divendres, de setembre 17, 2004

Crònica d’un “segon” primer dia de classe

Aquest matí l’aire era sec i anodí, el llum de les primeres hores, matisat per les cortines de punta de coixí, escalfava tènuement però agradable la taula de fusta clara de la cuina. Ilona s'ha torbat més del que és habitual en ella a enviar-se els cereals amb llet, en un ritual que es repeteix des de fa quatre anys. La veu de la mare, Olga, li arribava càlida i insistent: “Dóna’t pressa Ona –que és com li agrada dirigir-se a sa filla- que no podem fer tard”. El llaç d’encaix vermell lluïa festiu al seu coll i una lligada blanca recollia els seus cabells formant un elegant moixell, tot plegat donava un caire anormalment adult a una al·lota que no tenia més de 9 anys.

En enfilar el passeig delimitat per una renglera de cedres, la mare va sentir la pressió de la mà de la Ilona, anormalment forta, com a la recerca d’una calidesa de confort tranquil·litzant, que havia de suplir la innocència infantil extraviada entre les runes d’un gimnàs.

Un minut de silenci, un instant de ceguera, un lleuger mareig alenat per l’angunia d’una experiència recent ja de per si feixuga per a un adult assaonat, endurit, en l’hostilitat del dia a dia. Avui un policia amb vestit de camuflatge els ha rebut a la porta, l’instant ha estat immortalitzat per la sofisticació digital d’un fotògraf d’agència. Alguna cosa ja no és com abans, Ilona mira al seu voltant, una de cada quatre cadires és buida, un de cada quatre infants no ha anat a l’escola. La nina comprèn, una perla nacrada li dibuixa un rastre de records a la rosada galta, molts no hi tornaran mai, varen ser expulsats d’aquest món per la força de la irracionalitat. Els ulls emmagatzemen noves perles de dolor que aniran caient els propers dies.

Beslan. Molts bancs buits. Moltes mirades absents. Per la Ilona avui ha estat el seu “segon” primer dia d’escola d’aquest curs, el “primer” va quedar gravat amb sang, foc i olor de terror.

J. M. Vidal-Illanes

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Llegint Vidal-Illanes em cauen "perles de dolor" com anomena les llàgrimes. No és la primera vegada que em passa, en ocasions he d'aturar per que un tel aquós s'interposa entre l'ordinador i jo.

Avui he quedat atrapada al tren entre dotzenes de "niños de casa bien" de les escoles de la zona alta de Barcelona i dels afores (el Vallès pijo) i en llegir la crònica m'ha impactat especialment la descripció.

La descripció és tant real que imagino que Vidal-Illanes és un pare/mare de familia que s'ha possat en la pell d'Olga i ha descrit l'esquinç que una experiència com la de Beslan ha de provocar.

Iolanda (Barcelona)

Anònim ha dit...

No li hauriem de cercar un nom a aquest estil costumista, crític, dur i bell a l'hora, que caracteritzen els escrits i les cròniques de Vidal-Illanes?

MP

Anònim ha dit...

Tothom, jo mateix, plora de dolor i d'impotència davant aquests fets injustificables. Ara bé, què fa el govern rus davant aquests signes de gent desesperada humiliada trepitjada i oprimida com el poble txetxeni? Més repressió; les conseqüències, ja les podem intuir.

bernat torracoloms

Anònim ha dit...

d'on ha sortit aquesta cort de llepons/llepaires del tal illanes o de l'altre pi o de tal o qual...? Oh Illanes... em fas tenir tants orgasmes que no els puc comptar... oh pi , em poses que t'hi cagues... xorrades d8e gent frustrada que no sap viure i gaudir.
LSD

Anònim ha dit...

Hola LSD,

He revisat bona part dels comentaris acumulats al Blog i no he trobat cap llepada, ni llepadeta, relativa a un escrit de PI. Només he llegit comentaris que venien o no cal cas, el que m’ha creat una “gran frustració”...

D’altra banda sent una sana enveja per la teva facilitat a tenir orgasmes. Francament, jo per tenir-ne un m’ho he de currar una mica més.

PI

Anònim ha dit...

Creo que se plantea aquí, tal vez inconscientemente, el clásico debate entre lo trascendental y lo frívolo. Entre Wody Allen y Chiquito de la Calzada, entre El Séptimo sello y Aterriza como puedas, entre Kant y Corazón corazón. Supongo que una parte refleja el universo de gente frustrada que no sabe gozar de la vida y la otra parte lo forman el bloque de gente que propicia que este mundo prospere indefinidamente (mientras de divierten y viven la vida).

Vidal-Illanes puede gustar o no, tiene defensores y detractores (como podemos ver en esta misma página) pero creo que es una suerte poderlo leer aquí, después de tantos años de silencio. Yo mismo lo conocí cuando organizaba las jornadas literarias en el instituto Juan de Austria (Barcelona), especialmente cuando nos ayudó a organizar la celebración de un memorial sobre Antonio Machado y Miguel Hernández, en plena transición democrática. También nos ayudó a traer a Gonzalo Torrente Ballester al Instituto, en 1979.

Ahora que ha reaparecido escribiendo en catalán dudo mucho que les gustara que lo clasificasen. No me parece una buena idea ponerle cuños a una persona que siempre ha rehuido de clichés.

Saludos.

Un Colega de Valladolid

Anònim ha dit...

No li hauriem de cercar un nom a aquest estil costumista, crític, dur i bell a l'hora, que caracteritzen els escrits i les cròniques de Vidal-Illanes?
Buf! otra vez a la carga. Como se puede ser tan contundente y sutil a la vez? Tu capacidad para desvelar argumentos de forma indirecta, como si la cosa "pasara por ahí", accidentalmente. Y el desenlace final, sobre unos argumentos de jaulas y pájaros, implícito, triste (pero como siempre, bello).
Vidal-Illanes torna amb un nou escrit colpidor
Segueixo opinant que forma i contingut encaixen molt equilibradament i el resultat final em te captivada
Descriure fets tant durs amb una bellesa tant poc comuna pot resultar extrany
No se, me resulta un poco duro que describas este drama diario con tanta belleza, no estamos acostumbrados (salvo los seguidores aguerridos de Manuel Vicent que si lo deben estar). La verdad es que el mensaje principal cala hondo y la cantidad de mensajes secundarios hábilmente diseminados en el texto también.
És realment una descripció molt bella, com diu el colega de Valladolid, que inspira una sensació de pau llargament desitjada i finalment aconseguida d'una manera brutal
no se com tu fas vidal-illanes, pero descrius sempre lo que jo pens, pero que no sabria escriure, encara que tengis un llinatge pijo, o aristocrata m'encanta com transformes lo cuotitia en poesia pero donant canya a l'actualitat, ets un fenomen i seguex aixi
gracies per ser tant contundent
Vidal-Illanes: m'agrada com fa que poques paraules diguin tant. També m'agrada com presenta la realitat del dia a dia amb una enorme càrrega estètica, sense ser barroca. El missatge harmonitza amb l'estil, i ni estil ni missatge competeixen per predominar. Nomès he llegit tres o quatres columnes seves i ni tan sols sé si és vosté home o dona, però si que m'identifico amb la sensibilitat que demostra, sense gènere però molt humana... que dieu que no són llepons????????? LSD

Anònim ha dit...

Tu no has manifestat mai el teu acord o el que penses o sents en positiu de ningú? Mai has valorat la feina d’un altre i l’has premiat amb un comentari sincer? Qualsevol valoració favorable que puguis fer és una llepada? Només saps atacar quan una cosa no és del teu gust? No pots pensar que hi ha més gent disposada a esforçar-se en realitzar comentaris que expressen les seves inquietuds, les seves pors, les seves impotències, i això ho facin reconeixent la feina d’una persona que demostra una qualitat i constància, com a persona, escriptor i periodista?

Què hi ha de dolent o d’insultant que hi hagi gent disposada a recolzar una feina?

No estàs ofenent a tota una sèrie de persones que probablement ni tan sols es coneixen entre elles i ni coneixen personalment a Vidal-Illanes?

LSD: pensa-ho una mica més.

Iolanda (Barcelona)

altair971 ha dit...

Com es desprèn del teu escrit, no has trobat gaires llepades a PI. Continuo pensant que equivoques el teu discurs. A Vidal-Illanes li han dit moltes coses –fins i tot “fill de puta”- algunes –moltes- de positives i d’altres crítiques constructives on posen de manifest les contradiccions en el seu estil i continguts –tu mateix ho has escrit-. També l’han intentat ridiculitzar –tu te’n dus una bona quota- i d’altres passen d’ell –hi ha molta gent que ha fet comentaris a d’altres “post” i cap en referència a un escrit de Vidal-Illanes-.

No obstant li hem demanat si podem publicar aquí la seva adreça de correu –que acostuma a ressenyar-la quan firma un escrit en premsa i revistes amb suport de paper- i ens ha donat conformitat per tal que pugueu escriure-li i “cantar-li” la vostra opinió sincera, sigui quina sigui, en el cas que us talli fer-ho al Blog. Sort!

jmvidal-illanes@telefonica.net

PI

Anònim ha dit...

Eh, PI, no crec que calgui a ningú aquesta adreça. Es pot tallar qui es troba sol davant opicions contràries, o en minoria, però algú que té el recolzament de tots els comentaris excepte els de LSD per què s’hauria de tallar? En qualsevol cas si algú té motius per a tallar-se és LSD i no ho farà, oi? Jo espero seguir trobant els comentaris de tothom, LSD inclòs. De moment ens té molt entretinguts.

De tant en tant està bé recordar el refranyer: A palabras necias, oidos sordos.

Bona nit!

Susanna

Anònim ha dit...

Lamento molt afegir-me als aduladors de Vidal-Illanes (llepons-llepaires), però aquest escrit sobre la tragèdia de Beslan és del millor que he llegit en molt temps, fins i tot supera molts escrits de columnistes regulars de premsa i revistes (dels que soc àvida lectora i crítica).

B. B.

Anònim ha dit...

"no se com tu fas vidal-illanes, pero descrius sempre lo que jo pens, pero que no sabria escriure, encara que tengis un llinatge pijo, o aristocrata m'encanta com transformes lo cuotitia en poesia pero donant canya a l'actualitat, ets un fenomen i seguex aixi
gracies per ser tant contundent
LSD

divendres, juliol 30, 2004"

Vaja, LSD, tu també formes part de la colla. Aquest comentari el vas penjar a dos textos de Vidal Illanes. Per què et sorprèn que ho fem els altres?

Susanna