dissabte, de gener 29, 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una ombra a la cantonada

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una ombra a la cantonada

Crònica d'una ombra a la cantonada

Surts d'un bar. Dónes voltes pels carrers de la ciutat vella. Ni un renou, exceptuat el lleu remor de les teves petjades sobre les llambordes humides. Una ombra es dibuixa darrera una cantonada en penombra. Et tenses, retures el pas i travesses en diagonal cap al cantó esquerra del carrer. Al superar la cantonada acceleres el pas i gires novament mirant de reüll l'ombra que et va intimidar. Respires a fons, l'ombra era una parella abraçada que es petonejava. Creus percebre que tremolen i somrius davant aquella passió de joves universitaris.

Entres a una bodega, de les que havien significat tant per a tu fa dues dècades i ara és només un local híbrid sense l'autenticitat perduda. Però demanes el de costum. Assegut a la barra, mirant l'escala d'entrada, subjectes el got de vermut sec amb sifó. Aquest local és un dels pocs llocs on tenen sifó del de sempre, no aquests simulacres en botella de plàstic que degraden els records d'uns hàbits massa arrelats i que aprengueres del pare. Surts a les nits per por a la soledat d'una casa que el temps ha buidat. No t'importa que la teva edat rebenti contra la mitjana del jovent que s'ho passa bé els divendres a la nit cercant unes copes barates i allunyats dels grups que beuen al carrer la collita d'un supermercat de barri.

Tres copes més tard tornes novament al carrer, et sents una mica tocat però camines amb decisió. A dues cantonades del portal de ca teva tornes a veure una ombra... somrius i segueixes caminant tranquil·lament amb el cap posat en la imatge de la parella de fa unes hores. Però ara perceps un moviment diferent, dubtes, retures, massa tard... et quedes paralitzat davant el yonqui que et mira amb uns ulls folls i una xeringa a la ma. Abans que puguis reaccionar sents com et tiren del rellotge amb força maldestra, i veus com aquell vell record que la teva dona t'havia regalat molts anys enrere cau i s'escampa a trossos pel terra humit. No entens que va passar desprès, però el següent que recordes és la imatge del teu assaltant pel terra, immòbil, amb la cara ensangonada, mentre camines amb decisió cap a l'ambulatori perquè reparin la ma que acabes de trencar-te.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011