dijous, de setembre 23, 2004

Jan, Jean Luc i Jeanne

El llum encegador d’un sol que s’obria pas entre uns niguls densos, de rodones formes grises i plata, el va obligar a detenir-se. Jan, el cooperant danès que intentava avançar amb la Toyota blanca de Médecin Sans Frontières, entre aigua i llot, entre runes de llauna i fusta, entre runes humanes, va comprendre que si se sentia enlluernat i no podia avançar més no era tant per la blanca intensitat dels raigs que rebotaven contra la realitat que tenia davant, com per la fortor que desprenia aquella recreació de l’infern sorgida d’una Comèdia, gens divina, gens còmica; Dante hi era present.

Jean Luc va passar devora la furgoneta, sense aturar-se, amb un fillet als braços inflat de mort. Caminava a l’encontre del repòs final que se suposava havia d’existir on naixia aquell Arc en ciel dibuixat al fons de l’escena, sorgint insultant del més profund d’una terra macada. Els colors del meteor, ben definits, contrastaven amb el voluminós rastre de desolació que havia traçat Jeanne, artista de la destrucció, mestra de l’anihilament. Jean Luc, mirant sense veure, estirava el cap per apropar la seva desesperació a l’horitzó, punt on se suposa havia de dipositar els seus somnis entre altres mil ànimes esquinçades.

Uns ulls esborrats desvetllaven la immensa soledat en què Jean Luc s’havia submergit, la seva companya s’havia avançat i ja dormia sense alè fosa entre el vermell i el groc. Jan va comprendre que el jove haitià duia en braços tot el que li restava a la Terra, i el rumb que havia emprès delatava que, sense motius per lluitar, buscava decandir-se fins a la darrera expiració.

Neruda, aquell vespre, continuava escrivint els versos més trists.

J. M. Vidal-Illanes

3 comentaris:

Anònim ha dit...

El 23 de septiembre de 1973, muere Pablo Neruda en la clínica Santa María, en Santiago de Chile (hoy se cumplen 31 años).

El 18 de febrero había publicado su libro Incitación al nixonicidio y alabanza de la revolución chilena, que es vendido por las calles de Santiago. Sólo unos días antes, el 11 de septiembre, había muerto su amigo Salvador Allende en el Golpe de Estado de Augusto Pinochet, golpista y dictador que logró alargar su ilegítimo Gobierno hasta 1990.

¿Por qué lo que tanto cuesta construir con idealismo es tan fácil de derribar hasta no dejar ni rastro?

Neruda, donde quiera que esté, contemplando lo que nos está pasando, continúa escribiendo bellos y tristes versos cada noche.

Un Colega de Valladolid

Anònim ha dit...

És curiós, però llegint això, en lloc de sentir-me malament, em sento relaxat. No sé si la culpa cal trobar-la en la forma en que està escrita la ressenya o que la insensibilitat que ens invaeix comença a ser un factor més greu del que en un principi es podria sospitar. De qualsevol manera això (el sentirme relaxat davant la tragèdia) em preocupa i em tortura.

Anònim ha dit...

Desgraciadament l'allau d'informació i les tragèdies en cascada que ens entren a diari a casa nostra, per la tele o la premsa, i la frivolitat i narcosi que s'estèn pel món, l'individualisme i manca d'ètica, i la renúncia a canviar (ni que sigui una miqueta) el nostre destí, fan que sigui fàcil convertir-nos en éssers captivats per la insensibilitat. Si el que llegeixes, a més, està escrit en clau de realisme poètic, aleshores el desassosec es torna anestèsic, generant un seguit de sentiments contradictòris.

Hi ha un paral·lelisme entre els escrits de mgo i de Vidal-Illanes, tots dos són una mena de cròniques, unes són introspectives i no superen l'àmbit de les parets d'una llar (la terrassa, la cuina, el saló) i l'altre viatja allà on una tragèdia (una entre mil) reclama la nostra antenció. No obstant totes dues harmonitzen una especial sensibilitat i un remor d'existència torturada.

MP