El darrer falcó

Com cada matí, al trencar l’alba, des d’un dels darrers pisos d’aquest gratacels de plexiglàs i alumini, amb l’expressió somnolenta, els ulls incerts i el rostre alentit, Marcus acosta la mirada al cel que desperta. Un dia més, amb el pensament llunyà, escalfa les mans amb l’escudella calenta que tot ho impregna amb aroma de cafè cremós, balsàmic, com l’alè d’un vell amic que mai no et dóna l’esquena.

Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.

Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.

Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.

J. M. Vidal-Illanes (c)

El darrer vol

L’esvelta ombra dibuixava la intensitat de l’hora, instants comptats, compte enrere adreçat a la foscor, quan tots els colors del cel despleguen el comiat. La paret de llauna, a l’entrada d’aquell poblat, competia amb la posta de sol. La llauna, fent de paret, havia estat pintada amb la insistència d’aquell que no vol reconèixer en un bidon ville dels afores de Johannesburg, una fi del món plena de rovell, foradada, sense esperança. L’alegre grafitti envaïa la cara oculta d’una estructura social en descomposició, d’un ensorrament calculat, d’una exclusió global.

El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.

Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.

Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

Col·laboreu

Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
Gràcies per col·laborar.

retrat matinal

Matí fred i sec, com per guardar bé aquells aliments que necessiten ser guardats en llocs així, freds i secs.
M'agrada com sona. Si més no, m'agrada més que tot allò que escolto al meu voltant: paraules fredes i seques (i buides,afegesc jo) que em porten a llocs comuns.
Que passeu un bon dia.
X.

El darrer alè

Els ulls oberts l’impedien mirar a fons; sovint, per trobar-se de cara amb l’angoixa, és necessari aclucar amb fermesa sostinguda la realitat, només així es pot percebre que l’aire és més dens que de costum. La respiració, sense compàs, delatava un desassossec irracional, catalitzat pel flaire que la turba extreta hores abans escampava pel camp dels records; i ell, dret, perdut dins la cara oculta de l’oblit, finalitzava un recorregut sense tornada, entre les runes de la creació, entre les restes esmicolades d’un Déu que ho havia abandonat tot, cansat de tant fracàs.

El centre de l’univers s’havia convertit en una deixalleria de desencerts, el darrer ésser humà va haver de rendir-se finalment en no haver trobat, durant el llarg viatge que havia emprès 15 anys abans, ni rastre de vida d’un semblant. Els Cyborgs monopolitzaven tota manifestació d’intel·ligència en el planeta, però mai no sortien de les seves unitats centrals, font d’alimentació i d’observació universal, lloc de perfeccionament il·limitat. El segon origen no va ser com el descrivia el mecanoscrit.

La darrera pulsió de tristesa va aflorar d’una llàgrima eixuta. Així com el sol es va pondre, esgotat i sense alè, el darrer humà es va submergir en les tenebres d’un llac inexistent, per mai més importunar un planeta que renaixia amb la certesa complaent d’haver-se’n desfet d’aquesta errada de l’evolució que durant mil·lennis, pretensiosament, es va arribar a creure el centre de la Creació.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

com una cabra

No, si el problema no és que estigui boig, el problema és el gran nombre de seguidors que té. De bojos n’hi ha i n'hi haurà sempre, però aquest poder de convocatòria fa una por...perquè ens toca de ple, és clar. Els vots que donen els seus seguidors al Partit Popular posen en perill els avenços que mica en mica anem aconseguint, posant barreres a lleis progressistes i, quan han pogut, fent-ne de noves, carrinclones i retrògrades. La seva activitat afecta, crec, només a Espanya, però i el seu amic George? Aquest pensa igual que ell, és clar, i així va el món.

“Estamos en guerra, son ellos o nosotros”.”¿Por qué tiene que pedir perdón el Papa? A mí nadie me ha pedido disculpas por haber invadido Espanya y haberse quedado durante 800 años”. “Soy fan de Isabel y Fernando”.”Hacen falta líderes fuertes”. Aquestes són algunes de les perles que va deixar anar el personatge. Jo m’imagino que per ell “líder fuerte” és el que té la capacitat de fer el que li dóna la gana, passant per sobre de qui faci falta. Pel que fa a la qüestió disculpes, en primer lloc, hauria d’escoltar a la seva dóna i així sabría que no es poden barrejar “peras con manzanas” Què tindrà a veure el discurs del Papa amb la invasió d’Espanya pels musulmans? En segon lloc, si creu que ens han de demanar perdó per haver vingut i haver-se quedat, potser també ens han de demanar perdó des d’Itàlia, pels romans, per exemple. I no diguem nosaltres a Amèrica del Sud, els anglesos a l’Índia...Bé, crec que no acabaríem mai, tots plegats, de disculpar-nos.

És fan d’Isabel i Fernando i s’ha quedat a aquella època. Déu meu, com pot ser que personatges així ens facin perdre el temps d’aquesta manera?

quin disgust!!

El Papa se muestra "disgustado" porque sus palabras hayan ofendido a los musulmanes

...em sembla que més disgustats estan altres, i em semblen més perillosos

eticonomia

La passarel.la Cibeles exigeix models que tinguin un mínim de massa corporal que les qualifiqui com a persones sanes. La marca de sabons i altres productes de bellesa Dove mostra als seus anuncis dones no precisament primes. El FC Barcelona patrocina l'Unicef (amb 1,5 milions d'euros a l'any) i no a l'inrevés, que seria l'habitual... Està canviant alguna cosa? Els interessos econòmics ja no ho són tot? Serà que és possible la confluència de l'economia i l'ètica? O tot és màrketing com sempre? Pregunto...

let the sunshine in

We starve-look

At one another

Short of breath

Walking proudly in our winter coats

Wearing smells from laboratories

Facing a dying nation

Of moving paper fantasy

Listening for the new told lies

With supreme visions of lonely tunes

Fins una altra, Hilario

Llévame lejos de tanta tristeza,
del desamor y de la oscuridad,
quiero ir contigo, tú tienes la llave
y nadie te puede atrapar.
Quiero ser tu amante, llévame,
fantasía...

Hilario Camacho

Aturem els crims de guerra al Pròxim Orient

Es preciso poner fin de inmediato a los ataques contra civiles. El gobierno israelí, el gobierno libanés, la Autoridad Palestina, Hezbolá y los grupos armados palestinos, deben tomar urgentemente las medidas necesarias para poner fin a los ataques que se están lanzando contra civiles y bienes civiles. Tales ataques son una infracción flagrante del derecho internacional humanitario y constituyen crímenes de guerra.

AI ha hecho un llamamiento al Consejo de Seguridad de la ONU para que autorice y despliegue de inmediato una misión de investigación de las Naciones Unidas en el Líbano e Israel con el fin de investigar los ataques contra la población civil y contra objetivos civiles y otras violaciones del derecho internacional humanitario. Asimismo le ha solicitado ordene la suspensión de todos los suministros militares a Israel y Hezbolá hasta que todas las partes introduzcan las medidas apropiadas para garantizar que la población civil y los objetivos civiles no son atacados.

Exige el fin de los ataques a civiles a todas las partes involucradas en la crisis de Oriente Próximo
¡Actúa!

http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/israel-libano-julio-06/

La memòria amnèsica, un altre 18 de juliol

Mirava per la finestra, les onades compassades jugaven amb els llaüts, blancs, escumant l’ambient d’un calorós dia de juliol. El diari jeia desplegat sobre la petita taula de fusta, al fons sonaven les notes de les Variacions Goldberg, amb la inconfusible cadència de Glen Gould, que afegia tristor al dia, al 18 del calendari, tacat de sang, maculat d’estultícia, impregnat de la estupidesa insultant d’il·luminats salvapàtries.

Les lletres de motllo indicaven el camí que havia pres el full de ruta, el nou rumb que s’ha imposat a l’altre, al que mai va ser acceptat. Agressions preventives, respostes desproporcionades; i el món apàtic, com sempre. El vi és francament bo, però no el puc assaborir perquè el pensament ofusca el paladar mentre m’interrogo sobre el significat de les paraules de subtítol “...ús legítim de la força...”. Hi ha força legítima fora de la que pot ser estrictament necessària per repel·lir una agressió? Quan se sobrepassa la defensa per transitar a l’atac indiscriminat, es pot parlar d’ús legítim de la força?

Els atacs preventius són asèptics, no hi ha morts, només víctimes col·laterals, però poden durar quaranta anys. Aixeco la copa per provar fortuna novament amb aquest vi de Binissalem, el cercle roig que la copa ha deixat sobre el diari emmarca el número 18, el de la data, el del trist record. Mentre Gould reblava les darreres notes, miro més avall, frustrat, del trist record passo a la oblidada memòria, i al incompliment de promeses, no hi haurà rehabilitació de la injustícia, ni anul·lacions de consells de guerra, ni diners per a investigar on són els nostres morts, els desapareguts, els vençuts que il·legítimament van ser víctimes col·laterals.

Avui continuo sentint-me abatut, camino capcot i vagarívol, vençut i víctima. Mentre, observo les runes de Beirut, a la portada del diari, en el lloc que fa molts anys va ocupar Guernika; ara somric una fracció de segon: el 18 de juliol va propiciar que un geni convertís la destrucció dels valors en una obra d’art inabastable. Obro la monografia sobre Picasso i contemplo en un desplegable la majestuositat del indescriptible drama... Bach posa música a l’escena, Gould la interpreta per a mi; ara la copa sembla més lleugera i el vi te uns agradables matisos que abans no encertava a fruir.

J. M. Vidal-illanes (c) 2006

18 de juliol: atac preventiu

Història universal de la infàmia: les armes prenen el lloc de la raó, aquí al 36 o a Palestina o Líban avui (i demà i sempre que la gent no aprengui el significat del mot Pau).

Tot plegat, decebedor.

El mur esfondrat (in memoriam II)

Una llum declinava, taronja. El reflex de la caiguda del sol, inevitable. L’horitzó, inabastable. L’aigua de la piscina –o era una peixera?-, inestable. El cos surava, dòcil.
L’ofec, dolorós.

La cançó, tantes vegades escoltada, tantes sentida, d’altres sonada amb la dolça guitarra friccionada per uns dits ebris, a la caiguda, inevitable, del sol. Sobre la taula, el sifó, la llimona tallada i el Xoriguer fresc... mirant amb l’ull espia, lateral. Els dits desplaçant-se més ràpid del que eren capaços, la màgia de la tendresa ho feia possible.

I desafinant: “two lost souls swimming in a fish bowl...” any rere any... les llàgrimes són salades –ho havia oblidat-.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

in memoriam

how I wish, how I wish you were here












descansa en pau, syd barret