Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un temps de silenci
En l’hora que la calor atordia els pensaments, els dies robats, et quedaves en silenci estirat al mig de l’estança. Miraves durant hores el sòtil immòbil que, malgrat tot, s’atracava o feia enfora alternativament i et marejava lleu. Llavors t’obsessionaves escodrinyant cada revolt, tota irregularitat, tot escrostonament, i deixaves les hores travessar l’existència, insolents. En aquells dies que no et pertanyien la calor pesava, el silenci també, i les hores eren lleugeres. Sabies que aquell silenci en ocasions estava fet de mirades intenses, mentre que en d’altres tot es reduïa a un esguard abstret. Mirades en silenci que tot ho deien, i quan més intens el silenci, més profundes les mirades, i en la mansuetud del moment sempre se sentia llunyana una porta que es tancava, per a l’eternitat; i aclucaves els ulls i romanies en levitat.
I en la pesada tarda les campanades de la torre et recordaven que era massa tard i tornaves al silenci. Els impactes dels cascs del cavall que arrossegava estantís una galera, donaven major solemnitat a la quietud del moment, mentre una lleu alenada de cansament s’obria pas entre la foscor creixent de l’estança i t’acaronava suau l’oïda entre pensaments extraviats. I l’horabaixa queia entre silencis i mirades furtives, i s’omplien les hores a la callada mentre es buidava el rellotge esgranant l’incessant tic-tac. Gens dòcils les hores tot ho deixaven enrere i l’espai en el temps del silenci et semblava massa breu, efímer; i tu somniaves l’eternitat mentre senties quasi imperceptiblement i llunyà el grinyolar d’una porta que s’anava tancant.
J. M. Vidal-Illanes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada