dimecres, de gener 25, 2006

Foc ritual

Una capsa de cartró ondulat, rebutjat embolcall d’una pantalla de plasma de darrera generació, amagava zelosament un univers de tresors arreplegats durant llargues jornades de vinclar el cos dins els cendrosos contenidors de brossa: són les pertinences creades des de les belles deixalles menyspreades pels que hi tenen tot el que no necessiten. El valuós incert d’allò que es converteix en únic i total patrimoni d’una persona que va travessar involuntàriament el llindar de la societat de l’opulència, hi cap dins les quatre parets rectangulars d’un vell embalatge. Més enllà d’una frontera desdibuixada per l’egotisme, hi ha un món que no atura de créixer, un paradís de malson confinat a la marginalitat pels irresponsables socials.

La bellesa crepuscular inunda el petit recinte que acull un dispensador de diners, extensió intemporal de l’abjecte negoci de prestamistes i usurers que practiquen els que un dia foren refugi d’uns estalvis que ja no hi són... avui ningú amb economia modesta no pot apartar ja un cèntims de coixí per quan vinguin maldades. El roig que s’escampa pels dos metres quadrats de caixer aporten calidesa als cartrons que serviran, una nit més, de jaç improvisat. Afora fa fred, la nit tanca la tenalla de les tenebres i fosca sense futur, fins a l’endemà en que caldrà buscar una excusa valenta i voluntariosa per vagar entre cossos insensibles d’un paisatge aliè.

La matinada més freda glaça l’enteniment, tres indigents intel·lectuals de bona família decideixen escalfar l’ambient, i mentre escampen benzina entre cartrons i tresors incompresos, pensen en el favor que fan a la societat esborrant tant antiestètica i deforme manifestació de la pobresa econòmica i de la marginalitat de carrer. En un món on només l’èxit i l’opulència es dibuixen nítids com el gran tòtem al que venerar a cegues, hi ha qui tortura la benzina per a que prengui forma i alçada en un roig de foc ritual, expiació i mort d’uns inadaptats que alteren l’harmonia postissa d’un anhelat paratge virtual.

J. M. Vidal-Illanes

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Ho estava esperant. S'ha fet dur el silenci, què ha fet que V-I romangués desaparegut?

No ens tornis a deixar SUP.

Iolanda (Bcn)

Anònim ha dit...

SUP?

Anònim ha dit...

Sr. V-I, queda nomenat cronista oficial de la desgràcia.

Anònim ha dit...

En algun moment vaig llegir que a V.I. li deprimia tant el Nadal, que desapareixia voluntariament del món fins que no s'esvaien els rastres d'aquesta época de l'any consumista i hipòcrita.

De qualsevol manera, la realitat que descriu aquest home és de per sí molt depriment. Sí, cronista oficial de la desgràcia o "pintor de realitats"? tal i com va escriure ja fa un cert temps.

Salut i bon any eclectians/nes

Anònim ha dit...

Massa gent al món ja es dedica a somniar fama, riquesa, bellesa, enclaustrada en culebrots colombians, operacions triomf i premsa del cor.

Més valdria obrir els ulls a la realitat que ens circumda i reaccionar per canviar algunes injusticies de la que som cómplices. Més que cronista de les desgracies, hi consider a Vidal-Illanes, dibuixant del que voldriem que no existís.

Comandant-PI

Anònim ha dit...

Les coses no canvien a millor per al conjunt de la gent -humanitat- perquè sovint aquesta millora comporta renuncies individuals que no estam disposats a acceptar. És més fàcil aixecar l'estora i amagar les vergonyes que eradicar-les. Lamentablement hi ha qui pensa que el més senxill és eliminar les vergonyes alienes, sense mirar i enfrontar-es a les propies. Per això aquest foc ritual, per això tants sacrificis convertits en rites, que immolen nadons, cremen bruixes o eliminen indigents.