- No sabem el balanç global de morts. Les notícies són confuses i el control de la informació és molt estricte.
El meu interlocutor deixa de mirar-me, s’inclina a contrallum mentre allarga el braç per servir-se un altre malta.
- Mmmm! Aquest Islay de setze anys és veritablement bo. Com t’anava dient, serà molt difícil saber de quanta gent estem parlant. Reunir la informació no és fàcil, ja ho saps...
- Si, ho sé, però no deixo de pensar que ens trobem davant d’una tragèdia a la que no se li està prestant l’atenció merescuda. Tant esforç per tornar a la normalitat, tant tancar els ulls a la realitat, tanta contribució a una quotidianitat no gens alterada...
- És cert, però la gent és així, no podem fer res. Tens raó, és una tragèdia que es repeteix cada dia, un degoteig incessant, un drama que vessa oblit pels quatre costats, però a qui l’interessa? No estem parlant d’un atemptat normal, és una obra difusa, sense autors concrets i individualitzables, una obra col·lectiva, anònima que ja dura molts anys. A més, els ha tocat a d’altres... realment bo aquest whisky!
- Això del determinisme geogràfic no m’ho empasso; vols dir que hem de dormir tranquils per què ens ha tocat la loteria en nàixer a occident? I ells, i la resta? És veritat, no podem trobar culpables que portar davant d’un tribunal, això no és un atemptat normal, però aquesta reconfortant excusa no evita que avui, en anar-nos a dormir, a la nostre estimada Terra desenes de mils de persones l’hagin abandonada per què la inanició ha estat més forta que elles...
- D’algun lloc ha de sortir la riquesa. Ja ho saps, perquè hi hagi països rics n’han d’existir de pobres. Si la pobresa mata... això no deixa de ser un inconvenient, però és un model que funciona, no creus?
- Sí, però em sembla injustificable, insolidari, indignant!... eh... un altre whisky?
J. M. Vidal-Illanes
3 comentaris:
Vaja! la bellesa dramàtica del Vidal-Illanes ha sigut abandonada en favor d'un cert sarcasme impenitent... No està mal, però no sé si m'agradava més "l'altre" V-I.
Nuria
Hi va haver una època en que totes aquestes injustícies, des de la injustícia original fins a la corrupció evolutiva, em provocaven nàuseas. Una època passada en que vaig ostentar la condició de militant actiu contra tot el que em repugnava. Una època en que vaig haver de sentir molts comentaris de menyspreu per ser un idealista -irredempt?-. Una època en que era jo qui menyspreava alguns amics pel seu pragmatisme -especialment per l'econòmic-, pel com vivien el dia acomodats en els valors de "tontot el darrer"...
Ara he tornat pragmàtic, però encara em queden forces per pensar sobre tot això... el pitjor de tot és que, com en el relat, ho faig en una casa confortable de 250.000 euros i assegut reconfortat per l'aire condicionat, mentre asaboreijo un altre Whisky...
I la putada és que ja només es rebel·len els que no tenen res a perdre. Abans t'arriscaves, te la jugaves per uns ideals. Ara no t'arrisques per tal de no veure compromés allò que tant et costa guanyar.
Ens ho fan creure, sí, allò de "se't pixen a damunt, i et diuen que plou".
eh... joer! se m'ha acabat el whisky!
Publica un comentari a l'entrada