dimecres, de març 14, 2012
dissabte, de febrer 25, 2012
Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”… (1981-2012) #primaveravalenciana
Caminaves de tornada a casa. Tot semblava normal i gris. Les olors de sempre que esmorteïen el rastre dels tarongers. Els llums del carrer prenent intensitat mentre el cel s’apagava. L’aire fred a la cara. Caminaves distret, com de costum, pensant en els problemes per arribar a final de mes. Només era 23 de febrer i el rebost, com la cartera, el tenies gairebé buit.
Anaves capcot per la penombra de l’avinguda, sense prestar atenció al teu voltant, quan de sobte un soroll que et semblà familiar et tornà a la realitat del carrer. Cercares l’excavadora amb la seva eruga rodant i no la trobares, tanmateix no era hora de feinejar. En comptes d’això un monstre panxut, verd fosc i terrorífic, avançava pesat pel bulevard obrint pas a una desfilada d’artefactes mortífers. Uns cuirassats, uns tancs, amb els canons i les torretes armades, enfilant una destinació canviant, se desplaçaven prenent part de quelcom que ignoraves encara. Esguardares a fons i no veires cap equip de filmació, consultares el rellotge i pensares que eres al 1981. (Seguir llegint...)
dimecres, de febrer 22, 2012
Crònica d’una estudiant i una mirada al futur
by J. M. Vidal-Illanes
Brandies un llibre amb els ulls ben oberts i creixies en principis i en ideals. Mirares per primer cop un noi que et feia estremir quan ell et tornava l’esguard; i la poesia et regalà explicacions insospitades durant llargues hores de solitud i timidesa. Eres molt jove i per això no pensaves en un futur llunyà, només en el demà o el demà passat. Però l’avui t’obligava a rossegar una sèrie de llosses que no havies triat i que et despertaven disconformitat. Alguna cosa no encaixava, algunes peces del complex puzle de la vida que et tocava lidiar no falcaven i moltes d’altres les voldries canviar. ¿Això era tot? ¿Viure al capdavall d’una pinya esclafada pel pes d’enemics invisibles?
Amb els teus col·legues començares a parlar, a discutir, a entendre els mecanismes, a sentir-te viva. I seguires creixent, alimentada per l’entusiasme d’un corriol de solucions que havien de conduir a millorar les coses. El passat ocultava davall les estores una muntanya de fracassos que havien deformat l’orografia de la història recent, i tu i molts d’altres no us conformàveu. Ni tan sols la indignació suposava un estímul prou encoratjador: calia donar una volta més a tot, fugir de la resignació que succeïa a la sensació de derrota, a la percepció de que res no anava a canviar; a mirar més enllà que els vostres vells a qui atribuíeu part de responsabilitat sobre l’estat de la qüestió.
I escoltaves Troy Von Balthazar, i llegies L’art d’estimar d’Erich Fromm. Eres una mica diferent tot i que t’esforçaves en ser “normal” i a evitar veure’t marginada. Malgrat el moment que vivies a casa, al teu voltant, et semblava que hi havia motius per saltar, per combatre el fred social amb imaginació.
Un dia el fred va entrar en les vostres vides a través d’unes aules abandonades per la degradació del sistema. Estudiaves i ho volies fer bé, però a algú li era completament indiferent la situació de l’educació que t’havia tocat viure, de la qualitat d’allò que rebíeu a l’institut. El voluntarisme d’uns professionals marginats no podien amb un enemic en forma de retallades econòmiques, d’acomiadaments, de pressió i d’amenaces. Un dia us embolicàreu en flassades i l’estúpid de torn digué que donàveu una mala imatge, però no va donar cap solució; res més lluny de la realitat: l’estupidesa es va aliar amb la tossudesa i no va quedar cap més solució que sortir al carrer a mostrar alguna cosa més que mantes per combatre el fred. Mentre tant banquers rescatats s’escalfaven amb bitllets tacats per desnonaments de vides indefenses.
I sortíreu al carrer, i al carrer us esperava una sorpresa: la provocació, la intimidació, la guerra de nervis, la violència en forma de mirades i d’amenaces que després va prendre cos amb empentes, guitzes i força bruta aplicada indiscriminadament contra menors indefensos i alguns majors que us donaven suport. I a mi tot això em recordà una època que pensava superada i no sabia si mirar cal el passat o cap el futur. Mirés on mirés només veia un horitzó enfosquit amb núvols de tempesta. No sé que veus tu, ho ignoro, però desitjo que l’horitzó que albires sigui més bell i clar que el que puc llegir jo.
Creixeràs i la força de la teva preparació et permetrà avançar cap els teus ideals, però mai no oblidaràs les puntades de peu que reberes indefensa al terra, cobrint el cap intentant evitar que te’l destrossessin unes botes reforçades. Segurament el futur que viuràs no serà exactament com l’esperaves, però això és el que ens ha passat a molts dels que us hem precedit; els més afortunats hem aconseguit perfilar els somnis i quedar-nos amb el millor d’una vida plena d’objectius abandonats a la vorera d’un desert que hem travessat amb molt d’esforç. La vida és una lluita contínua i unes guitzes més o menys no ens han de fer abandonar-la.
Avui el cel es pintava clar i el fred ha donat una treva. Al carrer no hi havia massa optimisme, però el carnaval s’ha vestit de crisi total i s’ha rigut una estona de tot. Demà espera altra cop el carrer, és de les poques coses que ens queda: no perdre de vista qui som nosaltres i qui són els altres. Sé que et recuperes de les ferides, les físiques i les morals: caldrà perseverar i recuperar forces, i a mi només em queda desitjar-te molta sort, noia, on sigui que et dugui aquesta llevantada que ara t’agita els cabells mentre penses, amb un llibre a la ma, que no s’ha de donar res per perdut i que la vostra generació millorarà l’herència rebuda.
© 2012 J. M. Vidal-Illanes
Brandies un llibre amb els ulls ben oberts i creixies en principis i en ideals. Mirares per primer cop un noi que et feia estremir quan ell et tornava l’esguard; i la poesia et regalà explicacions insospitades durant llargues hores de solitud i timidesa. Eres molt jove i per això no pensaves en un futur llunyà, només en el demà o el demà passat. Però l’avui t’obligava a rossegar una sèrie de llosses que no havies triat i que et despertaven disconformitat. Alguna cosa no encaixava, algunes peces del complex puzle de la vida que et tocava lidiar no falcaven i moltes d’altres les voldries canviar. ¿Això era tot? ¿Viure al capdavall d’una pinya esclafada pel pes d’enemics invisibles?
Amb els teus col·legues començares a parlar, a discutir, a entendre els mecanismes, a sentir-te viva. I seguires creixent, alimentada per l’entusiasme d’un corriol de solucions que havien de conduir a millorar les coses. El passat ocultava davall les estores una muntanya de fracassos que havien deformat l’orografia de la història recent, i tu i molts d’altres no us conformàveu. Ni tan sols la indignació suposava un estímul prou encoratjador: calia donar una volta més a tot, fugir de la resignació que succeïa a la sensació de derrota, a la percepció de que res no anava a canviar; a mirar més enllà que els vostres vells a qui atribuíeu part de responsabilitat sobre l’estat de la qüestió.
I escoltaves Troy Von Balthazar, i llegies L’art d’estimar d’Erich Fromm. Eres una mica diferent tot i que t’esforçaves en ser “normal” i a evitar veure’t marginada. Malgrat el moment que vivies a casa, al teu voltant, et semblava que hi havia motius per saltar, per combatre el fred social amb imaginació.
Un dia el fred va entrar en les vostres vides a través d’unes aules abandonades per la degradació del sistema. Estudiaves i ho volies fer bé, però a algú li era completament indiferent la situació de l’educació que t’havia tocat viure, de la qualitat d’allò que rebíeu a l’institut. El voluntarisme d’uns professionals marginats no podien amb un enemic en forma de retallades econòmiques, d’acomiadaments, de pressió i d’amenaces. Un dia us embolicàreu en flassades i l’estúpid de torn digué que donàveu una mala imatge, però no va donar cap solució; res més lluny de la realitat: l’estupidesa es va aliar amb la tossudesa i no va quedar cap més solució que sortir al carrer a mostrar alguna cosa més que mantes per combatre el fred. Mentre tant banquers rescatats s’escalfaven amb bitllets tacats per desnonaments de vides indefenses.
I sortíreu al carrer, i al carrer us esperava una sorpresa: la provocació, la intimidació, la guerra de nervis, la violència en forma de mirades i d’amenaces que després va prendre cos amb empentes, guitzes i força bruta aplicada indiscriminadament contra menors indefensos i alguns majors que us donaven suport. I a mi tot això em recordà una època que pensava superada i no sabia si mirar cal el passat o cap el futur. Mirés on mirés només veia un horitzó enfosquit amb núvols de tempesta. No sé que veus tu, ho ignoro, però desitjo que l’horitzó que albires sigui més bell i clar que el que puc llegir jo.
Creixeràs i la força de la teva preparació et permetrà avançar cap els teus ideals, però mai no oblidaràs les puntades de peu que reberes indefensa al terra, cobrint el cap intentant evitar que te’l destrossessin unes botes reforçades. Segurament el futur que viuràs no serà exactament com l’esperaves, però això és el que ens ha passat a molts dels que us hem precedit; els més afortunats hem aconseguit perfilar els somnis i quedar-nos amb el millor d’una vida plena d’objectius abandonats a la vorera d’un desert que hem travessat amb molt d’esforç. La vida és una lluita contínua i unes guitzes més o menys no ens han de fer abandonar-la.
Avui el cel es pintava clar i el fred ha donat una treva. Al carrer no hi havia massa optimisme, però el carnaval s’ha vestit de crisi total i s’ha rigut una estona de tot. Demà espera altra cop el carrer, és de les poques coses que ens queda: no perdre de vista qui som nosaltres i qui són els altres. Sé que et recuperes de les ferides, les físiques i les morals: caldrà perseverar i recuperar forces, i a mi només em queda desitjar-te molta sort, noia, on sigui que et dugui aquesta llevantada que ara t’agita els cabells mentre penses, amb un llibre a la ma, que no s’ha de donar res per perdut i que la vostra generació millorarà l’herència rebuda.
© 2012 J. M. Vidal-Illanes
dimecres, de gener 18, 2012
dilluns, de gener 16, 2012
Pleniluni a RC
Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.
Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure. (llegir més...)
http://relatsencatala.cat/relat/pleniluni/1036321
Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure. (llegir més...)
http://relatsencatala.cat/relat/pleniluni/1036321
dimecres, de novembre 30, 2011
dimarts, de novembre 29, 2011
Solitud a Aïllat (J. M. Vidal-Illanes)
Solitud
by J. M. Vidal-Illanes
Caminaves per un passeig imaginari. No feia vent, ni una fulla s’arrossegava pel terra. La teva ombra no apareixia projectada al trespol. [llegir més...]
http://aillat.wordpress.com/2011/11/29/solitud/
by J. M. Vidal-Illanes
Caminaves per un passeig imaginari. No feia vent, ni una fulla s’arrossegava pel terra. La teva ombra no apareixia projectada al trespol. [llegir més...]
http://aillat.wordpress.com/2011/11/29/solitud/
dimecres, de novembre 23, 2011
dilluns, de novembre 07, 2011
dimecres, de novembre 02, 2011
El violinista
by J. M. Vidal-Illanes
Soc una persona que, des de sempre, visc instal·lada en el sac dels condemnats a romandre. M’he passat mitja vida esperant encara que sovint no he tingut molt clar que redimoni esperava, però el fet és que he fet acopi d’una extraordinària capacitat d’espera. També he de dir que tinc el nefast costum d’arribar amb uns quants minuts d’antelació a les cites, això explicaria –i justificaria– que sovint espero perquè soc un xic beneit; però part del problema s’agreuja amb el fet que he adoptat el no menys nefast hàbit de citar-me amb gent que sempre fa tard i que per tant fa que sumi el temps que duc esperant –pel fet d’haver arribat abans– amb el temps que he d’esperar perquè l’altre arriba tard. Si tot això us ho contés des de l’interior de la cabina dels germans Marx potser adquiriria alguna mena de dimensió lògica, encara que tampoc no sé ben bé perquè acabo de dir això; però no, ho conto des de la terrassa del Bar Bosch un dia primaveral d’aquesta tardor absurda que ens convida, un pic més, a fer el darrer capfico a la platja (el problema és que a aquestes alçades ja m’he cansat de fer la “darrera” nedada de l’any), i a més, com que duc mitja hora esperant, ja vaig pel tercer Dry Martini i tinc les neurones fent ball de bot. [llegir més...]
Soc una persona que, des de sempre, visc instal·lada en el sac dels condemnats a romandre. M’he passat mitja vida esperant encara que sovint no he tingut molt clar que redimoni esperava, però el fet és que he fet acopi d’una extraordinària capacitat d’espera. També he de dir que tinc el nefast costum d’arribar amb uns quants minuts d’antelació a les cites, això explicaria –i justificaria– que sovint espero perquè soc un xic beneit; però part del problema s’agreuja amb el fet que he adoptat el no menys nefast hàbit de citar-me amb gent que sempre fa tard i que per tant fa que sumi el temps que duc esperant –pel fet d’haver arribat abans– amb el temps que he d’esperar perquè l’altre arriba tard. Si tot això us ho contés des de l’interior de la cabina dels germans Marx potser adquiriria alguna mena de dimensió lògica, encara que tampoc no sé ben bé perquè acabo de dir això; però no, ho conto des de la terrassa del Bar Bosch un dia primaveral d’aquesta tardor absurda que ens convida, un pic més, a fer el darrer capfico a la platja (el problema és que a aquestes alçades ja m’he cansat de fer la “darrera” nedada de l’any), i a més, com que duc mitja hora esperant, ja vaig pel tercer Dry Martini i tinc les neurones fent ball de bot. [llegir més...]
dimarts, d’octubre 25, 2011
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’aquest dilluns (o un altre qualsevol)
Crònica d’aquest dilluns (o un altre qualsevol)
No et podies aixecar, gairebé no havies dormit, la nit i la tempesta no et deixaren jugar a escacs tranquil·lament amb el somni d’un despertar millor, d’un nou dia sense cartrons ni caixers de bancs, sense l’amarga dolçor d’un vi en tetra-brik, sense la llauna on fas dipositar les monedes que pidoles. Els primers treballadors de l’oficina bancària comencen a entrar i t’expulsen en silenci. T’aixoplugues en l’entrada d’un pàrquing, però els atrafegats cotxes comencen a sortir amb una febre persistent ofegada pel temps que manca: tothom sembla fer tard. Algú passa amb la música a tot drap i sents el I Don't Like Mondays que et du llunyans records de finals dels anys 1970. A tu els dilluns et són completament indiferents, com els dimarts, com la llista completa dels dies de la setmana. Te’n fas fum d’aquelles persones que malden del dia dedicat a la lluna, per a tu les oportunitats es troben a molts metres baix terra, amb un calendari sense dies, amb uns dies sense hores. El jorn en què entrares en l’exclusió et feres argonauta en una mar d’injustícia. Encara no has trobat la porta de l’infern i ja has abandonat tota esperança. Potser, penses, l’infern sigui un transsumpte dolç del teu esdevenir a la terra.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
No et podies aixecar, gairebé no havies dormit, la nit i la tempesta no et deixaren jugar a escacs tranquil·lament amb el somni d’un despertar millor, d’un nou dia sense cartrons ni caixers de bancs, sense l’amarga dolçor d’un vi en tetra-brik, sense la llauna on fas dipositar les monedes que pidoles. Els primers treballadors de l’oficina bancària comencen a entrar i t’expulsen en silenci. T’aixoplugues en l’entrada d’un pàrquing, però els atrafegats cotxes comencen a sortir amb una febre persistent ofegada pel temps que manca: tothom sembla fer tard. Algú passa amb la música a tot drap i sents el I Don't Like Mondays que et du llunyans records de finals dels anys 1970. A tu els dilluns et són completament indiferents, com els dimarts, com la llista completa dels dies de la setmana. Te’n fas fum d’aquelles persones que malden del dia dedicat a la lluna, per a tu les oportunitats es troben a molts metres baix terra, amb un calendari sense dies, amb uns dies sense hores. El jorn en què entrares en l’exclusió et feres argonauta en una mar d’injustícia. Encara no has trobat la porta de l’infern i ja has abandonat tota esperança. Potser, penses, l’infern sigui un transsumpte dolç del teu esdevenir a la terra.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
dimarts, d’octubre 11, 2011
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un escull
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un escull
Crònica d’un escull
El vent de tardor aixeca onades que dibuixen pantalles d’aigua esmicolada. Ensumes l’aire que penetra fred i el tastes com qui examina un vell vi. Mires dins la sala i sents la música de Marsalis que recorre els recons, jugant amb els mobles, amb l’estora, amb els quadres de les parets. I el so de trompeta trencada s’atura desafiant davant una obra que estimes molt. L’escena abstracta representa un mar embogit que engoleix el que semblen les restes d’un naufragi. No hi ha figures, només colors i les ombres d’allò que va succeir minuts abans que el pintor enllestís la seva creació efímera.
Tornes a la mirada de l’horitzó que roman indiferent a la teva existència. Aquí la mar també ha embogit impulsada pel vent de tramuntana. Els esculls aixequen niguls. Els niguls cauen contra la mar amb violència i es fonen en una lluita de circ romà. Al fons un vaixell que no veus frisa d’arribar a port. I tu avui et sents estàtic al bell mig de canvis sobtats. No saps quina peça moure, no te’n queden gaires peons. El tauler mosta molts quadrats blancs i negres buits, amb la mancança d’antics ocupants vençuts. I romans dret violat per la música que ara t’engoleix mentre esperes com una roca a l’aguait del vaixell perdut.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
Crònica d’un escull
El vent de tardor aixeca onades que dibuixen pantalles d’aigua esmicolada. Ensumes l’aire que penetra fred i el tastes com qui examina un vell vi. Mires dins la sala i sents la música de Marsalis que recorre els recons, jugant amb els mobles, amb l’estora, amb els quadres de les parets. I el so de trompeta trencada s’atura desafiant davant una obra que estimes molt. L’escena abstracta representa un mar embogit que engoleix el que semblen les restes d’un naufragi. No hi ha figures, només colors i les ombres d’allò que va succeir minuts abans que el pintor enllestís la seva creació efímera.
Tornes a la mirada de l’horitzó que roman indiferent a la teva existència. Aquí la mar també ha embogit impulsada pel vent de tramuntana. Els esculls aixequen niguls. Els niguls cauen contra la mar amb violència i es fonen en una lluita de circ romà. Al fons un vaixell que no veus frisa d’arribar a port. I tu avui et sents estàtic al bell mig de canvis sobtats. No saps quina peça moure, no te’n queden gaires peons. El tauler mosta molts quadrats blancs i negres buits, amb la mancança d’antics ocupants vençuts. I romans dret violat per la música que ara t’engoleix mentre esperes com una roca a l’aguait del vaixell perdut.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
dimarts, d’octubre 04, 2011
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un ou estrellat
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un ou estrellat
Crònica d’un ou estrellat
Tornes tard de la feina –tanta sort que encara n’hi tens– i t’has aturat un moment a comprar pa. Els prestatges del forn estan pràcticament buits i no tens massa per triar. El forner és tot un espectacle digne d’una obra de Ionesco. Està pastant per a la fornada de demà i quan et veu entrar et fa un cop de cap que interpretes com un «Ara venc». L’home deu tenir prop de setanta anys, però n’aparenta només cinquanta i tants. Sempre ha estat allà, a l’obrador, amb el mateix despentinat de cabells llibertaris que ara s’expressen amb un blanc mimètic amb la farina que hi fa servir. Així el recordes des que eres un al·lot, al forn res sembla haver canviat. Només el barri vell pot amagar un tresor com aquest establiment que suporta els embats de la modernitat fent miracles en forma de fogasses de pa moreno, coques de trempó, ensaïmades, robiols, cocarrois, doblegats... Hi venen d’enfora a comprar-ne.
Demanes una barra clàssica, de les que tenen les puntes estretes, la panxa ample i el cos una mica aplanat. Sempre has pensat que és el millor pa per mullar el vermell de l’ou estrellat. Surts feliç d’aquell monument viu i recorrent unes poques passes obres la porta del carrer i enfiles les escales de casa. A dalt encens els llums de la sala, poses un disc de Youssou n’Dour i vas cap a la cuina. Et serveixes un Pla i Llevant negre de criança i assaboreixes unes olives trencades que havies empotat l’any passat amb fonoll marí. Et poses el davantal i encens el foc. L’oli espès a la paella, molt calent. L’ou a la ma, prèviament rentat, l’esclates en colpejar-lo contra el cantó d’un plat, amb una ma l’obres en dues mitges parts i curosament mires com es dibuixa un cercle blanc perfecte amb el rovell centrat, com t’agrada a tu. Pocs segons al foc, el temps just per a que qualli el blanc preservant quasi cru el nucli groc: la perfecció d’una petita obra d’art preparada per ser violada amb un bocí de pa que escamparà una onada ataronjada sobre la neu calenta; plaer efímer, composició breu.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
Crònica d’un ou estrellat
Tornes tard de la feina –tanta sort que encara n’hi tens– i t’has aturat un moment a comprar pa. Els prestatges del forn estan pràcticament buits i no tens massa per triar. El forner és tot un espectacle digne d’una obra de Ionesco. Està pastant per a la fornada de demà i quan et veu entrar et fa un cop de cap que interpretes com un «Ara venc». L’home deu tenir prop de setanta anys, però n’aparenta només cinquanta i tants. Sempre ha estat allà, a l’obrador, amb el mateix despentinat de cabells llibertaris que ara s’expressen amb un blanc mimètic amb la farina que hi fa servir. Així el recordes des que eres un al·lot, al forn res sembla haver canviat. Només el barri vell pot amagar un tresor com aquest establiment que suporta els embats de la modernitat fent miracles en forma de fogasses de pa moreno, coques de trempó, ensaïmades, robiols, cocarrois, doblegats... Hi venen d’enfora a comprar-ne.
Demanes una barra clàssica, de les que tenen les puntes estretes, la panxa ample i el cos una mica aplanat. Sempre has pensat que és el millor pa per mullar el vermell de l’ou estrellat. Surts feliç d’aquell monument viu i recorrent unes poques passes obres la porta del carrer i enfiles les escales de casa. A dalt encens els llums de la sala, poses un disc de Youssou n’Dour i vas cap a la cuina. Et serveixes un Pla i Llevant negre de criança i assaboreixes unes olives trencades que havies empotat l’any passat amb fonoll marí. Et poses el davantal i encens el foc. L’oli espès a la paella, molt calent. L’ou a la ma, prèviament rentat, l’esclates en colpejar-lo contra el cantó d’un plat, amb una ma l’obres en dues mitges parts i curosament mires com es dibuixa un cercle blanc perfecte amb el rovell centrat, com t’agrada a tu. Pocs segons al foc, el temps just per a que qualli el blanc preservant quasi cru el nucli groc: la perfecció d’una petita obra d’art preparada per ser violada amb un bocí de pa que escamparà una onada ataronjada sobre la neu calenta; plaer efímer, composició breu.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)