tallen els pensaments i et prepares per un comiat.

dijous, de setembre 23, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)


Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.

No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes el contingut del got.

Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.

dijous, de setembre 16, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)

Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja. L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans, mentre els glaçons tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixant un rastre aigualit al Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.

Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.

La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar les notícies. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.

dilluns, de setembre 13, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)

Fa estona que et trobes assegut davant un paper en blanc. La taula de fusta és senzilla. El llum damunt la taula és un clàssic “flexo” metal·litzat que palesa la buidor de la inspiració que no arriba. L’habitació on et trobes és la de l’hotel de sempre, la que t’acull quan pernoctes en aquesta ciutat del sud del país, molt al nord del continent. El carrer es troba en silenci, com la cançó que intentes escriure i no surt.

Devora la ploma tancada una botella de whisky gairebé buida projecta una ombra allargada cap el llit. El got ple és abraçat pels teus dits i suporta la mirada perduda dels teus ulls esvaïts. No sona cap cançó. El teu cap acostuma a estar ple de música, però avui i en aquesta hora el mutisme impera sense deixar pas a cap so que il·lumini el moment. Et gires cap el llit –seguint l’ombra de la botella- i el veus buit, amb els llençols arrugats on fa només unes hores jeia ella. La famosa gavardina blava segueix penjada d’una cadira. Ella era la música, la lletra i el temps en les llargues nits de conversa.

Ella no podia aguantar més, s’ha acomiadat per uns instants amb la intenció d’aconseguir una mica de sucre marró amb que calmar l’excés d’eufòria ara que tot torna a sortir bé. Aquest pensament et trasllada a una vella cançó que s’atura de cop. Mires el rellotge i comproves que ja fa set hores que ella ha marxat. El llit roman buit i, sospites, que potser així sigui com restarà per sempre més en la llarga nit de l’eternitat sobtada.

diumenge, de setembre 05, 2010

dimecres, de setembre 01, 2010