divendres, d’octubre 08, 2004

De l'oblit

Mudes les pedres acumulen la saviesa de tots els seus anys d’espera. Testimonis dels esdeveniments res no expliquen, s’ho guarden discretament, s’engreixen i envelleixen, s’endureixen. La duresa del pas del temps pot endurir-nos fins a la immunització, la narcosi, la insensibilitat. Després, l’estat amnèsic conforma un broquer protector que consola aquell que vol viure pell endins, el que passa als altres no penetra través el nostre esguard que, blindat, cec, ens protegeix dels efectes perniciosos de la consciència.

Assegut, incòmode, en la fredor verda de molsa, tova en la pell, pètria a l’interior, sento com la pedra em parla. Em mostra unes ferides no cicatritzades, de fa molts anys, i em descriu la remor de fusells, les ordres, el ritual. Les seves ferides són el testimoniatge dels projectils que no varen fer blanc a l’objectiu. Al terra les llosses, tacades, ploren.

Algú acaba d’exclamar que hi ha qui pretén despertar l’esperit del 36. El 36 va ser trencat per la infàmia, i als 40, als 50, als 60... l’oblit forçat es convertí en una assegurança de vida.

Cega i muda la societat oblida, es converteix en pedra.

J. M. Vidal-Illanes

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Curiosament aquest escrit s'ha anticipat, amb una certa oportunitat profètica, a la polèmica sorgida al voltant de la desfilada d'un membre de la División Azul juntament amb un lluitador de la Divisió Leclerc -hi mancava algú de la Columna Durruti, no?-.

Ara sembla que més que oblidar, desenterrem uns fantasmes que millor seria tenir-los presents, conèixer-los, saber que van existir, però que estàn millor sota una llosa de granet, confinats al Valle que un dia es va construir amb cadenes i sang.

Un bàndol va disposar de 40 anys per exaltar i lloar la seva "infàmia", ara hem de donar 40 anys als que lluitant per la llibertat la van perdre per a sempre.

Iolanda (Barcelona)

Anònim ha dit...

Alguns passatges d'aquest escrit són realment poètics. Potser la poesia seria un bon arma contra l'oblit i alhora una forma d'avançar reconstruint la runa dels que lluitant per la llibertat ho van perdre gairebé tot, especialment la dignitat -que se'ls va prendre per la força.

Però la poesia no pot ser suficient, calen gestos de reconciliació i rehabilitació amb i de la memòria dels perdedors; no sé si calen 40 anys de torna, més bé penso que s'ha de revisar la història que durant 40 anys va ser manllevada.

B. B.