Els ulls tancats. El so del piano dibuixava corbes que defugien, ansioses, amb olor a cedre, a eben, a marfil, lliscant entre les petites flames de les espelmes enceses com a homenatge a l’època en que la peça va ésser composta. Les notes arribaven suaus a les meves oïdes, narcotitzants, desprès la música va començar a penetrar-me les entranyes, a inserir més enllà dels sentits els sentiments que hi escampava, estripant. I va continuar arrencant-me el seny, a substituir el batec del meu cor pel ritme cadenciós de la composició. Jo havia passat a formar part del pentagrama, barrejat entre moviments sensuals i signes de blanc sobre negre, rodones, blanques, fuses, classicisme, giny, una aladroga de corxeres enllaçades i un tall de respiració; ostatge en la interjecció de la realitat, foragitat cap un abisme.
Seguda a la banqueta, massa baixa, de vellut vermell, la teva silueta s’albirava retallada pel contrallum del neó que, tot penetrant per la llunyana finestra, lluitava amb la intenció d’abraçar-te silent. La peça prenia vida pròpia, el piano s’engrandia sota les teves delicades mans, però adoptava una dimensió minúscula davant la grandesa de la interpretació. El cor, la cadència, el neó, Mozart, tu i jo. Una vegada més tot va quedar en un somni impossible; en acabar, i veure com t’aixecaves sense mirar enrere, amb una lleugera inclinació del cap, vaig saber que abandonaves la teva absència sense ser conscient que, aquest pic, t’acomiadaves de mi per sempre.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
2 comentaris:
Sé que hi ha moltes maneres d'acomiadar-se, de trencar una relació, però no he pogut posar mai cap en pràctica perquè a mi sempre m'han deixat. Però començaré a aprendre a tocar piano per si se'm presenta l'ocasió, no és questió de deixar-la passar.
Hola, no ens deixis una setmana sense el teu escrit, que perdrem aquesta sana costum de visitar Eclèctia.
Publica un comentari a l'entrada