dijous, de novembre 18, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica des d'un banc de pedra

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica des d'un banc de pedra

Estirat al banc de pedra freda, sentint el vent a la cara, mires el cel entre les torturades branques d'una enorme figuera d'hivern que dibuixa una teranyina on el temps ha quedat atrapat. Tanques els ulls i l a respiració fuig amb el vent, tant ràpid com els pensaments. Tu també et sents captiu entre les reixes de les branques de la figuera, perdut dins la copa del vell arbre. Al cap sona una cançó que no reconeixes, però que et resulta molt familiar; uns records d'infantesa et travessen l'esquena deixant un rastre confús.

Sents que el banc de pedra és fred; lògic: la pedra sempre està freda a l'hivern. Però el sol arriba calent i tu et trobes entre el no res i la ingravidesa del moment. Ara omples a fons els pulmons mentre l'esperança fuig d'amagat sense que te n'adonis. L'esquena freda, el front calent; els records d'infantesa en aquest jardí de la vella casa de camp dels teus avis desapareguts fa molt temps. Torna la cançó i tanques els ulls, intentant recordar. Sents una enorme pau amb tu mateix mentre et perds en laberints temporals dibuixats en una vella figuera d'hivern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

1 comentari:

sus ha dit...

Que familiar em resulta!