[e-CiutaT: conviure en verd] El Bloc de José Manuel Gómez González: El molinar no és insolidari (i ho demostrarà)
Avui estic molt trist. La Palma insolidària torna a mostrat la pitjor cara i jo com a moliner no puc res més que lamentar-ho. Una vegada més la tàctica manipuladora d’una “entitat d’entitats” enverina i enfronta la ciutadania. Ho he viscut amb els meus propis ulls.
La gent del molinar en general no és insolidària –com ha escrit un veïnat meu al full que determinada entitat ha escampat pel barri- és gent de bé, de pau i comprensiva amb els problemes dels altres. No puc més que lamentar que demà els titulars dels diaris mostrin la cara més negativa d’una mobilització ciutadana, la de gent que sense la informació veraç que mereix, és dirigida amb intencions gens nobles. El foment del rebuig i la xenofòbia no haurien de tenir cabuda dins una societat democràtica madura. La gent amb principis i morals basats en religions on l’amor al pròxim o l’ajuda als necessitats no hauria de trair els principis més elementals d’allò que diu practicar –com es el cas de veïnats meus molts propers i no és el cas de les monges del convents de les Germanes de la Caritat (Son Roca) que van patir danys als seus vehicles dins un pàrquing o els del Bisbat de Tortosa que facilità la creació d’una “Casa d’Acollida” a un convent on es prestaria, a més dels serveis d’allotjament provisional de transeünts i la bugaderia i neteja, l’accés a programes de reinserció laboral i ocupacional, atenció psicològica, serveis professionals de treballs socials i psicologia, a més de l’acollida del voluntariat que hi col·laborés (Decret del Bisbat de 20 de desembre del 2007).
Demà diran els diaris que es van manifestar 600 persones. Jo les he comptat juntament amb d’altres veïnats del barri i eren unes poques desenes. Diran que tenen recollides 1500 signatures i, efectivament, això és veritat, les he vist amb els meus propis ulls i les comptat (60 fulls a 25 signatures per full aproximadament) però no puc assegurar que molts dels noms que he vist siguin veïnats del barri. Tampoc els periodistes ho poden acreditar ja que no se’ls ha permès seguir en directe la reunió celebrada (una tàctica que ja comença a ser coneguda…).
Tot això treu cap a compte de la proposta d’instal·lar el SAPS (Servei d’Acolliment i promoció Soci-Laboral o el que és el mateix, el centre de transeünts de Can Pere Antoni) a un solar del Molinar-Sa Gruta, amb caràcter provisional i durant el temps que duri l’adaptació i construcció del centre definitiu al Portixol. D’entrada cal dir que, contra el que s’està informant amb gens de bona intenció, un SAPS no és un lloc on s’allotgen alcohòlics o drogodependents actius –aquesta gent necessitada ja entra en d’altres circuits d’ajuda- sinó que és gent comunitària degudament regularitzada que, per mandat de la legislació europea, han de tenir un lloc on dormir, on poder menjar, on rentar la seva roba i on participar en un programa de recerca activa de feina. Si el servei es presta adequadament –com passa a molts llocs- l’equipament assistencial no genera cap mena de molèstia o conflicte. No és comparable un SAPS amb les molèsties que si poden generar altres equipaments, per contra més tolerats per la gent. Un SAPS és un lloc que només podrà ser utilitzat per persones amb escassos recursos econòmics i que es trobin en situació de recerca d'una ocupació amb el qual poder viure dignament.
Avui la meva tristor ha crescut quan he sentit de primera ma les mentides d’una dirigent “d’entitats”, i de sentir a gent que deien que si total parlam de 28 persones que se les endugui un cert regidor a la seva granja “amb els altres animals que hi diu que té” (és literal). Comparar persones amb animals dóna una bona pista del tipus de gent que està prenent posicions irracionalment contra l’equipament.
Esper i desig que la veritable cara amable del Molinar també es vegi els propers dies, quan l’onada d’irracionalitat s’apaivagui el necessari. Crec que els moliners mereixem ser considerats per la resta de veïnats de Ciutat com gent de bé, solidària i madura.
dimarts, d’abril 08, 2008
dilluns, d’abril 07, 2008
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un temps de silenci
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un temps de silenci
En l’hora que la calor atordia els pensaments, els dies robats, et quedaves en silenci estirat al mig de l’estança. Miraves durant hores el sòtil immòbil que, malgrat tot, s’atracava o feia enfora alternativament i et marejava lleu. Llavors t’obsessionaves escodrinyant cada revolt, tota irregularitat, tot escrostonament, i deixaves les hores travessar l’existència, insolents. En aquells dies que no et pertanyien la calor pesava, el silenci també, i les hores eren lleugeres. Sabies que aquell silenci en ocasions estava fet de mirades intenses, mentre que en d’altres tot es reduïa a un esguard abstret. Mirades en silenci que tot ho deien, i quan més intens el silenci, més profundes les mirades, i en la mansuetud del moment sempre se sentia llunyana una porta que es tancava, per a l’eternitat; i aclucaves els ulls i romanies en levitat.
I en la pesada tarda les campanades de la torre et recordaven que era massa tard i tornaves al silenci. Els impactes dels cascs del cavall que arrossegava estantís una galera, donaven major solemnitat a la quietud del moment, mentre una lleu alenada de cansament s’obria pas entre la foscor creixent de l’estança i t’acaronava suau l’oïda entre pensaments extraviats. I l’horabaixa queia entre silencis i mirades furtives, i s’omplien les hores a la callada mentre es buidava el rellotge esgranant l’incessant tic-tac. Gens dòcils les hores tot ho deixaven enrere i l’espai en el temps del silenci et semblava massa breu, efímer; i tu somniaves l’eternitat mentre senties quasi imperceptiblement i llunyà el grinyolar d’una porta que s’anava tancant.
J. M. Vidal-Illanes
En l’hora que la calor atordia els pensaments, els dies robats, et quedaves en silenci estirat al mig de l’estança. Miraves durant hores el sòtil immòbil que, malgrat tot, s’atracava o feia enfora alternativament i et marejava lleu. Llavors t’obsessionaves escodrinyant cada revolt, tota irregularitat, tot escrostonament, i deixaves les hores travessar l’existència, insolents. En aquells dies que no et pertanyien la calor pesava, el silenci també, i les hores eren lleugeres. Sabies que aquell silenci en ocasions estava fet de mirades intenses, mentre que en d’altres tot es reduïa a un esguard abstret. Mirades en silenci que tot ho deien, i quan més intens el silenci, més profundes les mirades, i en la mansuetud del moment sempre se sentia llunyana una porta que es tancava, per a l’eternitat; i aclucaves els ulls i romanies en levitat.
I en la pesada tarda les campanades de la torre et recordaven que era massa tard i tornaves al silenci. Els impactes dels cascs del cavall que arrossegava estantís una galera, donaven major solemnitat a la quietud del moment, mentre una lleu alenada de cansament s’obria pas entre la foscor creixent de l’estança i t’acaronava suau l’oïda entre pensaments extraviats. I l’horabaixa queia entre silencis i mirades furtives, i s’omplien les hores a la callada mentre es buidava el rellotge esgranant l’incessant tic-tac. Gens dòcils les hores tot ho deixaven enrere i l’espai en el temps del silenci et semblava massa breu, efímer; i tu somniaves l’eternitat mentre senties quasi imperceptiblement i llunyà el grinyolar d’una porta que s’anava tancant.
J. M. Vidal-Illanes
que guai!
Unes boníssimes melodies, bona harmonia, bona veu i interpretació. Però, clar, falta una lletra, i els Antònia Font la foten a boleo, l'encaixen de qualsevol manera. i m'escadalitza perquè a molta gent els agraden aquestes lletres absurdes (qualificar-les d'absurdes seria donar-los una tendència estètica a la qual no arriben en general) que inserten a les seves cançons que, a part d'això, serien fantàstiques.
Que divertit imaginarlos descollonant-se pensant en la gent que flipa amb ses seves lletres fetes de qualsevol manera, eh, Joan Miquel Oliver?
ED
Que divertit imaginarlos descollonant-se pensant en la gent que flipa amb ses seves lletres fetes de qualsevol manera, eh, Joan Miquel Oliver?
ED
diumenge, d’abril 06, 2008
asteroide B612: Naufragava i nedava (i estava perdut)
asteroide B612: Naufragava i nedava (i estava perdut)
Nedava entre estels que es movien com peixos de colors llampants amb la fosforescència dels cossos perduts en la immensitat.
Un forat negre em cridava com un cant de sirena. A l'espai no hi ha ni sirenes ni peixos, la luminescència era una mentida més. I vaig tancar els ulls.
Komandant-pi
Nedava entre estels que es movien com peixos de colors llampants amb la fosforescència dels cossos perduts en la immensitat.
Un forat negre em cridava com un cant de sirena. A l'espai no hi ha ni sirenes ni peixos, la luminescència era una mentida més. I vaig tancar els ulls.
Komandant-pi
dimecres, d’abril 02, 2008
dilluns, de març 17, 2008
De tornada a ECLèCTIA
Desprès de molt de temps he decidit intentar un nou Altairatge. No sé com anirà, però ECLèCTIA ha de continuar visquent en honor al naixement ja fa quasi 4 anys.
Com veieu he canviat la nau, aquest és un model nou, molt més potent, d'àtoms de llum de darrera generació (la foto la va prendre la meva copilota rusa).
Ara m'en vaig a l'asteroide B612 a jugar a escacs amb un vell conegut.
Salut Eclectians/es
divendres, de març 14, 2008
dimecres, de març 12, 2008
dimarts, de març 11, 2008
Crònica a Gaza
Un nou escrit d'aquells que et deixen tocat del maleït Vidal-Illanes
http://jmvidal-illanes.blogspot.com/2008/02/crnica-de-la-terra-promesa.html
Salut amics/gues
http://jmvidal-illanes.blogspot.com/2008/02/crnica-de-la-terra-promesa.html
Salut amics/gues
divendres, de març 07, 2008
in memoriam
Vaig com les aus
Josep Palau i Fabre
Vaig com les aus quan ha perdut el fill,
que giravoltem sense haver consol,
amb crits de sang alerten son estol
com si lo món entrés en gran perill.
E giravolten sens defalliment
entorn del lloc on lo fill han deixat
e no els esparvera la veracitat
perquè els daria molt major turment.
Des del matí fins que s'ha post lo jorn,
amb son rodar inquieten l'espai,
diuen que en ells dolor no es pondrà mai,
puix que mai més no hauran lo fill entorn.
Sols a la nit, vençuts per l'enderroc,
tornen al niu com a desert castell,
senten lo cor de sobta fosc i vell
e s'adormissen amb la son del roc.
L'ensendemà, amb un volar penós,
abandonant lo niu, l'arbre i el riu,
van a l'encalç d'un indret més galdós:
però en cap lloc lo seu infant no viu.
Així jo vaig, perdut de mi mateix,
a mi mateix cercant-me eternament.
Mes jo só mut e mut lo meu lament,
car gorja endins lo meu dolor se peix.
Josep Palau i Fabre
Vaig com les aus quan ha perdut el fill,
que giravoltem sense haver consol,
amb crits de sang alerten son estol
com si lo món entrés en gran perill.
E giravolten sens defalliment
entorn del lloc on lo fill han deixat
e no els esparvera la veracitat
perquè els daria molt major turment.
Des del matí fins que s'ha post lo jorn,
amb son rodar inquieten l'espai,
diuen que en ells dolor no es pondrà mai,
puix que mai més no hauran lo fill entorn.
Sols a la nit, vençuts per l'enderroc,
tornen al niu com a desert castell,
senten lo cor de sobta fosc i vell
e s'adormissen amb la son del roc.
L'ensendemà, amb un volar penós,
abandonant lo niu, l'arbre i el riu,
van a l'encalç d'un indret més galdós:
però en cap lloc lo seu infant no viu.
Així jo vaig, perdut de mi mateix,
a mi mateix cercant-me eternament.
Mes jo só mut e mut lo meu lament,
car gorja endins lo meu dolor se peix.
dilluns, de març 03, 2008
dimarts, de febrer 19, 2008
On és en Zaca?
Simplement una pregunta, què fa en Zaca? El diumenge ja no és allò que era sense ell. Telefonam a en Lobatón? Sabeu alguna cosa?
...una pregunta prou inquietant, i unes respostes força interessants,
seguiu el fil a: http://mister.illencs.com/index.php
...una pregunta prou inquietant, i unes respostes força interessants,
seguiu el fil a: http://mister.illencs.com/index.php
Subscriure's a:
Missatges (Atom)