dijous, de novembre 04, 2004

El vagó

Les notes musicals varen trobar un bon aliat en el silenci matinal. Els sons harmònics d’una vella cançó eslava ompliren el vagó i s’enrevoltillaren amb els silents pensaments dels que encara no s’havien incorporat del tot a la realitat quotidiana; un dia més, camí de les ocupacions i preocupacions que endeguen un torrent irreductible, reberen la visita d’aquell instrument tronat que, miraculosament, era capaç d'emanar sons dolços impregnats de nostàlgia i dolor contingut.

Les cordes, colpejades per unes verguerines corbades i esmorteïdes als extrems amb cinta adhesiva, es revelaven encisants. Les mans, gruixudes i macades per la duresa d’un temps passat, mostraven els rastres d’una ferida, físicament cicatritzada; li mancaven tres dits. El rostre, somrient i complaent, amagava darrera els ulls unes altres ferides, aquestes gens cicatritzades. Al cap, mentre les mans corrien veloces colpejant l’instrument, ressonaven ecarrufants els sons secs d’un arma automàtica trencats pel dolor intens d’una cremor inesperada; obrir els ulls i trobar-se al terra, entre la sang de les ferides, covar-se i despertar desprès entre els blancs llençols d’un hospital... Els pensaments seguien succeint-se: la fugida, la recerca de noves oportunitats, l’instrument embolicat en una manta arnada... Un matí de tardor, l’estació de França...

Els pensaments s’esvaïren, la música arribava a la fi. Les cares enutjades de molts hostes circumstancials del vagó. Les mirades perdudes, amb el cap subtilment girat evadint trobar-se amb el rostre de l’eslau, amb les mans sense dits, amb l’esquena corbada pel pes de l’instrument... El pot per recollir les monedes, premi miserable per a una interpretació virtuosa, va sortir del vagó tant buit com havia entrat.

J. M. Vidal-Illanes

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Moltes vegades he tingut aquesta mateixa sensació. Mai no saps discernir quan algú que entra a un vagó de metro amb un instrument musical és un pidulaire o per contra és un artista que intenta guanyar-se la vida. El mateix amb els que ens regalen espectacles de carrer. És obvi que quan l'espectacle comença o la música sona descobreixes al moment l'artista o el timador. Sobre els timadors, res a dir. Però moltes vegades m'entristeix veure com la virtut ha degenerat alimentada per la incomprensió, l'oblit, la ignorància o la "selecció social" que dibuixa una ratlla entre el que té un lloc i l'exclós.

Iolanda (Barcelona)

Anònim ha dit...

Conocí en Barcelona a una cantante de coplas que se plantaba en la parte baja de las Ramblas, a la altura del Amaya, y nos regalaba, con un envejecido e inagotable entusiasmo, un arte merecedor de mejores escenarios. Ella hacía lo que más quería en el mundo: cantar, y no le importaba donde ni cuando.

Hoy la Rambla es un escenario mucho más sofisticado, cosmopolita y variado que hace veinte años, pero ha perdido la espontaneidad cutre de la cantante del clavel en el pelo o del Faquir Shamir, que así se llamaba otro clásico impagable de la época.

Hoy, algunos espontáneos son en realidad molestos e insistentes pedigüeños mezclados entre virtuosos que, como el del metro que describe el texto, mueren por dentro, un poco cada día, víctimas del egoismo del que ha tenido suerte en la vida.

Por cierto, me siguen entusiasmando los escritos de Vidal-Illanes como cronista de lo cotidiano; pero he de confesar mi admiración por algunos muy buenos textos firmados por mgo.

Saludos

Vuestro Colega de Valladolid