dijous, de desembre 09, 2004

L'esfera

L’esfera girava sobre l’eix, pesada, lluenta, amb metàl·lica sonoritat; dret davant seva, jo, buit de sensacions, deixava que l’aire fred que generava la subtilment veloç rotació s’anés incrustant a les parpelles. Em costava mantenir la mirada fixa sobre la irisada bola. Ella destacant entre la foscor del fons, exercia un hipnòtic efecte en algun racó de la consciència. A mida que la velocitat de gir augmentava, la bola s’anava transparentant i perdia la densitat dels cossos opacs per a oferir una imatge onírica tridimensional que em remuntava a un llunyà passat ja oblidat. L’oblit deixà pas a la foscor dels records que revenien reconstruïts falsament, confusa. Volta darrera volta el passat i el present es combinaven aleatòriament però nítida; la realitat cobrava forma però es reconstruïa ressorgida d’una cadena de disfuncions que generaven nous escenaris, nous personatges, deformacions dels que algun dia varen ésser i avui no.

L’esfera girava i a cada volta m’allunava dels meus. Les mirades distants, el llenguatge soterrat, transcorrien per rutes paral·leles que qualque dia s’entroncaran en la comprensió d’un punt en la línia de l’infinit.

PI

4 comentaris:

Anònim ha dit...

hola PI, sóc jo, l'astronauta psicòleg LSD, em pots dir des de quin planeta emets aquests missatges, vols que et vinguem a rescatar? estàs bé? tenim una nau amb jacuzzi que és la òstia. digues on ets i de seguida venim. no pateixis

Anònim ha dit...

Ei, jo m'apunto al jacuzzi, puc?

Susanna

Comandant PI ha dit...

L’aigua brollava obrint-se camí des de les entranyes de la terra. Els colors ocres i verds òxid solidificaven les sensacions; jo, dret amb els ulls tancats i els peus mullats, sentia formar part del procés i encadenava els arguments de la sentència. El cigne obria les ales i abraçava els pensaments incomplets que s’esmunyien entre les rengleres formades per les plomes. Els pensaments queien a terra i mesclats amb els ocres i òxids tornaven fluids lleus que eren absorbits per les aigües que, tancant un cicle de brevetat, tornaven a ser engolides per les pedres, amb un remor sec i harmoniós. Les sentia dins: no m’alliberis! eren les paraules que et volia dir.

Anònim ha dit...

PI, ets molt complicat...

Susanna