dijous, de maig 26, 2005

Ments ceges

La ceguesa, privació de veure
La llum del dia, de contemplar-hi
Els colors de tot allò que va enterbolir
El sentiment de Stendhal, i que tampoc
Deixa que la brutalitat humana, sacsegi
L’equilibri que mai no hauríem de perdre.

La ceguesa, bloqueig de tota possibilitat
D’entrar en raó, de mesurar-se
Front el món com a individu pensant;
De perdre el senderi que un dia
Ens va fer sapiens i avui ens endega
En la llera del pensament únic.

La ceguesa del famèlic ideòleg,
Orfe d’enginy i judici,
Ens crema l’ànima anihilada
Mentre abdiquem com a pensadors.
Batalla i guerra amb vencedors injusts.
Perdem la continuïtat del sentit de tot.

La ceguesa, aqueixa que des d’una tribuna
Del mal anomenat Parlament,
Inhonest fòrum de lloques,
S’encarreguen d’etzibar-nos-la
Els pitjors enemics de la raó.

Mil vegades millor ser cec, perquè
Els nostres ulls no ens deixen veure,
Que no veure perquè la nostra ment,
Després d’extraviar el sentit de l’orientació,
Hagi estat reclosa en una negra presó de xarol.

J. M. Vidal-Illanes

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Si fóssim cecs com a mínim tindríem excusa. El problema és que el que fem és tancar els ulls.

Anònim ha dit...

A mi, l'escrit em suggereix a més allò que va escriure Pascal: "És molt perillós fer entendre a l'home com d'idèntic és a les besties, sense mostrar-li la seva grandesa. I és també massa perillós fer-li veure llur grandesa sense llur miseria".

En el fons som grans bésties miserables! (encara que Pascal no volia dir això).