Personatges: planifiquem-los

En moltes ocasions hem parlat d’escriptors de mapa i d’escriptors de brúixola, davant la constatació de que no existeix una única forma d’enfrontar-se a la creació literària d’un text. Cada persona, davant el repte d’escriure, s’haurà d’anar fent amb un sistema propi que s’adapti a la seva manera de concebre el procés creatiu i de planificar un projecte. Sabem perfectament que hi ha qui necessita escriure amb un itinerari molt definit i hi ha a qui li basta una brúixola per no perdre’s en el camí, deixant un cert marge per a l’aventura d’escriure. Quan no s’ha assolit un nivell i una pràctica real i solvent, mentre no es consolidi una trajectòria fonamentada en hores i més hores de treball, el més probable és que ens caldrà treballar sobre esquemes, documentació diversa, esborranys, guies, etcètera. Llançar-se a l’aventura pot representar el camí més llarg i difícil, amb resultats incerts.

És relativament senzill trobar guies i treballs que ens parlin dels personatges, especialment obres que ens els classifiquen, que els doten d’atributs, que donen pistes de com crear-los i de les característiques que han de reunir. Però no és tan freqüent trobar llibres o articles de narratologia que ens ensenyin a utilitzar correctament el personatge com un element clau de la narració, com un instrument al servei de la història que la fa avançar, la configura i la caracteritza. Per això és important realitzar un plantejament diferent davant el repte de crear els nostres personatges.

Crear personatges és un dels reptes
més complexos de la narrativa

Pistoles, quaderns negres i sacs de boxa

Tinc un arsenal de llibretes amb cobertes negres on escric tot allò que se m’acut. Escric amb els ulls oberts, davant un cafè, amb una copa de whisky a les mans (només a una mà, amb l’altre escric). De vegades escric amb els ulls tancats i escolto el silenci de la nit, quan tothom dorm i reivindico el valor de les ombres. Escric amb mala lletra i mai no ho faig davall un salze, perquè no en tinc cap a mà. Sovint el cor em batega fort quan penso que aquests quaderns podrien caure en mans del meu psiquiatre, perquè ell encara pensa que tinc cura. L’efecte d’escriure en aquests plecs de paper equival a hores de colpejar un sac de boxa (cosa que no puc saber perquè mai no he colpejat un). 

[Article complet a Aïllat]

DRETS DAVANT LA PORTA

DRETS DAVANT LA PORTA

Pitjà el botó esgrogueït del timbre.

Al replà hi havia un callament,

temorec com de greu cosa invisible

en una mena de pietat, no.

No era això. Al silenci del replà,

s'hi sentien, entorn meu i de qui m'hi era

la colla i companyia, unes primes

ombres d'això que anomenem "tendror".

Trigaven a obrir la porta alta,

de llenyam vermell, fosc i enfitat

pel verrim vell, gomós, de les boirades

del port, que era a tocar. Posà una mà,

sense dir res, damunt la meva esquena.

Un espatlló em va estrènyer, allò

de donar-me entenent que coneixia

la casa, la patrona, molts clients.

Sota la pell vaig jo pensar i sentir

que la tendror era un fenomen fondo,

real, originari: aconseguia

que un home es pogués sentir petit

davant l'altra persona i el menava

a agrair sense els llavis que l'Altre

el tractés com a un ésser petit,

perquè la luxúria és la cara contrària de la tendror.

Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997)

Quan no ens entenem. Fronteres

Era un dijous qualsevol, mentre prenia un caputxino i escrivia en una llibreta. Els finestrals oberts al fred i al port del meu barri. Vivia perquè escrivia i tot semblava anar rodat. Sí. Era dijous quan entrà una persona qualsevol i demanà una barra de pa.

Quan escric no sóc massa conscient de res del que m’envolta, escriure m’aïlla i em fa viure.

Qui entrà va ser una persona efímera, un dijous qualsevol. No era una persona de les que passen sense tocar-te, no. Demanà una barra de pa, entrant al drap, exhibint la seva misèria, amb el cap cot i amb vergonya. No volia una barra bona, ja li anava bé una de dura. Li’n van donar i marxà sense molestar, capcot, mantenint en silenci el seu idioma indesxifrable d’un país llunyà.

Quan escric, els matins, al bar o al forn de davant el port, m’aïllo
fins que algú o alguna cosa talla el fil.

I passa. Entren i surten persones qualsevol que demanen coses al taulell, però el fil no es talla, només és una cadència subtil, rutinària. Però un dijous qualsevol, mentre escric, entra algú a qui no puc entendre i tot es desfà. Parla d’una vida llunyana que deixà, com la resta. Parla de travessar fronteres. No l’entenc però parla de fugir, de buscar aixopluc. És dijous, no es vol resguardar de la pluja sinó de la mort.

Escric.

El fil no em deixa anar més enllà.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Naufragis personals

Primer naufragi

Sublim i sense vels, emergida entre les tenebres de l’alcohol, a contrallum, una nit pintava records i va oblidar qui era.

Segon naufragi

Assegut, mirant el terra, intentant aturar el món en moviment, no podia apaivagar el so del timbal que li amartellava el cervell.

Tercer naufragi

Les onades interiors feren sotsobrar la nau, mentre un pensament fugit entre instants de boira estel·lar travessà el seny i t’enfonsares per sempre.

Monedes a les butxaques

Voldries descobrir ones gravitatòries a l’espai, com ells, els altres, els que persegueixen un somni i el troben. Et mires les mans i no detectes ni mitja evidència que expliqui el teu fracàs: has deixat de ser jove i ho saps però no et demanes el perquè. Fa temps que et lleves dins la nit buscant-hi el teu, aquell que marxà un dia, inacabat. Fa temps, tant que no ho pots comptar amb els dits de les mans, que ja has oblidat quin era el teu anhel.

Comences a buscar dins els abrics i descobreixes que has deixat abandonades monedes a les butxaques. No saps de què pot ser això símptoma, desvetllar aquest signe està fora del teu abast. Abandonar objectes pot tenir efectes tènues en el fons de la teva vida, però això tampoc no t’importa massa: és una qüestió lenta i profunda. (text complet aquí)

Sinceritat

Un dia no tens res a fer, de fet tens una llarga llista de coses i no saps per quina començar, així que decideixes mirar la secció de “notícies curioses” d’una revista qualsevol. La curiositat està en realitat en la ment devastada del lector que deixa altres ocupacions i baixa al bar a prendre una cervesa i unes braves i es dedica a tacar d’oli la revista en qüestió. A qui li pot interessar en quin lloc del món fa més vent? Aniràs a Oklahoma només per despentinar-te al passadís dels fiblons? És tan fascinant el peix espinós d’Alaska? Gires pàgines i darrere un glop de cervesa et xucles la salsa de braves del dit índex i descobreixes el que no estaves buscant i que et sembla la troballa més rellevant dels darrers vint anys: «els missatges de WhatsApp que acaben amb un punt semblen menys sincers». I comences a donar voltes al cap sobre la sinceritat, els punts i la forma en què escrius missatges de text, fins que s’acaben les braves. Recapitules i penses si al final d’aquest escrit, ara que no tens res a fer, hauries d’escriure un punt

I el deixes suspès

Naufragi amb en Klaus

Acabo d’obrir els ulls i miro el sostre. Crec que ja no estic somiant. Anava amb en Klaus, fugint per carrers desconeguts, a tota presa. Era de nit. De cop ens vam trobar que el carrer s’havia convertit en el terrat d’un edifici, no vaig saber a quina alçada em trobava fins a arribar a la barana i veure el carrer a baix. En Klaus salta –no hi ha massa alçada- i cau dret mantenint l’equilibri al damunt d’un cotxe. Però el cotxe estava de costat, com si en realitat estiguéssim en un pla horitzontal i caiguéssim contra un cotxe aparcat impactant contra les portes laterals, aterrant damunt els vidres. Quan he d’anar a saltar jo m’adono que l’alçada cada cop és més gran i començo a saltar curosament per trams, del ràfec a una cornisa, i em despenjo balcó a balcó, però la distància amb el carrer creix i creix.

Vaig baixant pisos fins que en un dels balcons veig una dona. Li demano si em pot deixar sortir al carrer per ca seva, per l'escala de l'edifici. Ella no posa cap cara d'estranyesa i em deixa passar amb un gest acollidor i familiar. Mentrestant la distància amb el carrer segueix augmentant fins que de sobte s'atura. Per la mirada tinc la sensació que ella em coneix, però jo no la recordo de res tot i el seu rostre atractiu difícil d'oblidar. Em diu que puc sortir, que no m'acompanya perquè ja sé el camí a la porta d'entrada. Jo la miro interrogant-la. Em diu que si ja he oblidat la festa de l'altre dia. Ara tot comença a resultar-me familiar i ho recordo: la taula, la música, el balcó, la conversa, el llit... surto per la porta sense guaitar enrere mentre sento com se'm clava un esguard de comiat a l'esquena.

Baixo les escales. Els graons, de dos en dos. En arribar al carrer em trobo amb en Klaus que m'esperava pacient fumant una cigarreta. Fa fred. No sabia que Klaus fumés. Em mira. El miro. Ell llença la cigarreta a terra i l'apaga amb la punta de la bota de lona; unes John Smith blanques dels anys setanta. No encaixen amb ell. Comencem a córrer un altre pic, ara amb més velocitat que abans. Ens allunyem ràpidament de tot. Sento l'aire fred a la cara i tanco els ulls per uns instants.

J. M. Vidal-Illanes © 2011-2016 (work i progress)

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament

[1]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, tant com el temps que tarden a refredar, que tampoc no és massa. Baixes al bar. De fet, sempre baixes al bar, perquè sostens infructuosament que les grans obres s’han d’arrossegar prèviament per les barres poc il·luminades o pels angles de visió ocults d’una taula de marbre dubtosa. Una vegada vas descobrir que el marbre d’unes taules del teu bar favorit estava gravat per la part de sota, tenien uns estranys solcs que et resultaven inquietants, però vas mantenir el secret. Un dia, armat de tot el valor que se’t suposa, vas deixar caure el llapis delicadament amb la intenció de poder mirar el revers del marbre en el moment d’inclinar-te cap a terra: volies deixar el misteri al descobert. Va resultar que les taules eren làpides reciclades d’algun cementeri ignot, probablement comprades als encants i de procedència sospitosa. Vas anotar amb bona lletra, en una llibreta especialment seleccionada pel cas, els noms allà consignats, com si volguessis aixecar un acta de defunció post-sepulcre, entre la boira de fum i veus confuses del local. I allà escrivies, sobre el que va cobrir la tomba d’un personatge misteriós. Aquelles dates foren prolífiques, impulsat per la força tel·lúrica dels morts oblidats. Totes les taules d’aquell bar estaven lligades al destí dels desapareguts, els teus escrits s’enllaçarien amb les arrels de xiprers infinits. [Article complet publicat a Aïllat...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Moments finals al principi del dia

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor. A les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat. [Text íntegre a Davant l'abisme...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Distància, horitzó

Quan eres jove trucaves algú amb qui no volies parlar i ho feies perquè volies prendre distància. Una trucada telefònica era un certificat de llunyania, una certesa de contacte impossible. La telefonia fixa era un dogma metrològic. Trucaves, despenjaven, i constataves el lloc exacte d’on era qui rebia la telefonada. Atures, penses: avui no és així. Tampoc escrius a mà ni envies cartes.

Has de trucar algú amb qui no vols parlar, però no ho fas perquè necessites prendre distància. Tothom està en moviment continu, hem perdut el sentit d’allò que és estàtic. No truques algú amb qui no vols parlar, perquè no tens la seguretat de quina frontera et separa d’aquella persona. Ara la distància és no poder sortir sense quedar, esperant trobar-te sense buscar.

Atures, penses, llegeixes les darreres paraules. Mires el rellotge i sona el telèfon. És la persona que esperes, amb qui sortiràs al concert. Penses en un contratemps. El sentit de distància s’apaga. Estàs escrivint per fer temps, i mentre tecleges la persona que es torbava et truca per dir-te que està arribant, que baixis i et recull, que feu tard. Quan eres jove una trucada era un horitzó en la distància.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Microfragments (1)

Fa temps que has abandonat les necessitats supèrflues perquè necessites cobrir-ne d’altres més subtils. Amb tot, tu fa molt de temps que no voles, només arrossegues les sabates per un cementeri vital –quina contradicció– d’efímers grans de sorra escombrats pel vent. Avui ja no treballes amb una màquina d’escriure, ni deixes caure suaument els papers que llences a la paperera, en un altre vol subtil. El pànic ja no el sents davant un full en blanc, sinó davant una pantalla buida.

J. M. Vidal-Illanes © 2015 (Fragment d'El Vol Subtil)

Nova edició del Curs d'escriptura 2015-16

Has tornat a escoltar aquella cançó

Has tornat a escoltar aquella cançó que pensaves haver oblidat per sempre, de fet l’has sentida i no has pogut evitar escoltar-la atentament. De fet, sí, no has pogut evitar escoltar-la una dotzena de vegades, seguides, febrils. Sospites recordar on era el jardí, les flors i l’ahir. En realitat mai no vas ser tan raonable com el protagonista de la cançó, que no és un altre que el cantant. Recordes el Menta, oblides el nom d’aquell altre local que un dia va tancar per la incomoditat de molestar prepotents amargats. Recordes el Mini blau del 1976, recordes la mirada, la pell suau i el color de coure dels cabells mig francesos i mig madrilenys. No oblides, i la cançó ha tornat. Recordes una pastilla de sabó, la dutxa, la mirada. No oblides la trobada a Barcelona molts anys després, amb la mateixa mirada, amb un retret clar: recordes haver estat un covard o un confús. Ella t’ho va dir un dia, entre cavalls i camisetes suades: «només has volgut ser el meu amic, quan jo t’ho he ofert tot i no ho has sabut veure». I la cançó et travessa com un llamp. Fa vint anys que no saps res d’ella i la cançó et recorda que prometeres no fallar-li mai. Saps que no ho faràs, que si reps una trucada acudiràs a ajudar-la, com el dia que el teu Volkswagen va rebre aquell cop de puny al sostre i la salvares d’una agressió assegurada. Ara és només la música i mires el calendari. T’aixeques i t’estires al terra de marbre amb la mirada fixa al sostre blanc. Et poses els auriculars i mentre sona la veu d’Antonio Vega, tanques els ulls i s’encén el passat.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Ens veiem per Sant Jordi

#SantJordi2015