Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)
Truquen a la porta. De fet colpegen dues vegades i fan lliscar un sobre per davall. Et gires i observes el paper blanc obrint-se pas, traspassant la frontera del món exterior. Esperaves una visita uniformada, o la d’uns inspectors de paisà amb interrogants inquisidors per resoldre. De moment, només arriba un paper. Sense deixar de mirar el terra de l’habitació, on roman el sobre tancat, et seus a la cadira i tornes a omplir el got amb la darrera reserva de whisky.
Beus durant una llarga estona mentre fas sonar la cançó al teu cap. Quan la darrera gota d’Islay s’evapora entre els llavis, t’aixeques i amb tres passes arribes a la porta, tibes d’un extrem del sobre i l’alliberes de la pressió. L’agafes amb les dues mans i el gires mentre l’estudies detingudament. Després penses que mirar-lo amb tant deteniment, d’aquesta manera i en aquest moment, no té cap sentit. Probablement només estàs deixant que el temps passi, no frises en absolut, no estàs gens impacient per llegir i saber que conté el sobre; de fet ja creus saber que hi explica.
Deixes el paper sobre la taula i t’adreces cap el bany. Obres l’aixeta del lavabo i esperes que s’ompli d’aigua calenta, molt calenta. T’ensabones la cara i agafes la maquineta d’afaitar –esmussada per l’ús- mentre et mires i intentes reconèixer la persona a l’altra banda del mirall. Simplement t’afaites, mentre les fulles tallen els pensaments i et prepares per un comiat.
dilluns, de setembre 27, 2010
dijous, de setembre 23, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)
Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.
No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes el contingut del got.
Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.
Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.
No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes el contingut del got.
Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.
dijous, de setembre 16, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)
Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja. L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans, mentre els glaçons tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixant un rastre aigualit al Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.
Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.
La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar les notícies. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.
Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja. L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans, mentre els glaçons tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixant un rastre aigualit al Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.
Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.
La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar les notícies. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.
dilluns, de setembre 13, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)
Fa estona que et trobes assegut davant un paper en blanc. La taula de fusta és senzilla. El llum damunt la taula és un clàssic “flexo” metal·litzat que palesa la buidor de la inspiració que no arriba. L’habitació on et trobes és la de l’hotel de sempre, la que t’acull quan pernoctes en aquesta ciutat del sud del país, molt al nord del continent. El carrer es troba en silenci, com la cançó que intentes escriure i no surt.
Devora la ploma tancada una botella de whisky gairebé buida projecta una ombra allargada cap el llit. El got ple és abraçat pels teus dits i suporta la mirada perduda dels teus ulls esvaïts. No sona cap cançó. El teu cap acostuma a estar ple de música, però avui i en aquesta hora el mutisme impera sense deixar pas a cap so que il·lumini el moment. Et gires cap el llit –seguint l’ombra de la botella- i el veus buit, amb els llençols arrugats on fa només unes hores jeia ella. La famosa gavardina blava segueix penjada d’una cadira. Ella era la música, la lletra i el temps en les llargues nits de conversa.
Ella no podia aguantar més, s’ha acomiadat per uns instants amb la intenció d’aconseguir una mica de sucre marró amb que calmar l’excés d’eufòria ara que tot torna a sortir bé. Aquest pensament et trasllada a una vella cançó que s’atura de cop. Mires el rellotge i comproves que ja fa set hores que ella ha marxat. El llit roman buit i, sospites, que potser així sigui com restarà per sempre més en la llarga nit de l’eternitat sobtada.
Fa estona que et trobes assegut davant un paper en blanc. La taula de fusta és senzilla. El llum damunt la taula és un clàssic “flexo” metal·litzat que palesa la buidor de la inspiració que no arriba. L’habitació on et trobes és la de l’hotel de sempre, la que t’acull quan pernoctes en aquesta ciutat del sud del país, molt al nord del continent. El carrer es troba en silenci, com la cançó que intentes escriure i no surt.
Devora la ploma tancada una botella de whisky gairebé buida projecta una ombra allargada cap el llit. El got ple és abraçat pels teus dits i suporta la mirada perduda dels teus ulls esvaïts. No sona cap cançó. El teu cap acostuma a estar ple de música, però avui i en aquesta hora el mutisme impera sense deixar pas a cap so que il·lumini el moment. Et gires cap el llit –seguint l’ombra de la botella- i el veus buit, amb els llençols arrugats on fa només unes hores jeia ella. La famosa gavardina blava segueix penjada d’una cadira. Ella era la música, la lletra i el temps en les llargues nits de conversa.
Ella no podia aguantar més, s’ha acomiadat per uns instants amb la intenció d’aconseguir una mica de sucre marró amb que calmar l’excés d’eufòria ara que tot torna a sortir bé. Aquest pensament et trasllada a una vella cançó que s’atura de cop. Mires el rellotge i comproves que ja fa set hores que ella ha marxat. El llit roman buit i, sospites, que potser així sigui com restarà per sempre més en la llarga nit de l’eternitat sobtada.
diumenge, de setembre 05, 2010
dimecres, de setembre 01, 2010
dimecres, d’agost 18, 2010
On trobar la Lluna en un Cove (a Menorca no s'hi troba)
Podreu trobar La Lluna en un Cove a les següents llibreries
BARCELONA: Llibreria Al Peu de la Lletra · Carrer de Calàbria, 281 · 08029 Barcelona · Tel. 934306608 || Llibreria Laie · Carrer de Montalegre, 5 · 08001 Barcelona · Tel. 934813886 || PALMA DE MALLORCA: Llibreria Lluna · Carrer del General Riera, 68 · 07010 Palma de Mallorca · Tel. 971206527 || VALÈNCIA: Llibreria Tres i Quatre · Carrer de Sant Ferran, 12 · 46001 València · Tel. 963157799 || GANDIA: Llibreria Gavina · Carrer de Loreto, 22 · 46701 Gandia · Tel. 962879991 || ALCOI: Llibreria Llorenç · Carrer de Sant Llorenç, 1 · 03801 Alcoi · Tel. 965543746 || TÀRREGA: Llibreria Sauret · Carrer del Carme, 14 · 25300 Tàrrega · Tel. 973310113 || ONTINYENT: La Llibreria · Carrer de Martínez Valls, 18 · 46870 Ontinyent · Tel. 962912805 || INTERNET (BOTIGA EN-LÍNIA): La Llibreria dels Llunàmbuls · Tel. 967318713dimarts, d’agost 17, 2010
dimecres, d’agost 11, 2010
sembla d'en vidal illanes...
UNA TARDA D'HIVERN A BARCELONA I UNA CANÇÓ EN UN BAR
Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
He pujat aquesta tarda a Barcelona. M'havien convidat a la inauguració de la nova seu de Ciutadans (Cs), que està al passeig de Gràcia.
He pujat aviat per passejar per Barcelona, que mencanta, i he recalat en alguns dels meus bars, entre ells, i abans d'acudir a la invitació, a LA PRINCIPAL, a Sepúlveda / Muntaner, davant de la Ronda de Sant Pere. Just al davant del bar, a la Ronda, hi havia la casa d'en Terenci Moix i aquest era el seu bar preferit. També continua sent una joia de la Barcelona canalla i algun dia, si em deixen, el filmaré.
Cap a les cinc de la tarda havia poca gent. En aquest bar acostumen a posar bona música a un nivell molt adequat i quan hi ha poc rebombori de converses et pots quedar amb la música.De sobte ha començat a sonar una cançó de la que m'he quedat penjat Coneixia la cançó i coneixia al cantant però no encertava a identificar ni luna ni laltre, així que he decidit abandonar-me a la música.M'hi he ficat completament en la cançó amb una lletra que relata una desesperada història de desamor en la qual es palpen fins els més subtils detalls de la trama i del sòrdid ambient en què se situa: la terrible postguerra espanyola al Madrid de l'estraperlo i Perico Chicote.
Al final m'han saltat les llàgrimes.He observat que mentre sonava la cançó el cambrer ociós en aquell moment per la falta de clients, la cantava "per lo bajini" mentre despreocupadament passava la baieta per les superfícies de les taules buides. La cantava i feia la impressió de conèixer-se de memòria la enrevessada lletra.Un cop acabada la cançó mhe dirigit a ell trasbalsat: Qué es eso? I ell m'ha contestat com si fos la cosa més evident del món: El romance de Curro El Palmo, de Serrat en la versión de Antonio Vega Aleshores, he caigut, jo coneixia de sobres la cançó de Serrat i la seva gran interpretació, com en fa gairebé sempre. I fins i tot coneixia una versió que havia fet un tonadillero, Valderrama, em sembla però la versió d'Antonio Vega , que no havia sentit mai a ma vida, és una altra cosa: s'apropia de la cançó, la fa seva i la converteix en una obra mestra del cant.Si encara hi ha cambrers a Barcelona que són capaços de cantar El Romance de Curro el Palmo mentre netegen distretament amb la baieta les taules del local vol dir que encara hi ha esperança.Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
j.a.
(si picau al títol sortirà l'enllaç)
...serà en vidal illanes de ciutadans?
Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
He pujat aquesta tarda a Barcelona. M'havien convidat a la inauguració de la nova seu de Ciutadans (Cs), que està al passeig de Gràcia.
He pujat aviat per passejar per Barcelona, que mencanta, i he recalat en alguns dels meus bars, entre ells, i abans d'acudir a la invitació, a LA PRINCIPAL, a Sepúlveda / Muntaner, davant de la Ronda de Sant Pere. Just al davant del bar, a la Ronda, hi havia la casa d'en Terenci Moix i aquest era el seu bar preferit. També continua sent una joia de la Barcelona canalla i algun dia, si em deixen, el filmaré.
Cap a les cinc de la tarda havia poca gent. En aquest bar acostumen a posar bona música a un nivell molt adequat i quan hi ha poc rebombori de converses et pots quedar amb la música.De sobte ha començat a sonar una cançó de la que m'he quedat penjat Coneixia la cançó i coneixia al cantant però no encertava a identificar ni luna ni laltre, així que he decidit abandonar-me a la música.M'hi he ficat completament en la cançó amb una lletra que relata una desesperada història de desamor en la qual es palpen fins els més subtils detalls de la trama i del sòrdid ambient en què se situa: la terrible postguerra espanyola al Madrid de l'estraperlo i Perico Chicote.
Al final m'han saltat les llàgrimes.He observat que mentre sonava la cançó el cambrer ociós en aquell moment per la falta de clients, la cantava "per lo bajini" mentre despreocupadament passava la baieta per les superfícies de les taules buides. La cantava i feia la impressió de conèixer-se de memòria la enrevessada lletra.Un cop acabada la cançó mhe dirigit a ell trasbalsat: Qué es eso? I ell m'ha contestat com si fos la cosa més evident del món: El romance de Curro El Palmo, de Serrat en la versión de Antonio Vega Aleshores, he caigut, jo coneixia de sobres la cançó de Serrat i la seva gran interpretació, com en fa gairebé sempre. I fins i tot coneixia una versió que havia fet un tonadillero, Valderrama, em sembla però la versió d'Antonio Vega , que no havia sentit mai a ma vida, és una altra cosa: s'apropia de la cançó, la fa seva i la converteix en una obra mestra del cant.Si encara hi ha cambrers a Barcelona que són capaços de cantar El Romance de Curro el Palmo mentre netegen distretament amb la baieta les taules del local vol dir que encara hi ha esperança.Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
j.a.
(si picau al títol sortirà l'enllaç)
...serà en vidal illanes de ciutadans?
dilluns, de juliol 19, 2010
Naufragi en la frontera dels elements
Naufragi en la frontera dels elements
Avui m'he quedat assegut davant els comandaments de la nau. La nau ja no és espacial. L'he convertit en un batiscaf hidrodinàmic. No puc cercar sirenes a l'espai. Odiseo (Ὀδυσσεὺς) o Ulisses, en mans d'Hómēros, no las hi va cercar. Varen ser les sirenes les que s'interposaren en el camí i intentaren segrestar-lo amb l'arma de la temptació. Entre el cel i la terra hi ha la mar. Aire, terra, aigua i foc em fan perdre l'orientació.
Una coa de Sirena s'agita a pocs metres, llueix en la foscor grisa i blava del fons marí. Em miro les mans, em frego els ulls. Ara sento cantar, però ni tant sols és una cançó. El so és indescriptible i no entra per les oïdes, sinó per les entranyes. La segueixo, però la distància es manté en tot moment; durant hores no la perdo de vista... just el temps que duren els efectes de la morfina que m'ha subministrat Siegel. Avui no tenia un bon dia.
Avui m'he quedat assegut davant els comandaments de la nau. La nau ja no és espacial. L'he convertit en un batiscaf hidrodinàmic. No puc cercar sirenes a l'espai. Odiseo (Ὀδυσσεὺς) o Ulisses, en mans d'Hómēros, no las hi va cercar. Varen ser les sirenes les que s'interposaren en el camí i intentaren segrestar-lo amb l'arma de la temptació. Entre el cel i la terra hi ha la mar. Aire, terra, aigua i foc em fan perdre l'orientació.
Una coa de Sirena s'agita a pocs metres, llueix en la foscor grisa i blava del fons marí. Em miro les mans, em frego els ulls. Ara sento cantar, però ni tant sols és una cançó. El so és indescriptible i no entra per les oïdes, sinó per les entranyes. La segueixo, però la distància es manté en tot moment; durant hores no la perdo de vista... just el temps que duren els efectes de la morfina que m'ha subministrat Siegel. Avui no tenia un bon dia.
divendres, de juliol 16, 2010
Les darreres notícies a Sonnenhalde
Naufragi literari
Passejava amb un llibre tancat. Caminava amunt i avall del passadís cobert que dóna al pati enrajolat, just abans del jardí de ponent. Klaus en va aturar i em va demanar que en sabia jo dels INDiCiS... Vaig mirar el llibre que duia ell, es titulava 世界の終りとハードボイルド・ワンダーランド.-No t'has de creure tot el que diu Murakami -li vaig etzibar-. Ell només intenta desequilibrar-te. No et deixis caure en la guerra d'informació que s'està teixint a sobre teu.
Klaus em va mirar i, molt ofès, em va dir que jo només era un titella del Sistema. Va agafar el llibre que duia, el va obrir per la meitat i se'l va posar al cap a mode de teulada de dos aiguavessos...
-Així em sento més segur -em va dir-. Alles Gute zum Geburtstag.
-Gràcies -li vag respondre-, però avui no és el meu aniversari...
-Tan se val quan sigui el dia del teu aniversari. Et regalo la meva llauna de te.
Vaig fer mitja volta i em vaig posar a passejar novament, ara amb el llibre obert damunt del cap -com Klaus-, només per sentir-me més segur jo també. Començava a estar una mica tip de les extravagàncies dels companys de Sonnenhalde?
dissabte, de juliol 03, 2010
diumenge, de juny 20, 2010
Memorial del árbol, un escrit de JL Rodríguez Zapatero
Tu abuelo, nos contaste, intuyendo el final de su existencia en la Tierra, fue diciendo adiós a los amigos, a su familia, a la naturaleza, porque quería estar lúcido y presente cuando la muerte llegara. Por eso, se abrazaba a los árboles que guardaban las páginas escritas de su vida.
Me llega la triste noticia de tu muerte y te evoco, el verano pasado, en la biblioteca de tu casa de Lanzarote. Vuelves a ser el perfecto anfitrión, el hombre cortés, inteligente, generoso, al que le gusta compartir la amistad. Me honra ser tu invitado. Pilar, tu compañera, tu cómplice, parece señalar en silencio a todos y cada uno de tus personajes en ti: al Ricardo Reis que se compadece de la soledad de los poetas y ayuda a no temer la memoria, a los inventores de artefactos angélicos que quieren enseñar a los seres humanos a volar "aunque les cueste la vida", a aquel alfarero que libra a los esclavos de una nueva caverna porque se niega a aceptar ciertas cegueras que imponen desigualdad y dolor.
Tú, que has sido también todos los nombres, no terminas aquí. 2010 es ya, para siempre, el año de la muerte de José Saramago, pero tus libros forman un maravilloso bosque de dignidad. Y yo me abrazo al árbol para mantener tu memoria.
José Luis Rodríguez Zapatero es presidente del Gobierno.
Me llega la triste noticia de tu muerte y te evoco, el verano pasado, en la biblioteca de tu casa de Lanzarote. Vuelves a ser el perfecto anfitrión, el hombre cortés, inteligente, generoso, al que le gusta compartir la amistad. Me honra ser tu invitado. Pilar, tu compañera, tu cómplice, parece señalar en silencio a todos y cada uno de tus personajes en ti: al Ricardo Reis que se compadece de la soledad de los poetas y ayuda a no temer la memoria, a los inventores de artefactos angélicos que quieren enseñar a los seres humanos a volar "aunque les cueste la vida", a aquel alfarero que libra a los esclavos de una nueva caverna porque se niega a aceptar ciertas cegueras que imponen desigualdad y dolor.
Tú, que has sido también todos los nombres, no terminas aquí. 2010 es ya, para siempre, el año de la muerte de José Saramago, pero tus libros forman un maravilloso bosque de dignidad. Y yo me abrazo al árbol para mantener tu memoria.
José Luis Rodríguez Zapatero es presidente del Gobierno.
divendres, de juny 11, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una brossa [en temps de crisi]
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una brossa [en temps de crisi]
Miraves el rellotge que hi penjava de la gran pèrgola d’entrada a l’hipermercat, un immens establiment als rodals d’una urbanització benestant plena de classe alta en crisi. La hi miraves amb insistència com cada dia mentre es feia fosc al teu voltant, però l’hora tardava en arribar i la posta de sol no robava més llum a la teva esvaïda realitat. Tu ja vivies en una penombra permanent que et dissolia el sentit de l’existència.
Amb la sortida dels empleats dels magatzems et posares dret, en guàrdia, com la resta de companys de carrer, dibuixant una estampa de figures fosques i corbades. Encara no havien desaparegut novament per l’entrada de servei les ombres dels treballadors de l’hipermercat i ja et trobaves remenant les deixalles d’aliments menyspreats per la burgesia queixosa de com li està afectant aquest daltabaix econòmic.
Entre contenidors de brossa et capbussaves i omplies el carretó d’infant que havies reciclat a mode de transport polivalent. Una part d’aquestes deixalles seria el teu aliment d’aquella nit, una altra part la podries revendre a d’altres rodamóns que no tenien la sort d’haver consolidat un lloc de privilegi davant els contenidors de la botiga; al cap i a la fi tu pertanyies a la classe mitjana dels captaires sense sostre...
Aquella nit, mentre regatejaves amb un col·lega desfet per l’heroïna el bescanvi d’una flassada robada per una bossa de pa de motlle caducat, et compadies del pobre desgraciat i li deies: “amic meu, realment la crisi no ens afecta a tots per igual, a tu et va pitjor...”.
Miraves el rellotge que hi penjava de la gran pèrgola d’entrada a l’hipermercat, un immens establiment als rodals d’una urbanització benestant plena de classe alta en crisi. La hi miraves amb insistència com cada dia mentre es feia fosc al teu voltant, però l’hora tardava en arribar i la posta de sol no robava més llum a la teva esvaïda realitat. Tu ja vivies en una penombra permanent que et dissolia el sentit de l’existència.
Amb la sortida dels empleats dels magatzems et posares dret, en guàrdia, com la resta de companys de carrer, dibuixant una estampa de figures fosques i corbades. Encara no havien desaparegut novament per l’entrada de servei les ombres dels treballadors de l’hipermercat i ja et trobaves remenant les deixalles d’aliments menyspreats per la burgesia queixosa de com li està afectant aquest daltabaix econòmic.
Entre contenidors de brossa et capbussaves i omplies el carretó d’infant que havies reciclat a mode de transport polivalent. Una part d’aquestes deixalles seria el teu aliment d’aquella nit, una altra part la podries revendre a d’altres rodamóns que no tenien la sort d’haver consolidat un lloc de privilegi davant els contenidors de la botiga; al cap i a la fi tu pertanyies a la classe mitjana dels captaires sense sostre...
Aquella nit, mentre regatejaves amb un col·lega desfet per l’heroïna el bescanvi d’una flassada robada per una bossa de pa de motlle caducat, et compadies del pobre desgraciat i li deies: “amic meu, realment la crisi no ens afecta a tots per igual, a tu et va pitjor...”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)