L’altre dia em vaig trobar per casualitat amb un vell conegut que també escriu i beu cafè. Mentre jo em menjava un rubiol de cabell d’àngel ell em comentava que sempre es dutxa abans i després d’escriure. Abans, perquè quan l’aigua de la carxofa li colpeja el cap, li venen idees a manta per desenvolupar; després, perquè quan ha escrit tot allò que la inspiració aquàtica li ha regalat, necessita desprendre’s de l’olor de drama. No sé quina olor és aquesta, però ara recordo que el vell company de pis d’estudiants també es dutxava durant hores quan es llevava a la una. Com ja he dit, vivia al límit, ell mai dinava abans de les quatre de la tarda i en acabat, jugava a billar i fumava una pipa: tot un aventurer que admirava secretament l’obra d’Auden.
Viure al límit té molts riscos. Quan sento que m’aproximo a un abisme vital, contracto un camió de mudances i abandono la màquina d’escriure. Ballar amb Uma Thurman també queda descartat. El perill més angoixant és pensar que puc quedar-me sense aigua calenta. Quan la caldera era de butà sempre passava que s’acabava la botella mentre estava ple de sabó. El perill de sortir descalç amb les restes de gel de bany lliscant per les cames a canviar la bombona, desafiava el teorema central del límit. Si sobrevivia a la proesa, demanava una pizza i em posava a escriure un relat gòtic. Així, la vida avança i jo segueixo encisat a la recerca del moment decisiu: trobar l’instant abans del límit i convidar-lo a una partida d’escacs. Em sentiria com Antonius Block, el cavaller més fascinant del cinema: Bergman sabia fer-nos viure el límit mentre discretament ens ensenyava a observar i a escriure.
J. M. Vidal-Illanes - © 2014
