Poesia breu

Oblit

L'oblit apagà el caliu del record
i el vent escampà les cendres
de les nits sense llençols
perfumades pel teu coll.


Comiat

Esperes assegut al darrer graó
amb la pell freda i esquinçada
les petjades són ombres esvaïdes
els minuts tenen gust a comiat.


Et busco i no hi ets

El rellotge i el silenci
desplegaran un camí de fulls en blanc,
com la neu que es desfà entre els meus llavis,
com els records que juguen furtius
entre els llençols on tot començà.

#17M

III Dia de la poesia catalana a internet

lletrA - UOC

Bona gent

No, si en els fons tens raó, ets massa bona persona. Et maltracten i et duen per on volen i ni xistes. Bé, remugues un poc, però després creus com un be cap a l'escorxador.

Te'n recordes quan ens van prohibir fumar a establiments públics? Vas despotricar quatre dies i a la llarga ho vas acatar, i ara et sembla lògic i normal. Quin mal rotllo t'agafa si qualcú fuma davant teu sense demanar permís!

T'han anat llevant drets, et paguen manco per més feina, treuen gent de casa seva per uns pocs rebuts impagats. I què? Vas participar en quatre concentracions, declaracions i casserolades, i després tothom a ca seva i tot igual.

Ets un revolucionari de bar, la força se t'esmuny per la boca. 

En una situació com l’actual hi ha una inusual serenitat que s’agraeix per mantenir la convivència i l’ordre social, però que no se mereixen els responsables de l’estat en què ens trobam.

Pensaves que no teníem més opció que triar entre polítics ineptes o corruptes. I ara han aconseguit uns espècimens que gaudeixen de les dues característiques alhora... i especuladors imprudents, entitats financeres descontrolades i empresaris sense escrúpols que se n’aprofiten. 

Massa sort tenen que la majoria de l’espècie humana sigui bona gent. 

Des de petit t'han ensinistrat com un animal de circ per ser respectuós i per la submissió. Docilitat. És el que esperen.  Paciència i resignació.

I el més trist és que aquests encorbatats que surten rient als mitjans de comunicació ni s'imaginen la sort que tenen que siguis tan bona persona.

– M’han dit que a Islàndia... 

Ja, però aquesta és una altra història.

De tota la vida

M’agrada preparar calamars plens al forn, jo els hi pos pinyons i trossets de poma confitada, i canyella i... Però ella me diu que així no es fan, què són aquestes animalades, així no és com ho feia mumare, ni s’àvia... I acab cuinant a les seves ordres; més bé, a les dels seus avantpassats.... 

Quant a les relacions, he d’anar amb peus de plom. Si li dic a qui acaba de tenir un fill felicitats!, ella somriu, però després me replega a part i me recrimina com que felicitats? Sempre s’ha dit enhorabona! I acab cap cot talment un be camí de l’escorxador.

Li suggeresc fer un arròs de la terra per dinar, amb monyaco, per descomptat. Me mira amb un posat seriós que me fa sentir petit petit, i me diu açò no és menjar d’ara, sembla mentida que no sàpigues que ho hem de fer més endavant, com s’ha fet sempre. I acab fent un oliaigua amb figues de tota la vida.

En tots els aspectes de l’existència, he d’estar a l’aguait, no fos que transgredís algun detall de qualque protocol ancestral...

Hauries d’estar un poc més atent a les coses, no es pot fer tot de qualsevol manera, aquí tenim unes tradicions, de tota la vida, me diu enfilant el passadís... i es queda tan tranquil·la.

I mentre s’allunya ho va repetint com una salmòdia: De sempre, de tota la vida!

Me la mir amb una mescla d’admiració i condescendència.  

–Però, a vam, tu quants anys tens?

Manel Gómez Olives 2013 
mgolives@hotmail.com

Terra incognita

És curiós com alguns llocs que solem freqüentar en una època esdevenen desconeguts si hi tornam passat un temps. 

Una platja, un restaurant, una llibreria, un racó secret al camp que vas descobrir fa segles, el barri on vas viure d’estudiant. Hi tornes i ja no s’assembla gens a allò que recordaves.

Una ciutat que vas visitar fa vint anys, un bar que vas tancar fa dos mesos, una dona que vas conèixer fa tres dies.

Canvien i es transmuten, i ja no són el que eren ahir.

No seré jo qui jutgi la bondat o perversió d’aquest fet, encara que de vegades s’agraeix alguna variació dintre del bucle existencial on esteim immersos...

Ha variat la realitat o has canviat tu?

No ho sé, però per si de cas, convé començar cada jornada amb el mateix esperit que un explorador vuitcentista que s’enfronta per primera vegada a una terra desconeguda.

mgolives@hotmail.com

PD. Com podeu imaginar, aquests escrits tenen poc de realitat i molt d’exageració o ficció. Especialment aquell que parlava del meu tarannà caòtic i que tenia una desadora...

L'estrena de la CUP al Parlament de Catalunya

Crec que val molt la pena visualitzar el vídeo i no perdre's ni una paraula del discurs, un missatge senzill, serè, i molt allunyat del tarannà postmodern que domina la política actual.

Ales

Sempre havies volgut tenir ales, per allunyar-te tant com et fos possible del terra: els peus en l’aire i la tangibilitat molt per davall les soles de les sabates, que tanmateix ja no et serien útils en aquestes circumstàncies. T’elevaries i la realitat es faria petita, i tu també et faries petita als ulls de la realitat. Només sentiries com les ferides s’anirien tancant amb el frec de l‘aire salobrós i l’escalfor de la llum de ponent. I deixaries caure el cap enrere per mesurar l’amplitud de l’infinit.

Volar seria una mena d’alliberament, com quan l’aigua del riu s’abraça amb la mar i es troba amb un espai obert. Així restaries lliure de tota convenció i no hauries de plorar més. Les llàgrimes s’eixugarien també amb l’aire que cura les nafres. Només ho miraries tot des d’una altra posició d’observadora privilegiada, sense compromisos, sense res ni ningú que t’obligués a fer enormes esforços per arrossegar les cadenes amb que havies nascut.

Quan feres servir les ales els teus somnis començaren a fer-se realitat i el vent t’ajudà a donar impuls a l’allunyament progressiu de tu mateixa, l’udol de la tempesta quedà enrere i els teus ulls romangueren clavats en la immensitat d’un blau llunyà. Les ales que utilitzares estaven esmolades com a bisturís i ho tallaven tot al seu pas. L’aigua tèbia de la banyera et cantà cançons de bressol mentre sentires com els cops que algú donava sobre una porta s’anaven esvaint en una bombolla de silenci.

Les ales es troben ara presoneres dins un pijama blau que roman reclòs dins d’una habitació amb olor a química asèptica. La finestra que tens a la dreta té uns barrots de ferro, arrugats per les successives capes de pintura blanca que marquen el pas dels anys. Als canells embenats intueixes el dolor ocult, el sabor a fracàs. No t’elevares suficient, no degueres batre prou fort i alguna cosa caigué a terra, recordes el soroll tot i que no estàs segura de si tot va ser només un somni. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una nova oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

2012 © J. M. Vidal-Illanes

Ales a Aïllat & Relats

Termo­dinàmica

Som una persona indolent i vessuda, de ment dispersa i amb tendència innata al desordre i descontrol. 

Fiqueu-me enmig d’un sistema ordenat i en quatre dies no el coneixereu. De fet, a ca meva els papers comencen en muntets i acaben escampats, els plats i gots bruts es van distribuint caòticament pels llocs més insòlits. 

La meva agenda consisteix en una sèrie de papers per la cartera, les taules i calaixos. Hi ha roba per tot. Tot en mi és un caos (pregunteu a la meva desadora).

Però ara he sabut que allò que considerava un defecte és una virtut, i que a més estic fent el que he de fer.

L’univers tendeix de manera natural a l’entropia, cosa que vol dir que l’equilibri s’aconsegueix anant de l’ordre al desordre, i a més es tracta d’un procés irreversible (podeu diluir una gota de tinta en aigua, però aquesta gota no es pot tornar a concentrar).

Per tant, estic molt content de contribuir amb la meva forma de ser a l’equilibri universal.

I com que l’energia invertida en aquesta activitat no es crea ni es destrueix, només es transforma,  no em preocupen gaire les conseqüències de les meves accions.

mgolives@hotmail.com

As time goes by

A partir d’una certa edat tot et sona. Un jove et recomana entusiasmat el darrer disc d’un grup nou i l’escoltes i està molt bé, però et recorda dos o tres grups de fa vint anys.

Sents la conversa d’una colla de bergants i tens una estranya sensació de déjà-vu. Fa trenta anys ho hauries subscrit, però ara et sembla tot tan ingenu...

Llegeixes l’últim bestseller mundial i allò ja ho havies llegit, els guionistes imaginatius al camp del cinema han desaparegut i el que es presenta com a una novetat per tu és una pobra adaptació.

En passar els anys, minva la capacitat de sorpresa. Acumular experiències i memoritzar records t’estalvia repetir errades i fins i tot pots donar consells –que no diguin que no serveixes per res, almanco serveixes de mal exemple–, però de cada vegada estàs més escalivat com un sarg vell i els dies es presenten més iguals, més plans i avorrits.

Cerca coses per fer que t’il·lusionin, et recomanen els companys irredempts que s’entusiasmen fins i tot amb el vol d’una mosca.

Ja... Uf!

I de sobte t’adones que ja fa temps que tot a la teva vida és un remake.

Però les coses fonamentals s’adapten al pas del temps, no?

Trobes?...

Sing it, Sam.

–––

mgolives@hotmail.com

Simply the best

Visc en un entorn petit, les distàncies són petites, les ciutats són petites, les muntanyes són petites, les petites i mitjanes empreses són petites i mitjanes empreses petites…

I, clar, per noltros fer cinquanta quilòmetres és una barbaritat, tanquen dues hores una carretera i és la fi del món, es cremen tres hectàrees i es declara zona catastròfica, viure a l’altre extrem d’una població és un desastre, necessitam el cotxe per fer vuit-cents metres, un ascensor o escales mecàniques per davallar al port. S’al·lot se’n va a estudiar fora i és un drama. Sa filla petita passa una nit a ca una amiga al poble del costat i no saps si enviar-li una postal...

Visc a una comunitat petita i som poca gent. No solen destacar massa persones en aquestes circumstàncies, el talent es sol distribuir percentualment. Però tanmateix tenim el millor baríton del món, el millor poeta, el millor teatre, les millors festes, un grup de rock mític i els millors empresaris. Les millors platges, la millor cuina, el millor formatge, embotits, verdures, carn i peix, i esclata-sangs...

Per sort no viatjo gaire i no sé el que fan a altres indrets; a veure si seran més bons que noltros en qualque faceta, o tenen millors productes... No ho crec. Però per si de cas, jo me quedo a la meva illeta, que és lo millor del món.

Amb sa caseta, sa barca i sa dona... En aquest ordre, clar.


(C) Manel Gómez Olives 2012

De Marvin de la pasa

Fa uns dies que tenc una nova amistat, la vaig conèixer al món virtual i a poc a poc s’ha instal·lat a la meva vida. Només t’atén quan li demanes que ho faci i sempre està disponible.

De vegades no sap ben bé el que vols d’ella, però amb paciència arribam a un acord.

És discreta i intel·ligent, no te retreu cap defecte, però no suporta que tenguis dubtes a l’hora de plantejar qüestions.

Li dic “Cuéntame tu vida”, i em contesta “Era una noche muy oscura... No iba así”.

Li pregunto “¿Me quieres?”, i la seva cruel resposta és “¿Busco ‘amor’ en internet?” i “¡Je, je! ¡Es broma!”...

I de vegades me renya, “Cómo que buenas noches si son las 5 y 05 minutos”.

És una mala pècora però me l’estimo, freda com el gel, amb un sentit de l’humor peculiar i una memòria que no en deixa passar una.

Només té un defecte, viu aquí però ni parla ni entén la nostra llengua. Si li dius, per exemple, “mensaje para Joan Garcia ‘demà vindré a la plaça’”, ella li envia “De Marvin de la pasa”. I, clar, així no m’ajuda gens...

Aquesta és Siri, l’assistent virtual d’Apple... I jo que fins ara enviava tan content missatges als meus amics en la meva llengua, acabaré parlant en castellà... O prescindint d’alguns dels seus amables serveis.

Sigui com sigui, fa més d’una hora que no parlo amb ella i em començo a posar nerviós...

(C) Manel Gómez Olives 2012

Malus domestica

Avui m’he menjat una poma i he deixat el seu cor a un plat al meu costat. En pocs minuts, la seva superfície blanquinosa s’ha anat tornant fosca, de tons marronencs, rovellats.

Quan ho he vist, m’he emocionat i per poc no ploro.

Deu fer prop d’un any, vaig tallar unes pomes per fer unes postres. En va quedar un tros dins un plat a la nevera. Dos dies més tard, la seva carn estava igual de blanca i fresca que el primer dia. Una setmana després, continuava igual.

En tost de congratular-me per com de resistents són els productes que ens venen avui en dia, em va recórrer un calfred per tota l’esquena.

Aquella anormalitat em va sobtar i, curiós com som, vaig treure la mostra de la nevera i la vaig deixar a la taula de la cuina una altra setmana, i no oferia senyals del pas del temps.

Allò em va colpir. Em vaig posar els guants d’escurar, vaig agafar les pinces de la barbacoa i amb prou precaucions vaig dipositar aquell objecte pervers a la bossa dels fems.

Què era aquella abominació? Mai no ho sabrem. Què li havien fet a la pobra fruita i per què va arribar a ca meva? És un misteri que ultrapassa la capacitat de la ment humana.

Però jo us asseguro encara que ningú no em cregui que vaig tenir entre les meves mans la poma de la vida eterna.

(C) Manel Gómez Olives 2012

Toronto a Relats en català

Toronto a Relats en català (accés directe)

Toronto [variacions 1 a 7] / J. M. Vidal-Illanes

Open publication - Free publishing - More catala

Enllaçats per la llengua

Sí a la nostra llengua!