Una capsa de cartró ondulat, rebutjat embolcall d’una pantalla de plasma de darrera generació, amagava zelosament un univers de tresors arreplegats durant llargues jornades de vinclar el cos dins els cendrosos contenidors de brossa: són les pertinences creades des de les belles deixalles menyspreades pels que hi tenen tot el que no necessiten. El valuós incert d’allò que es converteix en únic i total patrimoni d’una persona que va travessar involuntàriament el llindar de la societat de l’opulència, hi cap dins les quatre parets rectangulars d’un vell embalatge. Més enllà d’una frontera desdibuixada per l’egotisme, hi ha un món que no atura de créixer, un paradís de malson confinat a la marginalitat pels irresponsables socials.
La bellesa crepuscular inunda el petit recinte que acull un dispensador de diners, extensió intemporal de l’abjecte negoci de prestamistes i usurers que practiquen els que un dia foren refugi d’uns estalvis que ja no hi són... avui ningú amb economia modesta no pot apartar ja un cèntims de coixí per quan vinguin maldades. El roig que s’escampa pels dos metres quadrats de caixer aporten calidesa als cartrons que serviran, una nit més, de jaç improvisat. Afora fa fred, la nit tanca la tenalla de les tenebres i fosca sense futur, fins a l’endemà en que caldrà buscar una excusa valenta i voluntariosa per vagar entre cossos insensibles d’un paisatge aliè.
La matinada més freda glaça l’enteniment, tres indigents intel·lectuals de bona família decideixen escalfar l’ambient, i mentre escampen benzina entre cartrons i tresors incompresos, pensen en el favor que fan a la societat esborrant tant antiestètica i deforme manifestació de la pobresa econòmica i de la marginalitat de carrer. En un món on només l’èxit i l’opulència es dibuixen nítids com el gran tòtem al que venerar a cegues, hi ha qui tortura la benzina per a que prengui forma i alçada en un roig de foc ritual, expiació i mort d’uns inadaptats que alteren l’harmonia postissa d’un anhelat paratge virtual.
J. M. Vidal-Illanes
dimecres, de gener 25, 2006
dimarts, de gener 24, 2006
Bo/dolent
Bona la sentència de Shopenhauer, si no fos perquè no em sembla tan fàcil discernir entre el que és bo i el que és dolent. A veure, hi ha lectures de totes totes bones, i d'altres de totes totes dolentes, però també n'hi ha d'altres que costen de valorar; les que són bones per uns no ho són tant per altres i a l'inrevés. No existeix un criteri universal, els paràmetres no són els mateixos arreu.
Si un editor d'una petita editorial universitària no s'hagués compadit d'una mare que havia voltat per tot arreu intentant que algú publiqués el llibre que el seu fill havia escrit i que tothom havia rebutjat per dolent, fill que s'havia suicidat davant la impossibilitat d'aconseguir que algú s'interessés per la seva primera (i darrera) novela; si aquest editor hagués cregut als anteriors que el van desestimar i no l'hagués llegit, no l'hauria publicat i ara probablement ningú coneixeria l'Ignatius, protagonista de "la conjura de los necios" (una conxorxa d'enzes, crec, en català), reconeguda arreu com una bona novela.
No teniu por de perdre-us quelcom excel·lent si us limiteu a llegir (veure, escoltar...) només el que és, a criteri de la gran majoria, o d'una minoria de savis, o... bo? Cercar l'eficiència en el gaudi de les coses em resulta tan extrany...
Susanna
P.S. O potser no estem parlant de gaudir?
Si un editor d'una petita editorial universitària no s'hagués compadit d'una mare que havia voltat per tot arreu intentant que algú publiqués el llibre que el seu fill havia escrit i que tothom havia rebutjat per dolent, fill que s'havia suicidat davant la impossibilitat d'aconseguir que algú s'interessés per la seva primera (i darrera) novela; si aquest editor hagués cregut als anteriors que el van desestimar i no l'hagués llegit, no l'hauria publicat i ara probablement ningú coneixeria l'Ignatius, protagonista de "la conjura de los necios" (una conxorxa d'enzes, crec, en català), reconeguda arreu com una bona novela.
No teniu por de perdre-us quelcom excel·lent si us limiteu a llegir (veure, escoltar...) només el que és, a criteri de la gran majoria, o d'una minoria de savis, o... bo? Cercar l'eficiència en el gaudi de les coses em resulta tan extrany...
Susanna
P.S. O potser no estem parlant de gaudir?
diumenge, de gener 22, 2006
Que bé, tot en castellà!
Que bé que rallant d'un club de Menorca i entre menorquins principalment, tot sigui en castellà. Sa pàgina, sa informació as pavelló, sa llengua que s'empra as fòrum... no, si quan diuen que es Menorca Bàsquet és es més gran element de cohesió de s'illa, tenen raó; es més gran element de cohesió per acabar d'una vegada per totes amb sa nostra llengua, menorquí, català... és igual.
salut
salut
dimarts, de gener 17, 2006
dimecres, de gener 04, 2006
Menorca salva el Port de Ciutadella
Moltes gràcies. El dic no es podrà fer. El Ministeri de Medi Ambient ha dictaminat en contra de la construcció del dic al port de Ciutadella. Volem donar les gràcies a les 12.839 persones que, com vosaltres, han enviat a través nostre un mail a la ministra Cristina Narbona demanant que no es concedís la cessió del domini públic per la construcció del dic. Una vegada més, es demostra que la suma constant de petites actuacions pot arribar a fer caure grans despropòsits. Menorca, illa declarada Reserva de la Biosfera, té de nou una oportunitat per demostrar que les coses es poden fer d'altres maneres. Tant de bo que notícies com la d'avui es reprodueixin a altres indrets del malmès litoral mediterrani. Rebeu una salutació cordial.
GOB de Menorca
GOB de Menorca
dimecres, de desembre 21, 2005
16.000 que diuen que no
Més de 16.000 adhesions s'han enviat ja al Ministeri de Medi Ambient demanant que no es concedeixi la cessió del domini públic per construir el dic. Els projectes del port de Ciutadella estan provocant una gran protesta sense precedents, de ciutadans cansats de veure com es pretén continuar amb la destrossa del patrimoni natural sota l'excusa d'un fals progrés.
El propi Comitè MaB de la UNESCO a Espanya, que vetla per la gestió que es fa a les Reserves de la Biosfera, s'ha interessat per conèixer els detalls del projectes, degut al seu elevat impacte ambiental. La Coordinadora es reafirma en què els projectes del dic i la dàrsena són absolutament contraris a la filosofia de la Reserva de la Biosfera i que la imatge de tota Menorca es podria veure seriosament afectada per impulsar aquest tipus d'iniciatives.
La Coordinadora en Defensa del Port de Ciutadella ha enviat també al Ministeri una còpia de l'ampliació de la denúncia feta davant la Comissió de les Comunitats Europees, que cal recordar que té obert un expedient d'investigació sobre els projectes del dic i la dàrsena.
Les entitats i persones que treballen de manera conjunta a la Coordinadora es mostren disposades a frenar uns projectes que consideren molt agressius i que ja no són propis del temps actual. S'espera que el Ministeri de Medi Ambient sigui sensible a la clamorosa oposició que s'està rebent.
La campanya d'adhesions per demanar al Ministeri que no cedeixi el domini públic seguirà en actiu mentre no hi hagi pronunciament oficial. Qualsevol persona que no ho hagi fet encara, s'hi pot afegir a través de la web www.gobmenorca.com
El propi Comitè MaB de la UNESCO a Espanya, que vetla per la gestió que es fa a les Reserves de la Biosfera, s'ha interessat per conèixer els detalls del projectes, degut al seu elevat impacte ambiental. La Coordinadora es reafirma en què els projectes del dic i la dàrsena són absolutament contraris a la filosofia de la Reserva de la Biosfera i que la imatge de tota Menorca es podria veure seriosament afectada per impulsar aquest tipus d'iniciatives.
La Coordinadora en Defensa del Port de Ciutadella ha enviat també al Ministeri una còpia de l'ampliació de la denúncia feta davant la Comissió de les Comunitats Europees, que cal recordar que té obert un expedient d'investigació sobre els projectes del dic i la dàrsena.
Les entitats i persones que treballen de manera conjunta a la Coordinadora es mostren disposades a frenar uns projectes que consideren molt agressius i que ja no són propis del temps actual. S'espera que el Ministeri de Medi Ambient sigui sensible a la clamorosa oposició que s'està rebent.
La campanya d'adhesions per demanar al Ministeri que no cedeixi el domini públic seguirà en actiu mentre no hi hagi pronunciament oficial. Qualsevol persona que no ho hagi fet encara, s'hi pot afegir a través de la web www.gobmenorca.com
divendres, de desembre 16, 2005
PER A PLORAR
o ens hauria de caure la cara de vergonya
The Times. Una lista de ricos
En el centro de las negociaciones presupuestarias de la UE está la Política Agraria Común (PAC). En el centro de las negociaciones mundiales de comercio de Hong Kong está la PAC. Unas y otras están bloqueadas por la PAC, cuyos subsidios mantienen en la pobreza a millones de agricultores del mundo. Es la parte nuclear de un excéntrico presupuesto que despoja a Europa de dignidad diplomática y de salud económica. Pero aparentemente la PAC está fuera de discusión, gracias sobre todo a Francia. Una buena noticia para quienes se benefician, algunos identificados en un documento que se acaba de conocer. (…) Están en la lista el príncipe Alberto de Mónaco, que recibió al menos 200.000 libras en 2003 y 2004 y (…) la reina Isabel de Inglaterra, que obtuvo 155.000 libras. (…) Cees Veerman, un ministro holandés, recibió 112.500 libras. Entre sus responsabilidades se incluye la agricultura y amenazó con dimitir si su primer ministro apoyaba a Blair en su afán reformista de la PAC. Tuvo éxito. (…) En Dinamarca, 4 de los 18 miembros del gabinete, o sus esposas, reciben dinero de la PAC. (…) Británicos, aparte de la reina, hay en la lista. El duque de Westminster, con una fortuna valorada en 5.000 millones de libras – el británico más rico – recibió 174.000 libras. (…)
En 2003, el 6,5 % de agricultores europeos más ricos percibió el 55 % del total de subsidios. En España, el 18 % más rico recibió el 76 %. Cada año desaparecen 37.000 familias de agricultores en España. La UE cosecha lo que antes sembró.
El País-Revista de prensa. 15/12/5
The Times. Una lista de ricos
En el centro de las negociaciones presupuestarias de la UE está la Política Agraria Común (PAC). En el centro de las negociaciones mundiales de comercio de Hong Kong está la PAC. Unas y otras están bloqueadas por la PAC, cuyos subsidios mantienen en la pobreza a millones de agricultores del mundo. Es la parte nuclear de un excéntrico presupuesto que despoja a Europa de dignidad diplomática y de salud económica. Pero aparentemente la PAC está fuera de discusión, gracias sobre todo a Francia. Una buena noticia para quienes se benefician, algunos identificados en un documento que se acaba de conocer. (…) Están en la lista el príncipe Alberto de Mónaco, que recibió al menos 200.000 libras en 2003 y 2004 y (…) la reina Isabel de Inglaterra, que obtuvo 155.000 libras. (…) Cees Veerman, un ministro holandés, recibió 112.500 libras. Entre sus responsabilidades se incluye la agricultura y amenazó con dimitir si su primer ministro apoyaba a Blair en su afán reformista de la PAC. Tuvo éxito. (…) En Dinamarca, 4 de los 18 miembros del gabinete, o sus esposas, reciben dinero de la PAC. (…) Británicos, aparte de la reina, hay en la lista. El duque de Westminster, con una fortuna valorada en 5.000 millones de libras – el británico más rico – recibió 174.000 libras. (…)
En 2003, el 6,5 % de agricultores europeos más ricos percibió el 55 % del total de subsidios. En España, el 18 % más rico recibió el 76 %. Cada año desaparecen 37.000 familias de agricultores en España. La UE cosecha lo que antes sembró.
El País-Revista de prensa. 15/12/5
divendres, de desembre 02, 2005
El pescador poeta i el dic de l'anacronisme
Aquesta és la dúplica de Vidal-Illanes al dic de la vergonya (no sabem si pensava en Ciutadella quan ho va escriure, però s'escau al cas):
"El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.
El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.
Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.
El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal."
J. M. Vidal-Illanes (c) 2005 / Publicat a "Vexil·lari" i a "Menroca"
"El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.
El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.
Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.
El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal."
J. M. Vidal-Illanes (c) 2005 / Publicat a "Vexil·lari" i a "Menroca"
els dics de l'anacronisme http://www.gobmenorca.com/campanyes/dicciu
Un anacronisme és un fet que no és propi del temps que corren. Diríem que es una cosa estantissa, caduca, rància. Que potser en el seu moment es podia entendre, però que ara ja no s'entén. Als anys seixanta i setanta es van fer grans hotels en primera línia de mar, sovint sobre la mateixa platja (Arenal d'en Castell, Cala Galdana, Son Bou...).
Fa trenta anys es feien aquestes endemeses, però si avui qualcú proposés una cosa així, fàcilment es diria que és una proposta anacrònica.
Idò així és com ens sonen actualment els grans projectes d'obres públiques que s'estan plantejant per Ciutadella. Un dic enorme en un port que avui és preciós, una dàrsena esportiva que s'ha d'excavar a costa d'un penyal, i ara un nou dic a Son Xoriguer. Per què passen aquestes coses a Ciutadella?
En la nostra opinió, Ciutadella pateix aquesta nova ofensiva destructora perquè els oportunistes de fer diner ràpid saben aprofitar molt bé l'existència de governs anacrònics. Ciutadella és encara un destí preferent per als negocis bons de fer, perquè l'Ajuntament comparteix amb el Govern Balear qualque més que el mateix color polític. Comparteix una visió pròpia dels anys setanta, quan es confonia el moure ciment amb el progrés, quan es confonia el guanyar terreny a la natura amb la civilització, quan es confonien les obres gegantines amb la modernitat.
Quan des d'un govern s'envien aquests tipus de senyals, és prest i els especialistes de l'especulació mouen fitxa. La darrera és la pretensió de construir un dic (un altre!) davant el que un dia va ser l'estany de Son Xoriguer i que, quan es va convertir amb "Es Lago", va perdre els grans valors ambientals que acollia i va provocar la corresponent salinització de tot l'aqüífer proper.
"Es que hi ha demanda d'amarraments", diuen. Sí, i també hi hauria demanda de xalets damunt Macarella i Cala en Turqueta i no per açò es construeixen. Menorca (i Ciutadella és oficialment "Ciutadella de Menorca") ha de saber què vol fer amb el seu present i el seu futur. Però ho ha de decidir amb ulls del 2005, del segle XXI, no de fa trenta o quaranta anys enrere. Que qualcú els hi regali una agenda actualitzada, per favor. La que fan servir ara està passada, decrèpita, anacrònica.
GOB de Menorca
http://www.gobmenorca.com/campanyes/dicciu
dissabte, de novembre 26, 2005
Fins que la mort ens separi (o 26 N, el dia desprès)
Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats molt arrelades. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.
Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.
Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2004
Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.
Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2004
divendres, de novembre 25, 2005
dimecres, de novembre 16, 2005
El pescaire poeta
El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.
El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.
Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.
El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2005
El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.
Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.
El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2005
diumenge, de novembre 06, 2005
Un paseo en armonía
Hace una mañana de domingo fantástica, me dispongo a dar un paseo por mi ciudad y buscar un sitio agradable donde leer el periódico. Mi periplo empieza en Arc de Triomf desde donde tomo Passeig de Sant Joan hasta el Parc de la Ciutadella. Mucha gente ha decidido hacer lo que yo y topo con mujeres, hombres y niños que aprovechan este magnífico sol de otoño. Así, a ojo de buen cubero, diría que en Passeig de Sant Joan deambulamos un 60% de oriundos, un 25% de turistas y el 15% restante, inmigrantes.
Llego al Parc de la Ciutadella y el modelo de paseantes cambia no por el origen de las personas sino por sus edades y modo de desplazarse: han aumentado los niños y jóvenes; algunos se desplazan en bicicleta. Me siento en un banco a sol y sombra y leo un rato.
Cuando termino me dirijo hacia una salida del parque que da al Passeig Picasso con la intención de ir a las Rambles, atravesando el Born, la Rivera, Ciutat Vella por calles que habré pisado un montón de veces pero que no llego a reconocer. Las tomo al azar, buscando el sol y llego a una especie de bombonería, en la que se puede comprar delicatessen de chocolate y bizcocho, de diseño. No puedo resistir la tentación y entro a comprar postre. Tal vez el propietario sea Belga; la muchacha que me atiende es sudamericana, conoce el producto a la perfección y es extremadamente amable.
Rec Comtal, Comerç, Born, Nou de Sant Francesc, Ample, Pescateria, Fossar de les Moreres, Plaça Real y un montón de calles, callejas y plazas más, con vida propia. En ellas vuelve a cambiar el modelo: hay más inmigrantes; pero sigue la tranquilidad y el aire plácido de convivencia pacífica. Entro en un todo a cien regentado por chinos a comprar pilas. Un poco más adelante entro en un supermercado. El dueño es de origen árabe, tal vez magrebí, no lo sé. Compro cous-cous, plátano y una especie de empanadillas que tienen muy buena pinta: la cena de hoy está resuelta.
Llego a las Rambles y la proporción de turistas aumenta de manera exponencial: aquí hay de todo. Añadir a la fauna urbana los artistas que realizan sus “performances” , las floristas y los quiosqueros (de prensa y animales).
Un paseo estupendo, una sensación agradable: la de vivir en un mundo en armonía, en el que reina la convivencia en paz y el mestizaje es de lo más normal. Lástima que tenga la costumbre de leer el periódico.
I. Luso
Llego al Parc de la Ciutadella y el modelo de paseantes cambia no por el origen de las personas sino por sus edades y modo de desplazarse: han aumentado los niños y jóvenes; algunos se desplazan en bicicleta. Me siento en un banco a sol y sombra y leo un rato.
Cuando termino me dirijo hacia una salida del parque que da al Passeig Picasso con la intención de ir a las Rambles, atravesando el Born, la Rivera, Ciutat Vella por calles que habré pisado un montón de veces pero que no llego a reconocer. Las tomo al azar, buscando el sol y llego a una especie de bombonería, en la que se puede comprar delicatessen de chocolate y bizcocho, de diseño. No puedo resistir la tentación y entro a comprar postre. Tal vez el propietario sea Belga; la muchacha que me atiende es sudamericana, conoce el producto a la perfección y es extremadamente amable.
Rec Comtal, Comerç, Born, Nou de Sant Francesc, Ample, Pescateria, Fossar de les Moreres, Plaça Real y un montón de calles, callejas y plazas más, con vida propia. En ellas vuelve a cambiar el modelo: hay más inmigrantes; pero sigue la tranquilidad y el aire plácido de convivencia pacífica. Entro en un todo a cien regentado por chinos a comprar pilas. Un poco más adelante entro en un supermercado. El dueño es de origen árabe, tal vez magrebí, no lo sé. Compro cous-cous, plátano y una especie de empanadillas que tienen muy buena pinta: la cena de hoy está resuelta.
Llego a las Rambles y la proporción de turistas aumenta de manera exponencial: aquí hay de todo. Añadir a la fauna urbana los artistas que realizan sus “performances” , las floristas y los quiosqueros (de prensa y animales).
Un paseo estupendo, una sensación agradable: la de vivir en un mundo en armonía, en el que reina la convivencia en paz y el mestizaje es de lo más normal. Lástima que tenga la costumbre de leer el periódico.
I. Luso
dilluns, d’octubre 31, 2005
De la cultura, incultos y analfabetos (Pinzellades)
La cultura como valor es un concepto que posee múltiples manifestaciones y resulta extraordinariamente variable en función de la época y el lugar en que se desarrolla. El aislamiento de los pueblos estabiliza los rasgos culturales y los consolida. El sucesivo contacto entre culturas ha provocado mestizajes consecutivos, nexos remotos, rasgos comunes y supremacías de unos rasgos sobre otros –el idioma o determinados hábitos y costumbres (como la alimentación), son unos buenos ejemplos de ello-. La globalización esta provocando una auténtica colisión de civilizaciones y una desnaturalización cultural más allá del mestizaje o la mezcla enriquecedora: se está empobreciendo el balance global cultural.
Sin embargo, el analfabetismo y la incultura son conceptos diferentes –también variables-. La alfabetización en determinadas épocas o lugares se ha limitado durante mucho tiempo a aprender a leer y escribir; sin embargo, hoy, la alfabetización se dirige hacia objetivos tecnológicos: manejarse con autonomía en el uso de las nuevas tecnologías –como la informática o el Internet-; o también se dirige hacia objetivos de mejora de lo que se viene a denominar “cultura general”: conocimientos matemáticos abstractos, o de historia, o de geografía, entre otros.
La cultura, por el contrario, tiene dos manifestaciones esenciales –entre otras-: la de raíz tradicional y utilitaria, conformada por el conocimiento ancestral que ha permitido a la humanidad sobrevivir y progresar adecuadamente (y que en mayor o menor medida y sofisticación está siempre presente en todos los pueblos); y la cultura elaborada, surgida del ocio y la creación, normalmente asociada a manifestaciones artísticas que enriquecen la cultura tradicional, sus manifestaciones históricas son la filosofía, la literatura, la música o el arte pictórico o escultórico, junto con el conocimiento asociado a todas ellas (no siempre presentes de forma evolucionada en todas las culturas).
Por tanto N’gueme posiblemente sea analfabeto, pero no inculto, aunque su cultura se limite a los conocimientos tradicionales elementales que su sociedad le ha transmitido. Ahora bien, el problema de N’gueme (y de los que vivimos en territorios que reciben gente de lugares remotos y culturas dispares) va a ser la dificultad real de que su cultura le sirva de algo en ese país occidental desarrollado que lo “acoge”; lo más probable es que su cultura –diferente- contribuya a su marginación e incomprensión, además de impedir que se integre adecuadamente a su nuevo lugar de residencia.
Un colega de Valladolid
Sin embargo, el analfabetismo y la incultura son conceptos diferentes –también variables-. La alfabetización en determinadas épocas o lugares se ha limitado durante mucho tiempo a aprender a leer y escribir; sin embargo, hoy, la alfabetización se dirige hacia objetivos tecnológicos: manejarse con autonomía en el uso de las nuevas tecnologías –como la informática o el Internet-; o también se dirige hacia objetivos de mejora de lo que se viene a denominar “cultura general”: conocimientos matemáticos abstractos, o de historia, o de geografía, entre otros.
La cultura, por el contrario, tiene dos manifestaciones esenciales –entre otras-: la de raíz tradicional y utilitaria, conformada por el conocimiento ancestral que ha permitido a la humanidad sobrevivir y progresar adecuadamente (y que en mayor o menor medida y sofisticación está siempre presente en todos los pueblos); y la cultura elaborada, surgida del ocio y la creación, normalmente asociada a manifestaciones artísticas que enriquecen la cultura tradicional, sus manifestaciones históricas son la filosofía, la literatura, la música o el arte pictórico o escultórico, junto con el conocimiento asociado a todas ellas (no siempre presentes de forma evolucionada en todas las culturas).
Por tanto N’gueme posiblemente sea analfabeto, pero no inculto, aunque su cultura se limite a los conocimientos tradicionales elementales que su sociedad le ha transmitido. Ahora bien, el problema de N’gueme (y de los que vivimos en territorios que reciben gente de lugares remotos y culturas dispares) va a ser la dificultad real de que su cultura le sirva de algo en ese país occidental desarrollado que lo “acoge”; lo más probable es que su cultura –diferente- contribuya a su marginación e incomprensión, además de impedir que se integre adecuadamente a su nuevo lugar de residencia.
Un colega de Valladolid
Subscriure's a:
Missatges (Atom)