dissabte, de febrer 19, 2005

Rosa de escándalo

Cuando el hombre se extinga,
cuando la estirpe humana al fin se acabe,
todo lo que ha creado comenzará a agitarse,
a ser de nuevo, a comportarse libremente
-como los niños que se quedan solos en casa
cuando sus padres salen por la noche.
Héctor conseguirá humillar a Aquiles,
Luzbel volverá a ser lo que era antes,
fornicará Susana con los viejos,
avanzará un gran monte hacia Mahoma.
Cuando el hombre se acabe -cualquier día-,
un crepitar de polvo y de papeles
proclamará al silencio
la frágil realidad de sus mentiras.

angel gonzalez

5 comentaris:

Anònim ha dit...

considero aquest poema una obra mestra de l'existencialisme, i m'acollono (i/o genollo) davant el que diu si ho llegeixes fredament i atenta.

bernat torracoloms ha dit...

és molt interessant com considera l'home, l'espècie humana, com a intrús al paradís, on si no hi fóssim, si faltéssim, tota la resta, allò natural, lliure del nostre llaste, tornaria a la normalitat "natural"; em sembla boníssim i a més hi estic d'acord.
BT

Anònim ha dit...

Potser sigui més poètic el silènci de les mentides bresolat pel vent, que aquest silenci ofegat per un naufragi... però malahuradament tot ens condueix cap el mateix lloc.

Iolanda (BCN)

JM Vidal-Illanes ha dit...

Només volia dir que "la frágil realidad de sus mentiras" es tradueix dia rere dia en una lenta mort gens fràgil; i el pitjor de tot és què molta gent n’és conscient però prefereix acomodar-se en un voluntari autisme.

Anònim ha dit...

Penseu que posa "todo lo que ha creado", no allò natural sinó allò creat per ell, l'home, la humanitat. Això canvia tota la interpretació.