Aquesta és la dúplica de Vidal-Illanes al dic de la vergonya (no sabem si pensava en Ciutadella quan ho va escriure, però s'escau al cas):
"El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.
El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.
Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.
El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal."
J. M. Vidal-Illanes (c) 2005 / Publicat a "Vexil·lari" i a "Menroca"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada