Avui tampoc no et llegirà ningú (no ets un vídeo de YouTube)

S’ha de tenir molta força mental per escriure coses que saps que gairebé ningú no llegirà. Deixes que els dits teclegin mentre saps que no pots beure aquest whisky de setze anys: escriure i beure alhora és un privilegi reservat a fenòmens de la naturalesa que no conec. No cal ser un superdotat per comprendre que estem saturats d’informació i que segueix essent molt més efectiu un anunci que un discurs, i un vídeo a YouTube que un article a un diari o un post a un blog. No és que els anuncis no tinguin discurs, ni que els discursos o els articles no siguin interessants (malgrat que ara esteu llegint una excepció a l’afirmació anterior), el problema (o l’excusa) és el temps que no tenim perquè les coses no importants passen sempre per sobre de qualsevol altra prioritat (es pot saber que fas perdent el temps?).

Tenia un company de facultat que mai duia rellotge perquè d’aquesta forma no era conscient del temps que perdia (qui no ha tingut un amic que pensava com un geni). Jo tampoc no duc rellotge, però segueixo meravellat davant l’èxit dels vídeos virals que en vint-i-quatre hores arriben a superar el milió de visionats. Per contra, sé d’articles magnífics publicats al diari que tot just llegeixen uns pocs milers de persones (o unes dotzenes) i no totes ho fan amb l’esment necessari ni amb una anàlisi o reflexió posterior: llegir un article i pensar després consumeix una ingent massa de temps.

Així doncs, perquè insistim a escriure coses banals? Senzillament, no tinc ni idea. Jo puc dir que escric com alternativa al suïcidi, i per ara no em va malament: segueixo viu. Un dia vaig escriure que no recordava massa bé el dia en què vaig conèixer la meva mare, i he viscut amb normalitat aquesta mancança emocional. Hi ha coses que sempre han estat devora nostre: com ara la desgràcia de voler ser un perfeccionista que comet unes tres mil dues-centes cinc errades diàries (mai no les he comptat en detall); o la necessitat d’omplir papers amb criptografies que et condueixen al pou de la invisibilitat.

I tornant al començament, a mi el que em passa és que m’assec en un bar, especialment en un bar fosc i no gaire nét de barriada decrèpita, i les històries comencen a passejar com en una desfilada de moda: amb el glamur de l’olor de cafè i conyac barat, i d’un terra fregat amb aigua bruta. Així és la vida i per això em veig en la necessitat d’escriure. El suïcidi pot esperar al dia en què em mori.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

Dia de la poesia catalana a Internet

Dia de cel clar, ple de llum. Avui, en obrir la persiana, m'ha esclatat el sol ixent a la cara i he volgut fer el primer cafè del dia a la petita terrassa de casa (que en realitat és un simple balcó), i ho he fet mentre deixava de banda els diaris i agafava un llibre de Bartomeu Fiol.

He obert el llibre a l'atzar i, amb la mirada somnolenta, les lletres m'han regalat una benvinguda diferent:

"No ens rentam les mans
ni aixecam paravents.
Tampoc encenem les pipes
(perquè no és hora de pau
ni prop fer-hi). Clar i llampant:
dejectam la plata emmirallada
-i és un comiat per sempre-
per tal de bastir un món
tu per tu, peça per peça.
Així, doncs, conseqüentment,
no escopim, de gairell, al mar;
no acalam, conformats, el front."

(De Calaloscans, 1966)

Bartomeu Fiol.

Bon dia de la poesia catalana a Internet! #jollegeixo #piulempoesia

Dia de la poesia catalana a internet: 17 de març

Mirades

Recordo que un cop vaig assistir a un taller literari amb un autor que en sabia un niu. També recordo haver anat a un altre taller on l’autor era diametralment oposat al primer i, igualment, era l’hòstia. En realitat, no és que tingui una memòria prodigiosa sinó que només he assistit a dos tallers en ma vida.

L’autor diametralment oposat pregonava que el que calia era pensar i escriure, gairebé automàticament, històries i més històries, fruit de la imaginació alimentada per la lectura obsessiva. L’autor que sabia un niu deia que el més important era la mirada i que també calia escriure cada dia. Arribats a aquest punt he de dir que els dos escriptors són boníssims i els seus consells impagables. Així doncs, què és el que separava les dues concepcions d’escriptura descrits? La resposta és senzilla: res.

Tots dos parlaven del mateix, de la forma de veure i alimentar la imaginació mitjançant la capacitat d’observació. Si vols ser un autor original, la distància respecte a la resta d’escriptors la marca la mirada i la interpretació que aconsegueixes fer amb aquesta mirada. Els precedents han de ser molts i s’han d’utilitzar per a no copiar-los. Observar mitjançant aproximacions i allunaments progressius de les realitats és l’únic camí. Els autors originals són aquells que darrere un fet quotidià descobreixen una història única i l’eleven a la categoria literària.

Un amic meu —col·laborador a ECLèCTIA—, va guanyar un premi literari amb una oda a la patata bullida; el mateix que es va avançar a “Her” quan va escriure allò de “De marvin de la pasa”. Siri adquiria categoria literària amb el simple gest d’un dit i un enamorament ocultat. La mirada, l’observació, i la capacitat d’obrir-se camí entre els àtoms de la realitat per descobrir la magnitud de l’originalitat. El pitjor que pot passar-li a un autor és contreure miopia creativa: passar masses hores pendents d’esdeveniments virtuals i d’aparells HiTec pot causar danys irreversibles en les mirades i castrar definitivament la capacitat creativa. Tot és qüestió de deixar-se contagiar pel vessant sensual de l’observació, és a dir: connectar amb la imaginació i progressar en la capacitat de descartar tot allò que no aporta res. Això darrer serviria per llençar a la paperera aquest post, malauradament no he estat capaç.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

Sobre guions de sèries absurdes

Hi ha guions de pel·lícules que sempre t’hauria agradat escriure, pel plaer de passar-ho bé. També ho penses d’algunes sèries surrealistes de dibuixos animats, on les metàfores són tan desbaratades que encaixen a la perfecció amb la realitat. Imagines les sessions conjuntes de creatius guionistes engrescant-se mentre prenen cafè, whisky, o el que sigui que es prengui en aquests casos, en una escalada de despropòsits plens de cruesa. El resultat et condueix al món de Gumball, a Hora d’Aventures o a Històries Corrents; quan jo era petit no s’arribava mai a la frontera del deliri, tot i que als franquistes programes infantils sempre es colava (molt en diagonal) un personatge sorgit d’una obra de Buñuel o quelcom semblant, que de vegades travessava la porta de l’absurd. A la realitat d’una època sempre s’arriba des de l’olor d’una magdalena o, en el meu cas, des del greix d’una ensaïmada i la televisió de fabricació casolana.

Un sopar de sushi també pot donar peu a sessions de guions per cargolar-se de riure, especialment si el vi el comences a prendre mentre elabores els rotlles d’arròs amb el full de nori, i no t’atures fins a arribar a aquell aiguardent nigerià de full de palma del qual no pots recordar el nom, però del què vares pensar que es podia utilitzar com a combustible per míssils de llarg abast. Llavors et conten que el nigerià que havia regalat l’aiguardent a l’amfitrió mida un metre noranta-set i t’aixeca mossegant-te pel cinturó dels pantalons. Una bona estona més tard, després de parlar dels efectes de la paprika en les pizzes de quatre formatges, intentes imaginar-ho, però no pots. «¿Dius que aquella espècie de Mr. T —de metro noranta-set— t’agafa amb les dents pel cinturó i t’aixeca un metre del terra?». La resposta és que sí. El dubte subsegüent és: en quina posició et quedes respecte del terra quan t’aixequen per la part de darrere del cinturó i on queda la resta de l’anatomia del descomunal nigerià.

La sort és que els sopars s’acaben i pots trobar la forma d’arribar sencer a casa, sense haver de posar en pràctica l’equilibri inestable de veure’t penjat de la dentadura d’un mastodont. L’endemà fa mal de cap només obrir la persiana i comprovar que defora esclata un dia radiant, com si fos l’explosió de l’estrella de la mort. No podràs agafar ni el diari i et passaràs quaranta-cinc minuts davall la dutxa. Al tercer cafè amb ibuprofèn t’asseus davant l’ordinador i, utilitzant la tecla d’esborrar més del que seria habitual, t’asseus a escriure aquesta columna: «Un dia voldria ser guionista de sèries absurdes i bla, bla, bla...».

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

Aquells canvis

Passes un dia per un carrer cèntric de la teva ciutat i de sobte descobreixes que alguna cosa no encaixa. És com quan obres el calaix de la tauleta de nit i et sembla que hi ha menys preservatius dels que se suposa que hauria d’haver: en aquest cas comences a pensar detingudament que és el que no va bé i et tems el pitjor, i en el cas del carrer de la teva ciutat només sents desconcert i la lleu sensació d’haver-te perdut alguna cosa.

Els canvis que experimentem en la vida són diferents. Vaig tenir una parella que em deia dia sí i dia també una frase que semblava una banderilla: «No canviïs mai», i me la deixava així, clavada a l’esquena mentre seguia fent les seves coses. Però canviem, ho sé, i normalment ho fem a pitjor.

¿Com detectes que una persona que viu amb tu està canviant? Normalment perquè comença a tancar els armaris que sempre deixava oberts, recull la roba que abans deixava per terra, el seu perfum no és aquell que vares regalar-li per Nadal. Si ets molt observador, ràpidament detectes la diferència, però és molt possible que no resolguis l’enigma fins que no t’atures a pensar detingudament sobre "què és allò que no encaixa".

Aquesta és la clau: passes per tercera o quarta vegada pel carrer cèntric de la teva ciutat i descobreixes per primer cop el canvi. A tots els efectes un canvi només es produeix quan el detectes no quan es produeix de veres en el temps; això, sovint, vol dir que habitualment no passes per l’indret a una hora en què acostumes a estar sobri.

Així, arriba el dia que prens consciència de què aquella enorme botiga de mobles que tant t’agradava s’ha convertit en un gimnàs. El nou propietari ha decidit mantenir els enormes finestrals existents i els suats clients del lloc evolucionen entre màquines com si es trobessin al mig d’un carrer futurista. Els aparadors són com a enormes pantalles de publicitat que exposen cossos atlètics i també altres que no ho són tant però que estan carregats de bones intencions.

De botiga de mobles a gimnàs, una gran metàfora dels temps que vivim: negocis que tanquen són substituïts per projectes de canvis, de metamorfosi. I la metàfora es converteix en una idea que sospitaves des de feia temps: per arribar al gimnàs cal passar abans per una enorme chaise longe amb respatller que es reclina. Així, al cap d’uns pocs mesos, després de transitar pel temple de l'esforç mentre segueixes pagant la quota del nou gimnàs, et trobes un bon dia aclofat al sofà (del que encara pagues els terminis) mirant per la tele esports que fan altres. Mobles i màquines d'esculpir cossos: aquells canvis s’emportaren la teva parella amb el perfum nou que va pagar un altre.

Des del sofà penses que avui tampoc no tens massa gana de sopar tot sol la pizza que no vares poder menjar ahir. A la tele, aquesta nit, fan Titànic.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

Projectes (...a la barra d’un bar)

Fa uns anys sempre m’aproximava als projectes des de la barra d’un bar. Projectava una ombra a terra i projectava plans de futur. De fet la carrera la vaig projectar cada matí des dels rebentats de rom que em prenia al bar de la facultat –o a l’inrevés, ja que sempre m’havien recomanat que em matriculés a Dret perquè podria estudiar a l’únic bar amb facultat del campus–, i així em va anar.

Passaré per alt un discurs que vaig fer com a delegat de facultat, tot dret damunt una taula del bar, i amb un cubalibre a la mà –encara no m’havia abonat als gintònics–, exclamant que el més important de la vida d’estudiant era beure; encara duc clavats a l’esquena restes arqueològics de les mirades penetrants dels professors que m’escoltaven atònits. He de dir que en aquell moment molta gent va començar a prendre’m seriosament, i això que no fumava ni duia gavardina.

Com deia, abans m’aproximava als projectes des de la barra d’un bar, ara que sóc molt més vell, ho faig des d’una taula, si pot ser, des d’una que estigui situada en un recó d’una terrassa. Sé que d’aquí a uns anys, quan sigui més vell encara, em confinaré a taules més discretes, situades al fons de tot, i al final, acabaré novament a la barra, però ja no projectaré res, ni tan sols el meu enterrament –i potser no faci ni ombra.

Els projectes des de la barra d’un bar són allargats i profunds, especialment si darrere la barra hi ha un mirall; quan era jove, el que em feia romandre a la barra prenent un cubata o un gintònic darrere un altre, era una cambrera que no em feia ni cas, i això que probablement m’estic referint a una època en què sí que duia gavardina i tenia la mirada perduda; llavors els projectes eren somnis i els somnis motors de fugida. Però mai em va mancar la barra d’un bar.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

(Els projectes marxen a bon ritme, i he trobat una forma d’ordenar-los: una agenda Moleskine que farda molt. A l’agenda he apuntat que els dilluns de cada quinze dies escriuré a ECLèCTIA, aquest és el primer escrit d’una sèrie que –qui sap– potser acabi recopilada en un llibre. Salut!)

Ho tinc molt complicat Sr. José Ramón Bauzá...

Resulta que ara hem de parlar el català dels nostres padrins i no la llengua cooficial distinta del castellà que vostès donaren a conèixer un bon dia al Butlletí Oficial de les Illes Balears. Estic fet un embull, m'explicaré.

El meu avi parlava menorquí de la Franja (ara li en dieu LAPAO), donat que va arribar jove a Maó procedent de Barbastre. La meva àvia parlava maonès empeltat de ciutadellenc, ja que era filla de ciutadellenca i maonès. Però encara ho tinc pitjor per part de mare perquè els avis parlaven gallec, que és una llengua molt poètica, però no sembla que encaixi massa bé amb la idea que vostè ha llençat al Parlament, Sr. Bauzá.

Personalment ho tinc pitjor, ja que sóc maonès resident a Mallorca després de viure gairebé vint anys a Catalunya. Sr. Bauzá ¿Em pot dir quin registre he d'utilitzar? No hi ha forma de sortir-ne.

Pitjor encara, he pensat –i és que jo sóc molt obedient– que com que vostè diu que els de Mallorca per parlar el català d'aquesta illa, hem de fer servir el que parlaven els nostres padrins, resulta que m'ha entrat un atac de puresa lingüística i m'ha semblat més encertat parlar la llengua dels nostres re-padrins, o millor, re-re-padrins o fins i tot –i això sí que seria perfecte– podem retrotreure'ns 784 anys i parlar el català que utilitzaven els nostres avantpassats –nobles catalans– que van conquerir Mallorca i després la varen poblar... ¡Oh, no! ¡Que si fem això, estarem parlant el català de Catalunya!

Sr. Bauzá, estic embullat. ¿Em podria aclarir que he de parlar?

J. M. Vidal-Illanes (octubre, 2013) 

Podria ser la lletra d'una cançó

El seu amor platònic va arribar a ser pletòric. 

Va pensar que podia ser eufòric i va acabar sent patètic. 

Un cervell romàntic és molt diferent a un altre més pràctic.

Ell va dir t'estimo i ella va entendre una altra cosa.

Dansar un ball de festeig fent el ridícul.

Oooooh, estima'm tal com som

Això podria ser la lletra d'una cançó

El seu amor caòtic va arribar a ser bucòlic

Va pensar que podia ser harmònic i va acabar sent traumàtic.

Un cervell romàntic és molt diferent a un altre més pràctic.

Ell va dir t'estimo i ella va entendre una altra cosa.

Dansar un ball de festeig fent el ridícul.

Oooooh, estima'm tal com som

Això podria ser la lletra d'una cançó

El seu amor eteri va arribar a ser histèric. 

Va pensar que podia ser lògic i va acabar sent histriònic. 

Un cervell romàntic és molt diferent a un altre més pràctic.

Ell va dir t'estimo i ella va entendre una altra cosa.

Dansar un ball de festeig fent el ridícul.

Oooooh, estima'm tal com som

Això podria ser la lletra d'una cançó

(C) Manel Gómez Olives 2013

Realitats

Les persones tenim grans habilitats constructives, som hàbils en l’art de crear murs, fronteres, enormes parets sòlides que un dia acabaran cobertes de molsa i olor de corrupció. Les barreres més impermeables estan fetes d’idees simples, poc dotades de components d’honestedat, massa farcides de propaganda i demagògia. Volem volar però el llast ens ho impedeix. Creiem en els altres fins que descobrim que la majoria de les mentides són més creïbles que la veritat més innocent; llavors arribem a trobar-nos de cara amb la confusió i sospitem que no sabem a quin bàndol pertanyem. Ja és prou ingenu creure en bons i dolents, però les fronteres simples ens faciliten l’existència.

Mentir és l’art d’aixecar dics de paraules ordenades per ser repetides en innumerables ocasions, fins que la boira dels dies comença a alterar l’ordre dels mots i les contradiccions s’obren pas a cops de colze. Quan això passa, sorgeixen noves mentides per sostenir els murs amb contraforts que al seu torn requeriran més i més mentides per impedir que tota l’estructura cedeixi i s’escampi per terra, esmicolada. Tota aparent veritat construïda amb mentides acaba esquerdant-se i quan ens miren a la cara no podem sostenir l’esguard.

Volar, navegar, caminar. Cel, mar, desert. Simplement viure intentant no perdre la dignitat entre les escletxes de falses promeses. El món comença a adoptar una forma ovalada de realitat deformada per objectius inconfessables.

Sapiens sapiens

Llegeixes filosofia i literatura, beus cervesa, xerres de ciència i fas acudits racistes.

Escoltes música i porqueria, t'enamores, beus cervesa i fas acudits masclistes.

Ho absorbeixes tot com una esponja, vomites el que no pots assimilar.

Estimes, plores, odies, rius, ho vols tot i no et satisfà res. 

Perds allò que tenies i llavors és quan més ho valores.

Treballes sense ganes i gaudeixes amb minúcies. Et baralles per trivialitats i adores coses absurdes.

Proves coses noves i guardes vicis vells. Et creus un déu i plores com un infant.

I de vegades voles per damunt de les teves possibilitats i acabes per terra amb el nas romput i l'estimació destrossada. 

Ets humà.

Un animal amb aires de grandesa.

Un cervell desproporcionat encaixat dins d'un cos amb les seves limitacions.

Una ment capaç d'imaginar més enllà del possible. Una fàbrica d'il·lusions que consolen les tragèdies quotidianes i els drames universals.

Sublimes i duus a una categoria superior els instints més bàsics, els adornes i disfresses de sofisticació.

Podries ser d'una altra manera? Ho podries suportar?

Ets humà, el rei de la creació. El món és un gran magatzem ple d'eines i materials al teu servei.

Això, si més no, és el que et van dir...

Manel Gómez Olives 2013

Son pare escopit

Ell va per la vida de suficient i sobrat, amb un excés de personalitat i satisfet de si mateix, sembla que es coneix, s’admira i està orgullós de ser com és, però és clavadet a son pare. 

Els mateixos ulls, la mateixa figura, gestos, expressions, manera de xerrar i la mateixa piga davall de l’orella esquerra.

Ella es creu única i original, amb idees pròpies i amb una manera de ser personal, però l’altre dia quan la vaig veure després de tant de temps em semblava estar davant sa mare fa trenta anys.

Les mateixes opinions, igual to de veu, pentinat, vestit i bellesa.

I segur que cada dia que passa s’assemblen més.

Milions d’anys d’evolució, arribar a la reproducció sexual, combinant adeenes, gens, culminar en l’espècie humana... per acabar sent un clon del seu ancestre.

Açò ja ho feien els éssers unicel·lulars -l’ameba, per exemple, un protozous sense sistema nerviós-, duplicar-se exactament iguals, i ho feien amb una facilitat i una alegria...

I ara continuar amb el mateix, quin malbaratament de temps i energia.

Néixer, créixer, reproduir un ésser idèntic a tu i morir... Açò quin sentit té? A on duu?

Si Darwin aixequés el cap...

Ai, però, si ell i ella es junten i es produeix la mutació i tu, el resultat, no t’assembles als pares, si agafes nous rumbs... Es preguntaran d’on has sortit, si deus ser del butanero, et miraran de reüll pensant que ets una vergonya per a la família, tan senzills i bona gent com són a ca teva...

Malament si ets semblant, malament si ets diferent. Per tant, per bé o per mal, siau qui sou, que diu el poeta.

(C) Manel Gómez Olives 2013

Gras, barbut i pobre

Probablement la felicitat sigui allò a què tothom aspira i que ningú no aconsegueix.

Una meta que persegueixes i que quan hi arribes no és el que et pensaves.

És un estat d’ànim, un sentiment, una sensació, falta d’irrigació sanguínia al cervell?

Un cap de fibló d’hormones endògenes? La consciència d’estabilitat i maduresa, d’ésser el que vols ser, d’haver assolit els reptes que et vas crear? Es pot ser feliç més d’una estona?

No em demaneu respostes...

Però quan veig algun individu amb una bona panxeta, barba d’unes setmanes, el cabell una mica deixat i aspecte de no disposar d’un excés de possibles, em sembla reconèixer en ell l’arquetip de la felicitat.

Una persona que ha abandonat l’obligació d’anar cada matí contra la naturalesa del seu cos a cops de raor, que s’ha rebel·lat contra la tirania de l’aparença i de comptar calories i s’estima més gaudir d’unes bones menges, que dedica la major part del seu temps a activitats més interessants i satisfactòries que fer o cercar la manera de fer doblers.

Qualcú així deu estar molt a prop del nirvana.

Tal vegada el seu aspecte no serà el més atractiu, les dones no se li tiraran al damunt i ningú no l’encalçarà perquè sigui la imatge d’una gran marca, però crec entreveure en el seu rostre un somriure beatífic, talment aquelles figures xineses d’un buda assegut plàcidament... amb una panxa espectacular.


Manel Gómez Olives 2013

Rara avis

Quan obres la finestra al matí i et rep un bon sol, un cel clar i una bafarada d’aire calent, sents una irrefrenable tendència a arriar la persiana i tornar al llit.   

Arriba l’estiu i a tothom li agafa l’excitació, amb el sol i la calor se’ls desperta una inexplicable hiperactivitat. 

Des del més petit a la dona d’una edat, tots surten al carrer exhibint la carn blanca; es veu que ara toca posar-se morè. 

Sembla que per força tothom ha d’anar a la platja i trescar pel camp en bicicleta. 

Com si fos obligatori fer el Camí de Cavalls o la volta a l’Illa, anar en caiac o fer senderisme.

I tu, que a l’hivern no és que siguis precisament un prodigi d’activitat, ara, amb la calor i la humitat, és quan menys ganes tens de moure’t.

Et diuen que véns a nedar? I contentes no, que fa massa calor, i no ho entenen i se n’enriuen, però tu ho tens molt clar.

Només vols estar a l’ombra i a la fresca fent qualque xubec fins que amb el fosquet arribi un poc d’oratge.

En estat d’hibernació en ple estiu... Ets la vergonya de la raça menorquina, i et preguntes si seràs l’únic exemplar de la teva espècie o si en deu haver més.

Quan arriba la tardor i obres la finestra al matí i et rep un sol rònec, un cel gris plujós i un aire fresquet, vas reviscolant i et tornen les ganes de sortir al carrer i passejar i tastar el món. Sempre amb moderació, clar.

Mira que ets raret. Hauries d’haver nascut nord enllà... i potser no només pel clima.


(C) Manel Gómez Olives 2013

Scientia potentia est

Sempre has cercat en la raó, la lògica i el mètode científic el sistema per analitzar i interpretar la realitat.

Confies en la ciència i estàs orgullós de fer-ho, perquè té la facultat de reconèixer els seus errors i d’autocorregir-se si troba una explicació més adequada. Cosa que no passa en altres formes d’interpretació basades en la intuïció, la fe o les revelacions...

Saps que les disciplines científiques empíriques arriben a coneixements vàlids a través de l’observació, formulació d’hipòtesis, experimentació, extracció de conclusions i elaboració d’una teoria.

Tot recolzat pels pilars de la reproductibilitat i la falsabilitat.

Així de complex i així de senzill.

Aprens d’Einstein, Newton, Galileu, Hawking, Darwin, Curie, Pasteur, Arquimedes, Copèrnic, Mendel, Kepler, Fleming...

Recorres a la ciència quan t’envaeix un dubte, perquè et sembla que és allò que més respostes dóna a les preguntes, inquietuds i paradoxes que sempre t’han desassossegat.

Tot sembla encaixar, és meravellós: fórmules elegants que expliquen l’univers, el tot...

I per això et sorprèn que, entre observacions, hipòtesis, teories, principis, lleis, sistemes i conclusions, et sentis tantes vegades buit, perdut, tot sol, estrany i sense entendre res.

(c) Manel Gómez Olives 2013

Salmantica non praestat

T'aixeques al matí i encara no t'ho creus. On has arribat, sense estudis, sense patrimoni, sense llinatge. 

T'aixeques i te'n vas a governar. A diferència d'altres dedicacions, on s'exigeix un nivell de preparació important per exercir una tasca delicada -normal quan representa certa responsabilitat-, decideixes sobre questions sensibles per a la societat al teu aire. 

Dius cap a on s'ha de circular i tanques carrers sense haver llegit ni un pamflet sobre urbanisme, dictes sobre protocols ancestrals sense ser historiador, i fins i tot legisles en ensenyament de les llengues i toponímia sense haver trepitjat cap facultat de filologia.

Pero, clar, els vots avalen, donen poder i ho justifiquen tot.

Per què t'has de sentir malament, si has vist des de sempre ineptes amb carnet i semianalfabets amb padrins dirigint el destí de la gent?

Series millor si haguessis passat per escoles, instituts i universitats?

Trobes que no. 

Vas aprende ja fa temps que quod natura non dat...

Manel Gómez Olives 2013