dijous, de setembre 23, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)


Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.

No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes el contingut del got.

Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.