Hi ha cafès que s’allarguen infinitament

[1]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, tant com el temps que tarden a refredar, que tampoc no és massa. Baixes al bar. De fet, sempre baixes al bar, perquè sostens infructuosament que les grans obres s’han d’arrossegar prèviament per les barres poc il·luminades o pels angles de visió ocults d’una taula de marbre dubtosa. Una vegada vas descobrir que el marbre d’unes taules del teu bar favorit estava gravat per la part de sota, tenien uns estranys solcs que et resultaven inquietants, però vas mantenir el secret. Un dia, armat de tot el valor que se’t suposa, vas deixar caure el llapis delicadament amb la intenció de poder mirar el revers del marbre en el moment d’inclinar-te cap a terra: volies deixar el misteri al descobert. Va resultar que les taules eren làpides reciclades d’algun cementeri ignot, probablement comprades als encants i de procedència sospitosa. Vas anotar amb bona lletra, en una llibreta especialment seleccionada pel cas, els noms allà consignats, com si volguessis aixecar un acta de defunció post-sepulcre, entre la boira de fum i veus confuses del local. I allà escrivies, sobre el que va cobrir la tomba d’un personatge misteriós. Aquelles dates foren prolífiques, impulsat per la força tel·lúrica dels morts oblidats. Totes les taules d’aquell bar estaven lligades al destí dels desapareguts, els teus escrits s’enllaçarien amb les arrels de xiprers infinits. [Article complet publicat a Aïllat...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Moments finals al principi del dia

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor. A les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat. [Text íntegre a Davant l'abisme...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Distància, horitzó

Quan eres jove trucaves algú amb qui no volies parlar i ho feies perquè volies prendre distància. Una trucada telefònica era un certificat de llunyania, una certesa de contacte impossible. La telefonia fixa era un dogma metrològic. Trucaves, despenjaven, i constataves el lloc exacte d’on era qui rebia la telefonada. Atures, penses: avui no és així. Tampoc escrius a mà ni envies cartes.

Has de trucar algú amb qui no vols parlar, però no ho fas perquè necessites prendre distància. Tothom està en moviment continu, hem perdut el sentit d’allò que és estàtic. No truques algú amb qui no vols parlar, perquè no tens la seguretat de quina frontera et separa d’aquella persona. Ara la distància és no poder sortir sense quedar, esperant trobar-te sense buscar.

Atures, penses, llegeixes les darreres paraules. Mires el rellotge i sona el telèfon. És la persona que esperes, amb qui sortiràs al concert. Penses en un contratemps. El sentit de distància s’apaga. Estàs escrivint per fer temps, i mentre tecleges la persona que es torbava et truca per dir-te que està arribant, que baixis i et recull, que feu tard. Quan eres jove una trucada era un horitzó en la distància.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Microfragments (1)

Fa temps que has abandonat les necessitats supèrflues perquè necessites cobrir-ne d’altres més subtils. Amb tot, tu fa molt de temps que no voles, només arrossegues les sabates per un cementeri vital –quina contradicció– d’efímers grans de sorra escombrats pel vent. Avui ja no treballes amb una màquina d’escriure, ni deixes caure suaument els papers que llences a la paperera, en un altre vol subtil. El pànic ja no el sents davant un full en blanc, sinó davant una pantalla buida.

J. M. Vidal-Illanes © 2015 (Fragment d'El Vol Subtil)

Nova edició del Curs d'escriptura 2015-16

Has tornat a escoltar aquella cançó

Has tornat a escoltar aquella cançó que pensaves haver oblidat per sempre, de fet l’has sentida i no has pogut evitar escoltar-la atentament. De fet, sí, no has pogut evitar escoltar-la una dotzena de vegades, seguides, febrils. Sospites recordar on era el jardí, les flors i l’ahir. En realitat mai no vas ser tan raonable com el protagonista de la cançó, que no és un altre que el cantant. Recordes el Menta, oblides el nom d’aquell altre local que un dia va tancar per la incomoditat de molestar prepotents amargats. Recordes el Mini blau del 1976, recordes la mirada, la pell suau i el color de coure dels cabells mig francesos i mig madrilenys. No oblides, i la cançó ha tornat. Recordes una pastilla de sabó, la dutxa, la mirada. No oblides la trobada a Barcelona molts anys després, amb la mateixa mirada, amb un retret clar: recordes haver estat un covard o un confús. Ella t’ho va dir un dia, entre cavalls i camisetes suades: «només has volgut ser el meu amic, quan jo t’ho he ofert tot i no ho has sabut veure». I la cançó et travessa com un llamp. Fa vint anys que no saps res d’ella i la cançó et recorda que prometeres no fallar-li mai. Saps que no ho faràs, que si reps una trucada acudiràs a ajudar-la, com el dia que el teu Volkswagen va rebre aquell cop de puny al sostre i la salvares d’una agressió assegurada. Ara és només la música i mires el calendari. T’aixeques i t’estires al terra de marbre amb la mirada fixa al sostre blanc. Et poses els auriculars i mentre sona la veu d’Antonio Vega, tanques els ulls i s’encén el passat.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Ens veiem per Sant Jordi

#SantJordi2015

La meva tria: Ponç Pons (Alaior -Menorca- 1956)

Pedres cremades

El cultiu de les lletres no necessita del tracte mundanal. Ningú no em sent entre l'immens boscatge, però la blanca lluna m'il·lumina. Wang Wei Sàtir castrat. L'enyorança té el rostre d'unes illes perdudes. Terra natal. El poema és un hort que espicassen gavines. Brut de ciutat, acaron un pi ver com si fos una dona. Pel riu cansat, que mena lent als límits del món, naveguen branques. Llengua mortal. També efímer fulgeix el que escric damunt l'aigua. Salta un llagost. D'amagat i corrent, els al·lots roben gínjols. Nafra de sol, bassa eixuta. El camí, ple de pols, serpenteja. Un còdol més entre el pedreny; la musa somriu decapitada. Terra d'adéus. Brillen càlids els ulls del mussol sota el ràfec. Sexe lunar alzinant-se en la nit... Meulen àvids els moixos. Grius i moscards. A la llum d'un quinqué raspa antiga la ploma. En va m'entest a escriure versos, mots... Jo el que vull és besar-te! Odes i èglogues. Les pedres que ara cantes, sol grec, de llum s'abillen. Perdut pel verd tirany que espès s'endinsa pel bosc, perora un faune. País d'oblit. Les aus travessen mudes un cel de velles cases. Descalç, ocult entre el pinar faig mots encreuats amb les nimfes. Fills avortats d'aquesta illa on, brunzents, senyoregen les mosques. Els bells records que vam sembrar quan érem al·lots, no ressusciten. Terra de mar. Ja no hi ha ni horitzó. Sent plorar les gavines. Pins i matolls. Cap a casa, de nit, m'acompanya el sender. Home de mots insulars despentín amorós la gramàtica. #jollegeixo #diadelapoesiacatalanaainternet

Arrabassant espines

Les obres literàries acaben convertides en espines. Tens una idea, desenvolupes un tema, després enumeres els conflictes secundaris, després elabores un argument, finalment arriba el desplegament de la trama. Necessites els personatges que faran funcionar la història i revises tot. En un moment donat tot comença a créixer i et documentes, revises, millores la trama i la tornes a revisar. Elabores els continguts generals dels capítols. Et documentes. Fas créixer els personatges... Mentrestant, escrius, treballes en el procés creatiu i creixes internament. L’obra es converteix en un embrió que va adoptant forma, guanya pes, comença a ser un ésser amb una aparença que ja podem reconèixer. Atures el procés i el revises.

Molts mesos després, potser anys després, tens la primera versió de la teva obra. Llegeixes, revises, corregeixes. La dónes a llegir, revises, corregeixes. Llegeixes, matises, suavitzes, marques, respires, mires. Arriba el dia en què sents com l’espina es clava més profundament. Comença a ser peremptori accelerar el procés. Fas les darreres revisions, la impressió final: no llegeixes, l’envies. Et treus l’espina, te l’arrenques sense dolor, però tot torna lleuger, sense pes, subtil, com un vol de gavina amb la immobilitat d’un dia de vent. Així és. L’espina que volies treure’t ha sortit per l’acció del temps.

L’obra deixa de ser teva, la comparteixes, la regales, ja no hi ha temps per grans canvis, l’has d’acceptar i defensar així com ha sortit. Però durant el procés has evolucionat, has canviat, els horitzons són diferents, l’alçada d’aquest horitzó, també. Per això et quedes buit i necessites començar una nova obra, que es convertirà en una espina, que repetirà el procés, com una gestació, com un part. Ahir vaig donar per tancat el darrer esborrany del Vol subtil. Ara serà l’editor qui s’haurà de traure l’espina. És el seu problema com ho faci. Dues novel·les m’esperen, hauré de decidir quina deixo aparcada. Esperaré la trucada de l’editor... sempre es fan esperar.

Buscant un lloc

Volies pujar una muntanya, trobar un amic per jugar. Pujares només una escala i aquell dia caigueres dins un mar de núvols. La infantesa té sentit si pots guardar els records com tresors lluminosos que s'aixequen amb aparença de far. Llavors t'estàs fent gran, però sense perdre la innocència, deixant enrere la ingenuïtat. El poder dels núvols és infinit: el Vol subtil ja és gairebé una realitat. Ben aviat el tindrem a les mans...

Una mica de paciència i volarem part damunt la rasant de l'infinit.

Silenci...

Sempre he vist el silenci de color blanc. La neu quan cau és silenci, les parets emblanquinades de la meva terra també ho són. El silenci és ulls tancats i fred. Amb la calor el silenci es dispersa i amb el fred se solidifica. A la nostra vida hi ha molt soroll: el rellotge que no atura, els deures pendents, els deutes que no reclamem, i els que ens hi reclamen. El soroll és corrent-consciencia i fa volar les palmeres salvatges; el silenci és respiració i presència, lentitud imperceptible, gairebé immobilitat. La fotografia no sempre és silenci, hi ha moments en què l’hem de reclamar, o exigir amb educació. El carrer buit a l’hivern és silenci, les passes xafogoses de l’estiu que busquen una cervesa per trobar el camí, són sinuoses, com el soroll. Per això, prefereixo el fred, la neu, la solitud dels recons abandonats, tancats, recollits; l’aire de les biblioteques. Els meus somnis descansen entre silenci, la meva obra dorm entre llibres que només parlen en veu baixa quan els agafes dolçament amb les dues mans. Aquest carrer de Binibèquer, del Poble de pescadors, és com una biblioteca i cada finestra és com un llibre que hostatja mil històries. Per això, aquí també es demana «Silenci, si us plau».

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Je suis...

Per descomptat que jo sóc Charlie Hebdo, però també m'hi sento en la pell de totes les víctimes innocents de la irracionalitat, del fanatisme, de la barbàrie. Jo sóc també els milers de persones que moren sense saber els motius, perquè altres volen jugar a ser Déu i imposen la seva llei. Sóc els torturats, els que pateixen fam, viuen catàstrofes, suren en un mar d'infàmia.

Je suis Charlie Hebdo, perquè representa la llibertat i la tolerància sense límits. La democràcia està dotada de mecanismes legals per a defensar-se de les ofenses, però la violència mai no es troba justificada, i molt menys en nom de les idees. No crec en la censura, ni crec que ni els terroristes ni els Estats hagin d'imposar el discurs de la por. Si hi ha por, la llibertat és només una paraula buida.

Je suis Charlie Hebdo, per això no vull injustícies al meu país, no vull lleis que vulneren els drets fonamentals, no vull mordasses. Vull recuperar la il·lusió amb què vaig viure la mort del dictador i la transició. És lamentable que molts anys després hagi de tornar a clamar per la llibertat, pel respecte a la llibertat d'expressió, de pensament, de debat.

Seguiré sent un il·lús, m'agrada sentir-me net.

Un dimarts diferent

Comença la setmana amb un dilluns que s'interposa davant la imminent presentació de la novel·la "Júlia i la xarxa" a Barcelona. Fins ara les presentacions i tertúlies a casa eren manejables, senzilles, tot sota control. Barcelona, però, es presenta com una maroma sense xarxa (potser només podré utilitzar la que em presti Júlia), les incerteses són moltes i m'agradaria poder compartir una estona amb amics i coneguts, a més d'arribar a persones que puguin venir per l'interès d'una novetat literària. Per sort una altra xarxa (d'alta seguretat) la posarà Maria Nunes, una presentadora que representa un luxe per un autor procedent de la tradició del relat, que mostrarà a l'aparador la seva primera novel·la.

Aquí tinc unes ratlles per convèncer els lletraferits que no coneixen l'obra, però que potser es podrien sorprendre del contingut i de la forma utilitzats en aquesta novel·la breu. Barcelona ofereix moltes oportunitats culturals i "Júlia i la xarxa" serà un lleu cant de sirena que emanarà des de l'Espai Mallorca aquest dimarts capvespre (2 de desembre,19.30 hores).

L'obra desplega una trama dramàtica al voltant de la desaparició per traspàs de la filla i el marit de la protagonista i narradora. La història principal se centra en un argument de descoberta i superació: res havia estat en la vida de Victòria com ella havia imaginat, i de l'estructura troncal de la narració principal es desenrotllen nombroses trames secundàries que conviden a la reflexió

Els comentaris realitzats en premsa sobre l'obra, destaquen la prosa elaborada (al llindar d'una narrativa amb veu poètica, per a alguns “Austeriana”), l'exercici de meta-literatura de dotar de veu narrativa a la protagonista real que és qui escriu la novel·la, i el tractament de temes d'actualitat des d'una perspectiva diferent, especialment el que passa amb la nostra presència a les xarxes socials quan marxem.

Efectivament, la protagonista absent és precisament Júlia, sobre qui giren alguns dels debats oberts i la investigació i descoberta de sa Mare (Victòria), a les dues protagonistes els envolta un univers entrellaçat d'altres personatges, que permet el desplegament de la novel·la: Salvador (marit de Victòria i pare de Júlia), Cristina (amiga de Júlia), Gerard (xicot de Júlia), Carol, Alexandre, Martí...

Un comentari extret de la crítica:

«Una obra colpidora i actual escrita amb un llenguatge ric i de vegades poètic, sense perdre la frescor d'un missatge directe. Una novel·la intimista de descoberta personal que amaga un diàleg interior en clau de corrent consciència (stream-of-consciousness)».

Us espero a la trobada amb Júlia i l'Espai Mallorca.

El silenci després de l'ocàs

Cansat i abatut, sense mirar enrere, camines incapaç de girar-te per contemplar les petjades que ja no hi són, potser no vens del lloc que imagines, és possible que el teu passat mai no hagi existit. Penses: «Les onades que juguen amb la vorera de la platja han esborrat suaument la traça del que he estat». Amb la inquietant absència de presència dubtes si el que has viscut forma part de la realitat transparent o d'un somni recreat per records tramposos. La memòria enganyada s'obre camí, la no-memòria resta ara vençuda per l’amenaça de l'oblit. Quan la vida no t'agrada, simplement inventes i procures seguir impulsat per imatges deformades a conveniència, com a contrapès per equilibrar la tija d’una balança descompensada pel fracàs.

El pes als peus, el dolor amarg, el fel que crema amb les mirades d’ignorants testimonis del no-res, que des de l'absència ho volen saber tot: la vida et recorre el pensament mentre veus que el sol es comença a pondre esclatant l'horitzó. Són molts els que assenyalen amb el dit les empremtes que ja no hi són, els senyals que has abandonat a l’esquena d'un caminar sense destinació. Però ningú no es mira les petjades d'un mateix, l’encuny brut de malviure, el fracàs que ens trepitja els talons. Llavors penses: «Mirem cos endins, capcots, a les palpentes, tremolant de por, pensant aterrits que en qualsevol moment podem trobar-nos amb la somrient realitat de cinisme impúdic, com un vell mirall que esmicola el mite de Narcís en bocins de pols cendrosa».

Camines mentre les onades fan la resta. Mires l’horitzó i et paralitzes enlluernat pel sol que en besar dolçament la fina divisòria entre núvols desfets d'amenaça i llum, transforma el cel en una imatge plena de pàgines finals. Camines i somrius, t’atures i penses amb una espurna als ulls. Et gires i veus la nit que et ve a cercar amb la foscor baix el braç, amb el silenci de l’ocàs, amb un esguard inexistent, plena de buidor. I tancant la mirada, sentint el flaire de l'encontre terminal, romans immòbil deixant que el temps acabi la feina que ha vingut a fer.

Compartim contacte i paraules

La presentació d’una novel·la és un esdeveniment especial on autor i lectors poden coincidir en un espai reduït, on poden mirar-se a la cara, sentir la proximitat, parlar-ne, desllorigar interrogants. Els autors poden aprendre de les preguntes dels lectors, també poden sorprendre’s amb les apreciacions dels presentadors. En el cas de Júlia i la xarxa les dues presentacions inicials de la novel·la han estat petits regals per l’autor i pels impulsors de l’obra, i com no, per l’editorial (Punto Rojo).

Les fotos són testimoni d'uns moments irrepetibles, d'uns instants de gran satisfacció i recompensa. Seguirem amb les presentacions, però les primeres sempre són les més entranyables.