divendres, de novembre 26, 2004

En el túnel de l'oblit

Avui l’he tornada a veure, s’havia encorbat fins a perdre aquella estampa àgil i fugissera que tant t’encisava. Recordes? Caminava com si no existís la força de gravetat; es movia com si res habités al seu voltant; mirava per a observar-te però sense que tu la veiessis els ulls, que s’havien avançat als interrogants que tu encara no t’havies plantejat.

L’he tornada a veure, i avui, en creuar-li la mirada, en ajudar-la a agafar el gaiato, en no entendre la seva pregunta: “havies estat mai en aquesta casa?”; en respondre-li “no recordes que havia viscut un any, aquí, amb tu?”... he abandonat tota esperança de reviure els perduts instants que en un instant perdut varen esmaperdre’m en la semihombra d’una cantonada perduda, com els moments, com la seva memòria.

En veure-la, avui, he tornat a la realitat; ens hem menjat els seus dolços preferits, desprès que les paraules “que bons! Mai no els havia provat, aquests dolços”, m’entravessessin l’ànima.

Avui, l’he tornada a veure? Ja no estic segur de si ella era ella.

J. M. Vidall-Illanes

4 comentaris:

Anònim ha dit...

I fa mal, molt mal, quan la/el tens davant i te n'adones que s'acaba, perquè les mirades ja no són les que tu coneixies, ni les respostes les que esperes...I segueix amb tu i no saps com dir-li ni què dir-li ni què entèn ni si se n'adona de que se'n va...

Anònim ha dit...

Els dos darrers escrits sobre la vellesa fan mal. És veritat que els retrats de Vidal-Illanes, a primera vista, sempre son tristos; però amb una segona o tercera llegida descobreixes un rerafons reivindicatiu, inconformista, de no resignació. Com a mínim això és el que sento en revisar els texts (a més d'una certa incomoditat: les llàgrimes que no acaben de saltar m'enterboleixen la vista, però no m'impedèixen veure la realitat despullada que ens descriu V-I).

Iolanda

Anònim ha dit...

Avui he entrat aquí per primera vegada i m'agrada tot el que he llegit.

Sobre aquest túnel d'oblit, a mi també m'ha "tocat" el text. Crec que la tristesa que pot produir aquest fragment és producte del realisme i la contundència amb que està escrit. La claretat i l'estil tant directe és el que fa mal.

Sabéu si hi ha manera de contactar amb Vidal-Illanes?

Gràcies.

Nuria

altair971 ha dit...

Hola Nuria, benvinguda a ECLèCTIA. Pots contactar amb Vidal-Illanes a l'adreça següent:

jmvidal-illanes@telefonica.net

Esperem que et converteixis en una assidua visitant d'aquest blog. Per més informació de com col·laborar pots mirar els post d'octubre.

altair971