DONALLOP // Aubons (Official Video)

Arriben els Reis i hi ha un llibre que...

Júlia i la xarxa

Probablement la sorpresa sigui que una nova distribució de la novel·la està provocant un increment de vendes i de crítiques positives quan semblava que anava a desaparèixer de les llibreries i del món.

Ara resulta que Júlia resisteix i aixeca el vol. La traducció al castellà és una possibilitat que sona amb força. Romanguin atents que potser hi haurà novetats.

Busqueu-la a la vostra llibreria favorita, i pels que no la pugueu trobar, FNAC l'està movent i la valora molt positivament (aquí):

Alternativament podeu provar de comprar-la a: Amazon

I si el voleu en e-book, proveu aquí.

Aquí teniu la pàgina de l'editorial i l'accés a totes les plataformes de distribució: https://www.puntorojolibros.com/julia-i-la-xarxa.htm

Abraçades i que us toqui molt la fibra!!!! (Plorareu, gairebé segur)

Heart of Gold

El Nobel a Bob Dylan

Una modernitat!

Penso que l'Acadèmia Sueca ho ha petat, però no estic d'acord amb algunes veus que ja han sorgit amb exabruptes denunciant el nomenament. El debat rau en si escriure cançons és o no fer literatura. Si arribem a la conclusió que també és una expressió literària (com la poesia escrita no cantada, que en origen era "trovada"), crec que és un premi discutible, com els anteriors, però no desqualificable sense més. Amb tot crec que Leonard Cohen és millor poeta, tant en les seves cançons com als seus poemaris.

Aquí uns quants enllaços pel debat:

Los libros escritos por Bob Dylan

Bob Dylan no es un Nobel de Literatura tan atípico

Bob Dylan, premio Nobel de Literatura 2016

Por qué Bob Dylan ganó el Nobel de Literatura 2016

Llegint esqueles

Billy Wilder va dir: «Cada dia miro les esqueles dels diaris i em fixo, sobretot, en l’edat del mort. La majoria són més joves que jo. M’espanto i penso: potser, l’única cosa que succeeix, és que s'han oblidat de mi».

La meva mare em va dir una cosa semblant un dia que va sentir que tothom l'abandonava. Ella segueix llegint esqueles.

Sentit

Busques sentit a les paraules. Primer a les paraules del senyor que parla per la televisió, després a les de l'exlegionari sorollós de la barra que pren cervesa i entra i surt del bar successivament per fumar una cigarreta darrere l'altre. Passes comptes i calcules una cervesa per cigarreta. Sospires i mirant la cafetera et capbusses en el significat de les rèpliques del cambrer. Et mous girant les pàgines d'un diari que no llegeixes i, finalment, cerques sentit als pensaments que t'envaeixen pintant de gris els barrots de la gàbia que et reten contra la teva voluntat.

«Un boix entra en un bar i treu una pistola»

(com la de Txékhov).

És el primer acte, se suposa que serà disparada al darrer acte. Sentit. Mirades vigilants. Et gires. Mires la persona que entra lentament, amb dubtes, es col·loca devora teu a la barra, a un metre i mig. Agafa una banqueta.

El diari obert, aturat, a la pàgina segona de successos. El boix coincideix amb la descripció del senyor que ha entrat i tens al costat, el senyor que pren cervesa, més pausadament que l'exlegionari, que visiblement nerviós en demana una altra. El senyor és una mena de Txékhov més fornit i jove de com recordes el geni rus. No saps si és boix. La pistola de Txékhov era en realitat un rifle.

Ignores perquè, però calcules el tempo del segon acte i l'exlegionari mira en silenci. Beu i calla, mira i beu. Se suposa que si algú intenta sortir de l'establiment el boix, que potser no està boix, li ho impedirà. L'home de la pistola que encara no has vist, té accent de l'Europa de l'est, impossible determinar més, només ha demanat una gerra de cervesa gran que assaboreix amb un  delit absurd. El sentit de les monedes que cauen dins la màquina escurabutxaques mentre l'home que penses que és el del diari, i que acaba d'entrar, no ha tret cap pistola.

«Però perquè no la treu? Com és possible que pugui beure cervesa amb una parsimònia desconcertant i no la tregui?»

Ensenyes la notícia al senyor de la gerra de cervesa que t'observa estranyat. Esguardes l'exlegionari. Mires el cambrer. Tornes al senyor de l'Europa de l'est. Saps que està a punt de començar el tercer acte, el darrer. Demanes també tu una cervesa i mires fixament al cambrer. Estàs suant, busques sentit a tot. És el darrer acte i el cap sembla que et vagi a esclatar. Mires ara la televisió. Mires també el diari amb la notícia de boix i la pistola. Agafes la teva bossa i demanes el compte: simplement treus la pistola i la descarregues lentament, seguint el sentit de tot plegat.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Imatge extreta d'aquest article de Jot Down

Naufragi nocturn (transcrit de la plagueta del sanatori mental)

Fa molt que no escric res. Tanmateix ningú no pot llegir això que escric ara. És de nit i l'hivern ha marxat lentament per darrere els mesos. Fins que no torni la neu, la sirena del jardí romandrà oculta, en un lloc que mai no he descobert. Desapareix perquè només sap nedar entre el fred. Els naufragis són així, de cadència silenciosa, sense massa moviment, només t'enfonses i quan obres els ulls tot és a les profunditats. La bellesa de la meva sirena circula entre els records subtils de les hores perdudes mirant al jardí. Em poso a pintar o a tocar el piano. La meva follia no es controla amb pastilles, perquè no estic boig, només passa que no sintonitzo massa bé amb això que en dieu realitat. No-res.

La tècnica dels diàlegs en la narrativa: claus essencials

Arriba el mes de maig amb el darrer curs monogràfic de la temporada: «La tècnica dels diàlegs en la narrativa: claus essencials». Aquest taller d’especialització és un dels més complexos, ja que entendre tota la maquinària dels diàlegs no és senzill. Quantes vegades heu sentit dir que fer diàlegs és molt difícil? Que mai no se sap en quin moment cal o s’escau inserir un diàleg? Que els diàlegs sonen forçats?

Per començar hi ha molts tipus de diàleg i moltes maneres d’utilitzar-los. També hi ha el repte de transcriure diàlegs amb el corresponent domini de les acotacions. El diàleg sempre ha d’inserir-se al servei de la narració i amb els diàlegs són els personatges i la seva forma d’expressar-se els qui impulsen allò que contem.

Però tot això ho haurem de perfilar al curs. Així que, si esteu interessats, poseu-vos en contacte amb la Llibreria Lluna: Carrer del General Riera, 68, 07010 Palma, Illes Balears. Telèfon:971 20 65 27. contacte@llibrerialluna.com

Dies: Dimecres 11 i 25 de maig de 2016.

Hora: 18.00 a 20.30 h

Lloc: Llibreria Lluna

Recordeu que entre sessions hi ha quinze dies de treball personal i tutoria on-line

Coses que s'han escrit sobre Júlia i la xarxa en premsa

Júlia i la xarxa és una novel·la que arrenca des dels sentits, que no et deixa indiferent quan la llegeixes, que et dispara els sentiments i que captiva l'empatia. També és una obra de les que s'escampa pel boca-orella, que ha rebut suport als mitjans, però que no opta al gran públic. Passat #SantJordi2016, hem recollit alguns fragments de "coses" que s'han dit per definit la novel·la. Simplement frases, paraules, que rebem amb la humilitat de qui vos aprendre fins al darrer alè. Trieu la que més s'ajusti a la vostra opinió o aporteu el vostre resum particular. Mil gràcies per llegir-la! N'hi ha més en camí.

[Talls de premsa]

«Una obra colpidora i actual escrita amb un llenguatge ric i de vegades poètic, sense perdre la frescor d'un missatge directe. Una novel·la intimista de descoberta personal que amaga un diàleg interior en clau de corrent consciència (stream-of-consciousness)».

«De la novel·la cal destacar: la narració en primera persona i l’exercici de meta-literatura que incorpora; el joc de corrent-consciència; els nombrosos missatges de crítica social i costumista; la credibilitat dels personatges; l’especificitat d’escenaris i accions; o la simplicitat de l’eix narratiu com a tronc comú que suporta nombroses branques que conviden a la reflexió. L’obra incorpora una mesurada playlist, que acompanya amb música alguns dels moments àlgids de la narració, i els fragments d’un poemari que es converteix en un dels eixos de la trama».

«A mesura que avances en la lectura del llibre, es desperten determinats elements d’identificació: l’autor sap tocar fibres sensibles d’efecte universal en una cerca per no deixar indiferent al lector. El resultat final és més que notable i mereix dedicar-li un lloc entre les sorpreses literàries d’aquesta pròxima tardor».

Les dades editorials del llibre:

Júlia i la xarxa

J. M. Vidal-Illanes

Editat per:

PUNTO ROJO LIBROS, S.L.

info@puntorojolibros.com

ISBN: 978-84-16157-64-8

Dipòsit Legal: SE 1313-2014

Un Sant Jordi més, o no

Arriba un nou "Santjordi" i en dissabte. Comprar llibres, ni que sigui un dia l'any, pot arribar a ser una experiència personal per gaudir lentament. Els heu d'agafar, ensumar-los, fullejar-los, mirar la coberta, i la contra, tornar-los a ensumar i tancar els ulls pensant en les vides que hi conté.

Regaleu-los, canvieu-los, els llibres. Podeu, a més, aprofitar que hi haurà molts autors a les parades que es prepararan per a la diada. Us en signaran els llibres, podreu parlar amb ells, en alguns llocs, fins i tot, igual teniu l'oportunitat de prendre un cafè i xerrar distesament amb creadors d'històries úniques.

Sortiu! No tornarà a sorgir una altra oportunitat com aquesta fins d'aquí a un any. Viviu #SantJordi2016 com si fos el darrer. I #llegiu" molt, viureu més.

Personatges: planifiquem-los

En moltes ocasions hem parlat d’escriptors de mapa i d’escriptors de brúixola, davant la constatació de que no existeix una única forma d’enfrontar-se a la creació literària d’un text. Cada persona, davant el repte d’escriure, s’haurà d’anar fent amb un sistema propi que s’adapti a la seva manera de concebre el procés creatiu i de planificar un projecte. Sabem perfectament que hi ha qui necessita escriure amb un itinerari molt definit i hi ha a qui li basta una brúixola per no perdre’s en el camí, deixant un cert marge per a l’aventura d’escriure. Quan no s’ha assolit un nivell i una pràctica real i solvent, mentre no es consolidi una trajectòria fonamentada en hores i més hores de treball, el més probable és que ens caldrà treballar sobre esquemes, documentació diversa, esborranys, guies, etcètera. Llançar-se a l’aventura pot representar el camí més llarg i difícil, amb resultats incerts.

És relativament senzill trobar guies i treballs que ens parlin dels personatges, especialment obres que ens els classifiquen, que els doten d’atributs, que donen pistes de com crear-los i de les característiques que han de reunir. Però no és tan freqüent trobar llibres o articles de narratologia que ens ensenyin a utilitzar correctament el personatge com un element clau de la narració, com un instrument al servei de la història que la fa avançar, la configura i la caracteritza. Per això és important realitzar un plantejament diferent davant el repte de crear els nostres personatges.

Crear personatges és un dels reptes
més complexos de la narrativa

Pistoles, quaderns negres i sacs de boxa

Tinc un arsenal de llibretes amb cobertes negres on escric tot allò que se m’acut. Escric amb els ulls oberts, davant un cafè, amb una copa de whisky a les mans (només a una mà, amb l’altre escric). De vegades escric amb els ulls tancats i escolto el silenci de la nit, quan tothom dorm i reivindico el valor de les ombres. Escric amb mala lletra i mai no ho faig davall un salze, perquè no en tinc cap a mà. Sovint el cor em batega fort quan penso que aquests quaderns podrien caure en mans del meu psiquiatre, perquè ell encara pensa que tinc cura. L’efecte d’escriure en aquests plecs de paper equival a hores de colpejar un sac de boxa (cosa que no puc saber perquè mai no he colpejat un). 

[Article complet a Aïllat]

DRETS DAVANT LA PORTA

DRETS DAVANT LA PORTA

Pitjà el botó esgrogueït del timbre.

Al replà hi havia un callament,

temorec com de greu cosa invisible

en una mena de pietat, no.

No era això. Al silenci del replà,

s'hi sentien, entorn meu i de qui m'hi era

la colla i companyia, unes primes

ombres d'això que anomenem "tendror".

Trigaven a obrir la porta alta,

de llenyam vermell, fosc i enfitat

pel verrim vell, gomós, de les boirades

del port, que era a tocar. Posà una mà,

sense dir res, damunt la meva esquena.

Un espatlló em va estrènyer, allò

de donar-me entenent que coneixia

la casa, la patrona, molts clients.

Sota la pell vaig jo pensar i sentir

que la tendror era un fenomen fondo,

real, originari: aconseguia

que un home es pogués sentir petit

davant l'altra persona i el menava

a agrair sense els llavis que l'Altre

el tractés com a un ésser petit,

perquè la luxúria és la cara contrària de la tendror.

Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997)

Quan no ens entenem. Fronteres

Era un dijous qualsevol, mentre prenia un caputxino i escrivia en una llibreta. Els finestrals oberts al fred i al port del meu barri. Vivia perquè escrivia i tot semblava anar rodat. Sí. Era dijous quan entrà una persona qualsevol i demanà una barra de pa.

Quan escric no sóc massa conscient de res del que m’envolta, escriure m’aïlla i em fa viure.

Qui entrà va ser una persona efímera, un dijous qualsevol. No era una persona de les que passen sense tocar-te, no. Demanà una barra de pa, entrant al drap, exhibint la seva misèria, amb el cap cot i amb vergonya. No volia una barra bona, ja li anava bé una de dura. Li’n van donar i marxà sense molestar, capcot, mantenint en silenci el seu idioma indesxifrable d’un país llunyà.

Quan escric, els matins, al bar o al forn de davant el port, m’aïllo
fins que algú o alguna cosa talla el fil.

I passa. Entren i surten persones qualsevol que demanen coses al taulell, però el fil no es talla, només és una cadència subtil, rutinària. Però un dijous qualsevol, mentre escric, entra algú a qui no puc entendre i tot es desfà. Parla d’una vida llunyana que deixà, com la resta. Parla de travessar fronteres. No l’entenc però parla de fugir, de buscar aixopluc. És dijous, no es vol resguardar de la pluja sinó de la mort.

Escric.

El fil no em deixa anar més enllà.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Naufragis personals

Primer naufragi

Sublim i sense vels, emergida entre les tenebres de l’alcohol, a contrallum, una nit pintava records i va oblidar qui era.

Segon naufragi

Assegut, mirant el terra, intentant aturar el món en moviment, no podia apaivagar el so del timbal que li amartellava el cervell.

Tercer naufragi

Les onades interiors feren sotsobrar la nau, mentre un pensament fugit entre instants de boira estel·lar travessà el seny i t’enfonsares per sempre.