dimecres, d’abril 27, 2005

Ahir ens varen dir tarats

La llum matisada per la persiana de fusta es projecta, allargada i càlida, contra el sòtil de l’estança. El cridori matinal dels fillets del tercer, davallant de dos en dos els graons de l’escala, m’indiquen que ja són prop de les nou; ells continuaran esvalotats camí d’una escola confessional que els ensenyarà els principis de la convivència concertada i sufragada amb els diners de totes i tots. No em moc, però sent el caliu del teu cos, nu, estirat, i se que roman en la mateixa posició en que el vaig deixar ahir, després de fer-te l’amor. No et vull despertar, però jo hauria de prendre una dutxa ràpida i afaitar-me abans de partir cap a la feina al jutjat, on m’esperen dotze judicis de faltes.

Ara, amb el cap banyat i les idees més fredes, pens en el que vaig sentir ahir a la radio, mentre te mir com omples tots els plecs dels llençols amb el teu cos bronzejat, torrat pel sol primaveral, musculat, empatxat d’estima, ple del fruit dels abraços, la connivència, la convivència: formam una molt bona parella, ens estimam, mai discutim per res... i van vuit anys.

Torn a pensar en la veu insultant d’un malentranyat alcalde de no se quin poble de Catalunya, en el menyspreu d’un alt funcionari de l’Obra, en les paraules plenes de sentiment cristià d’un arquebisbe... totes diuen el mateix: tu i jo som una anomalia repugnant, persones tarades, ciutadans de segona. Ara me gir cap el mirall i retenc les dues imatges, la meva i la teva, mentre prenc camí cap a la feina m’ajust la corbata al coll i agaf el maletí que em vares regalar. Una besada al front i un breu comiat fins a la tarda, en que passaràs a recollir-me com cada dia.

J. M. Vidal-Illanes

8 comentaris:

Anònim ha dit...

No només tarats, va dir aquell home. També va dir incapaços per a educar i probablement alguna cosa més que ara no vull recordar. Doncs jo deixaria, sense cap mena de dubte, abans l'educació dels meus fills en mans de la parella del relat que en l'individu aquest, per molt alcalde que sigui.

Susanna

Anònim ha dit...

I el Sr. Carles (arquebisbe?) va dir també que s'ha de posar per davant de la Llei la consciència per a justificar la negativa d'alguna gent a celebrar matrimonis homosexuals. Tema complex, no? Ell ho justifica amb l'existència dels camp de concentració quan la llei es posa per davant de la consciència, però també hi ha exemples a la contra: la guerra d'Irak, potser? Creuades? Lapidacions?...L'objecció de consciència és un dret, però amb quins límits? Només en els cassos en què està especialment regulada?

Susanna

Anònim ha dit...

No se si Vidal-Illanes és homosexual, però el vull felicitar per l'escrit: pel com i pel que diu; la sensibilitat i sensualitat del relat, la contundència (però amb classe) i les conclusions que permet extreure, ho valen.

altair971 ha dit...

L'editorial de El País d'avui (28/04/2005) tracta la questió que planteja Susanna, i diu (selecciono un fragment):

"La objeción de conciencia es algo muy serio como para poder alegarla arbitrariamente frente a obligaciones legales ineludibles o para justificar conductas y actitudes que no encajan en la Constitución. Exige además una regulación expresa por ley, como es el caso de los médicos frente a los supuestos de aborto o el de los antiguos objetores al servicio militar obligatorio. En el caso del matrimonio civil, que la Iglesia católica no admite para sus fieles, no se conoce que ningún alcalde católico haya planteado objeción alguna a su celebración. De lo que se deduce que si lo hiciera ahora sería por la condición homosexual de los contrayentes. Se trataría de una discriminación constitucionalmente inadmisible y que la objeción de conciencia, como parte del derecho fundamental a la libertad ideológica y religiosa reconocido en el artículo 16 de la Constitución, no puede amparar."

(c) El País Digital. Editorial "Cumplir la Ley".

Anònim ha dit...

mariquites, maricons i coses pitjors, com voleu que una societat que fa dos dies emprava aquests qualificatius per designar el que trobava estrany i fins i tot aberrant ara de bones a primeres en pugui admetre i beneir la unio? es que sou uns innocents!

Anònim ha dit...

Probablement tinguis raó, una gran part de la societat -homes i dones masclistes (sí, també hi ha dones masclistes i són les pitjors)- es consideren plens i afortunats per ser tant "homes", mentre enganyen les seves esposes, maltracten psíquicament i física els seus fills, es pasen per la pedra els seus rivals, col·laboradors o empleats, i tasten l'olor de la pell del seu cotxe darrer model -que els fa encara més "homes"-.

El que passa és que hi ha una enorme part de la societat que veu les coses amb normalitat -pot ser amb alguns dubtes-, i aquesta és la societat que ens fa avançar en el terreny de la dimensió humana.

Els dinosauris que encara viuen entre nosaltres han d'aprendre que ja no dominen -però fan mal- i que la societat nihilista els acabarà per passar factura.

Anònim ha dit...

no acabo de saber a què et refereixes amb això de "societat nihilista"

Comandant PI ha dit...

Jo m'estava fent la mateixa pregunta.