dilluns, de juny 27, 2005

teoria gaia

Gaia es una teoría (más que una teoría, se podría entender como una nueva forma de concebir las ciencias de la naturaleza) que propone que la superficie externa de la Tierra y todos los organismos que habitan en ella, forman un sistema autorregulado y en homeostasis; estos es, un sistema en equilibrio dinámico, de tal manera que toda perturbación se traduce en una modificación de este sistema para absorber los efectos de la perturbación y así poder mantener unas condiciones apropiadas para la vida. Según ésto, a lo largo de los tiempos, la vida, interactuando con el medio inerte de la superficie terrestre, habría mantenido unas condiciones adecuadas para su existencia. Esto pretende ser un marco en el que encuadrar todos los conocimientos e investigaciones, tanto en bio como en geociencias.




La teoría Gaia fue propuesta por un químico británico, James Lovelock, en los años 70. Su inspiración surgió cuando, trabajando para la NASA en la misión Viking, se planteó cómo se podía averiguar si un planeta tenía vida. Los análisis basados en la búsqueda de complejas biomoléculas, como aminoácidos o azúcares, no le satisfacían, pues esos análisis, dependiendo del lugar, incluso en algunas zonas de la Tierra, darían resultados negativos. Se percató de que la parte más accesible de un planeta es su atmósfera, y al comparar las atmósferas de la Tierra y el resto de los planetas rocosos del Sistema Solar cayó en la cuenta de la peculiaridad de la atmósfera terrestre: la Tierra posee una atmósfera en una situación de desequilibrio químico.

Planetas como Marte y Venus tienen una atmósfera cuya composición química está en equilibrio con la composición química de su corteza externa (la parte más superficial de un planeta): grandes cantidades de dióxido de carbono, con pequeñas proporciones de otros gases. Tienen una atmósfera "inerte": los gases de la misma no reaccionan entre sí ni reaccionan con las rocas de la superficie.

En cambio, la Tierra tiene una atmósfera en desequilibrio: su composición está dominada por el nitrógeno y el oxígeno (en ese orden), gases muy reactivos, que tienden a reaccionar con las rocas de su superficie. Otra de sus peculiaridades es su mezcla de gases combustibles, como el metano y oxígeno, que reaccionan vigorosamente entre sí. Por otra parte, si estos gases reaccionasen entre sí, la composición final de nuestra atmósfera sería similar a la de Marte o Venus, incompatible con la vida, por lo menos a gran escala. El hecho de que en la Tierra exista vida desde hace, al menos, 3.500 millones de años, nos indica que la atmósfera de la Tierra lleva mucho tiempo alejada del letal equilibrio que poseen el resto de planetas. (continuarà...)

LSD

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Y tal vez la Tierra sea el equivalente a un átomo enfermo que forma parte del Sistema Solar, equivalente a una molécula perteneciente a la Vía Láctea, equivalente a un òrgano (hígado, riñón, estómago...) de un organismo superior, un sistema autorregulado y en homeostasis. ¿Por qué no? Lo he pensado muchas veces aunque ahora, después de leer sobre el desequilibrio de la atmósfera terrestre me parece un átomo enfermo

mgo ha dit...

La comparació macro-micro és vertaderament interessant i recurrent en diferents cultures, religions i filosofies. Ara el que crec revolucionari és passar de la concepció antropocentrista de l'existència, on el mon és l'àmbit on es desenvolupa l'activitat humana, a la concepció de l'home com a una peça més de l'entitat superior (per complexa, res de misticisme) que és la terra, i on cada element desenvolupa una funció i quan falla una repercuteix en el tot. I és aquí on es pot considerar l'activitat humana com un càncer o un virus(més bé) per a l'organisme que és la terra, Gaia.

Anònim ha dit...

Séguint amb les comparacions macro-micro, potser l'home és un càncer per a la Terra, però imagina't que les coses són com en el primer comentari, la Terra és una entitat "malalta" i l'home hi és per a fer la funció d'antibiòtic i eliminar els desequilibris que permeten la vida. Quina gran penicilina resulta ser George Bush, oi?

Anònim ha dit...

Ah, se m'oblidava dir que sigui com sigui, tant si sóm un càncer com un antibiòtic, tenim la intel·ligència que ens hauria de permetre la nostra continuitat amb harmonia amb la Terra, però sembla que l'estupidesa domina i de llarg...

Sembla que tornem als discursos propagandístics a la TV, en hores de màxima audiència, relacionant ja directament la invasió d'Iraq amb els atemptats de l'11S. Ens estan preparant per una altra invasió preventiva?

Susanna

Anònim ha dit...

dubto molt que la humanitat (no sé per què la humanitat, femení, ha de ser més políticament correcte que l'home, masculí, per definir una col.lectivitat, però bé...) sigui un antibiòtic si és precisament des que s'ha desenvolupat que comença a haver problemes a nivell planetari més enllà i molt més ràpids que els cicles naturals.

Anònim ha dit...

Quan comparava la humanitat amb un antibiòtic no ho feia considrant-ho una cosa bona. Fixa't que en el comentari partia de la hipòtesi que els desequilibris que permeten la vida són dolents, que s'han d'eliminar i que nosaltres ho farem, matant el nostre planeta, per aconseguir un equilibri general amb tot un seguit de cossos inerts (o que semblen inerts).

Susanna

Anònim ha dit...

Ui, ara repassant els comentaris veig que m’he explicat molt malament. Quan parlo de la Terra, en els comentari anteriors, com una entitat “malalta”, ho faig comparant-la amb els altres planetes que tenen l’atmosfera en equilibri com explica LSD a la seva exposició sobre la teoria Gaia, considerant aquests com planetes sans malgrat que la seva salud impedeixi o faci molt difícil la vida en ells tal com nosaltres l’entenem i considerant-los part d’un organisme superior. Si les coses fossin així, curar la Terra per a que tornés a l’equilibri amb la resta de l’Univers consistiria en eliminar-hi la Vida i les condicions de desequilibri que la permeten. Aquí és on deia que potser nosaltres estàvem donant un cop de ma, a modus d’antibiòtic, per aconseguir-ho. Per la Terra, considerada aïlladament, seríem un càncer, però per un hipotètic organisme superior on la terra és només una petita (molt, molt, molt petita) peça potser sóm un ajut. Només pretenia exposar com poden ser de diferents les coses, com canvien en funció de la relativitat amb què es tractin, sense fer cap judici de valor sobre unes o altres teories.

Susanna