dilluns, de gener 27, 2014

Projectes (...a la barra d’un bar)

Fa uns anys sempre m’aproximava als projectes des de la barra d’un bar. Projectava una ombra a terra i projectava plans de futur. De fet la carrera la vaig projectar cada matí des dels rebentats de rom que em prenia al bar de la facultat –o a l’inrevés, ja que sempre m’havien recomanat que em matriculés a Dret perquè podria estudiar a l’únic bar amb facultat del campus–, i així em va anar.

Passaré per alt un discurs que vaig fer com a delegat de facultat, tot dret damunt una taula del bar, i amb un cubalibre a la mà –encara no m’havia abonat als gintònics–, exclamant que el més important de la vida d’estudiant era beure; encara duc clavats a l’esquena restes arqueològics de les mirades penetrants dels professors que m’escoltaven atònits. He de dir que en aquell moment molta gent va començar a prendre’m seriosament, i això que no fumava ni duia gavardina.

Com deia, abans m’aproximava als projectes des de la barra d’un bar, ara que sóc molt més vell, ho faig des d’una taula, si pot ser, des d’una que estigui situada en un recó d’una terrassa. Sé que d’aquí a uns anys, quan sigui més vell encara, em confinaré a taules més discretes, situades al fons de tot, i al final, acabaré novament a la barra, però ja no projectaré res, ni tan sols el meu enterrament –i potser no faci ni ombra.

Els projectes des de la barra d’un bar són allargats i profunds, especialment si darrere la barra hi ha un mirall; quan era jove, el que em feia romandre a la barra prenent un cubata o un gintònic darrere un altre, era una cambrera que no em feia ni cas, i això que probablement m’estic referint a una època en què sí que duia gavardina i tenia la mirada perduda; llavors els projectes eren somnis i els somnis motors de fugida. Però mai em va mancar la barra d’un bar.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014


(Els projectes marxen a bon ritme, i he trobat una forma d’ordenar-los: una agenda Moleskine que farda molt. A l’agenda he apuntat que els dilluns de cada quinze dies escriuré a ECLèCTIA, aquest és el primer escrit d’una sèrie que –qui sap– potser acabi recopilada en un llibre. Salut!)



2 comentaris:

Manel Gomez ha dit...

Molt bo, pi!

Josep Manuel Vidal-Illanes ha dit...

Moltes gràcies, Manel!
Us enyor...